CARTES DELS LECTORS
Héctor Rodríguez Grimau, llicenciat en Història
En aquests temps difícils, professionals de gairebé totes les branques han anat posant de manifest com afectaven les retallades als seus respectius rams. Si bé és cert que ‘l’austeritat’ en educació, sanitat o investigació científica és la que ha tingut més ressò, ja que les conseqüències són més traumàtiques per la societat, voldria aportar la reflexió sobre com afecta a les ciències humanes, i en particular a l’estudi del passat.
Primer cal advertir que, en aquest país, ni en els anys de bonança econòmica els professionals de la història ho tenien fàcil. Però, com a mínim, un es podia refugiar en el boom que protagonitzà l’arqueologia de la mà del bombolla immobiliària i encara hi havia certes possibilitats d’aconseguir subvencions i beques estatals per a tirar endavant diferents projectes d’estudi històric. Sempre quedava, com a recurs més o menys segur, poder optar a ser professor de secundària.
Això, almenys, és el que jo, i la resta dels meus companys joves llicenciats en història, vam escoltar a les diferents sessions de presentació de la llicenciatura en Història. Ja llavors sabíem que ho tindríem difícil, però per aquelles coses de ‘l’amor a l’art’ molts vam seguir endavant.
Ho hauríem hagut de veure venir, i alguns ho van fer, ja en l’època del tristament famós Pla Bolonya. El govern ‘d’esquerres’ (en aquell moment el PSOE a Madrid i el tripartit a Catalunya) no va parar de repetir que era fantàstic i que adaptava la universitat al segle XXI.
Ens van assegurar que era fals que les taxes pujarien i que tindríem més facilitats per trobar feina. Així, mentien els estudiants (i alguns professors) que s’oposaven a Bolonya perquè baixaria el nivell impartit. Parlar de mercantilització de la universitat era d’antisistema perillós. També mentien quan asseguraven que l’entrada d’empreses a la universitat (amb inversions que es traduïen en poder de decisió sobre el que s’hi ensenyava) entrava en contradicció amb l’estudi científic.
El govern va tenir alguns problemes per explicar alguns aspectes del pla, com per exemple quina empresa invertiria en excavar un jaciment baix-medieval o qui posaria diners a departaments tan poc productius com el de Filologia Clàssica. I com que no van convèncer van decidir que amb vèncer n’hi havia prou, i llavors va ser quan la conselleria d’Interior (ja fos de mà d’en Joan Saura o de la Montserrat Tura) no va tenir cap mirament en enviar els antiavalots a repartir a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) o a perseguir als estudiants per tot el casc antic de la capital catalana. Un estil que poc tenia a envejar al del polèmic exconseller d’interior Felip Puig.
La realitat avui en dia és que un curs del grau en història val, com a mínim, el doble del que valia un curs de la llicenciatura, s’ha rebaixat el nivell impartit, s’han acomiadat professors, el futur de la investigació pública penja d’un fil… Més d’un i més de dos hauran de reconèixer que aquells perroflautes entestats en mobilitzar-se tenien raó.
Amb una llicenciatura i potser algun màster, és difícil, sinó impossible, trobar feina en l’arqueologia (que està en caiguda lliure) o en l’ensenyament. Això per no parlar de les cada cop menor finançament estatal per a la investigació.
Cal entendre que la màgica solució de l’emprenedoria que proposen les ments econòmicament benpensants per aquest temps de crisi, resulta completament absurda per als historiadors. En què punyetes hem d’emprendre?
La història i l’arqueologia més científiques i independents sobrevivien dels fonts aportats per l’Estat (ja sigui a través de la universitat, beques per a investigadors…). Es considerava que el coneixement del passat era quelcom socialment important, per això s’hi aportaven fonts públics. La investigació històrica, tot i que amb un sistema amb molts defectes, es considerava, al cap i a la fi, un servei públic.
Els historiadors sabem que és difícil que la història o l’arqueologia siguin econòmicament viables, és més, pot ser contraproduent que ho sigui si això significa posar per davant el benefici econòmic a l’interès científic i social d’un camp en concret. L’estudi del passat és un bé cultural i científic que ha de pertànyer a la societat en general. No només és difícil rendibilitzar i augmentar el benefici del patrimoni històric sinó que també és immoral i entra en contradicció amb les bones pràctiques de tot historiador, arqueòleg, historiador de l’art, etc… Una bona praxis que encara s’inculca a la universitat pública.
És difícil reivindicar, avui, quelcom que no tingui beneficis econòmics clars i que no hagi de ser objecte de negoci. Però si d’entre totes les partides pressupostàries no es troba un forat per a finançar la investigació històrica i l’arqueologia correm el greu perill de quedar-nos enrere, més encara del que estàvem abans de la crisis, respecte a la resta de l’Europa Occidental.
A Espanya i a Catalunya ja és una constant l’amnèsia històrica (i no parlo només de la Guerra Civil, el Franquisme o la Transició). Reduint o eliminant la investigació o deixant-la en mans únicament privades, s’interromp el diàleg entre els acadèmics (per dir-ho d’alguna manera) i la societat, que és qui finança aquesta investigació i és en qui ha de revertir el coneixement.
Potser és que el futur que reserven els actuals governs del PP i de CiU a la investigació sobre el passat és retornar a la història feta per elits, que s’ho prenien com un hobbie, tal com passava al segle XIX.
En tot cas, i per sort, aquest país ha format un bon nombre de professionals en tots els camps i la història no n’és pas una excepció. Historiadors i arqueòlegs formats en una universitat pública que cada cop ho és menys, que seguirem malvivint per seguir fent allò que ens interessa.
Els que hem decidit dedicar-nos a les humanitats en general, i en especial a la història, tenim el problema que ens resulta més complicat marxar a l’estranger a treballar d’allò que hem estudiat; especialment si hem decidit especialitzar-nos en el passat, recent o llunyà, d’allà on hem nascut.
Crec que no sóc l’únic que pensa que si ens hem format gràcies a que existia una universitat pública pagada per tots, el mínim que podem fer és retornar el favor a la ciutadania fent allò per al que hem estat formats: mirant d’explicar perquè estem on estem i què ha passat perquè estigui passant el que passa.
