CARTES DELS LECTORS
Hi havia una vegada una ciutat que buscava i buscava com havia de ser el seu futur. Al principi eren pocs habitants, i subsistien amb el que donava la terra. Sabadell li diuen. Amb enginy i visió de futur van apostar per la innovació i la tecnologia. Es van convertir en petits artesans, gràcies a l’esforç i la tenacitat van saber treure-li molt profit a l’eixut riu Ripoll. Van construir molins que ajudaven a moldre gra, fer paper i els primers teixits, que més endavant es convertirien en el gran protagonista del creixement que canviaria per sempre aquella petita ciutat tancada entre muralles.
La màquina de vapor i la producció industrial van ser adoptats ràpidament pels sabadellencs. Els camps es van omplir de grans fàbriques que farien teixits de gran qualitat i la van convertir en la ‘Manchester de Catalunya’. Van arribar treballadors de totes les contrades i es van construir nous barris. També va arribar el ferrocarril i es va convertir en el millor aliat de la ciutat, perquè facilitava l’arribada dels treballadors i de les primeres matèries i, i la comercialització dels teixits que produïen.
La ciutat gairebé no dormia, sempre es podia escoltar el batec dels telers i el moviment de treballadors era constant. No parava de créixer i ho va fer de forma desordenada i improvisada. Eren moltes les mancances i molt dures les condicions de vida. La dictadura encara ho va fer tot més difícil. Els treballadors, organitzats, van començar un moviment social, sindical i polític que li va plantar cara al règim, a les injustícies i a les dures condicions de vida.
L’arribada de la democràcia va representar una entrada d’aire nou, que va omplir d’ànim i esperança la ciutat, que es va començar a endreçar i dignificar. Però no tot van ser bones notícies. Una dura crisi econòmica porta al tancament d’aquelles fàbriques. Els sabadellencs, tenaços i espavilats, no defalleixen. Es van reconvertir en múltiples noves professions. Les fàbriques abandonen l’interior de la ciutat i s’estableixen a les poblacions veïnes. Caldrà anar a treballar en cotxe. Omplen places i carrers. Es soterren les vies del tren i es construeix la GRAN VIA, una mena de carrer molt ràpid. I així van passar els dies, i cada cop hi havia més cotxes, més carreteres i més cues de cotxes. Els governants projecten i construeixen més i més autopistes. Les ciutats queden envoltades per carreteres i més carreteres. Aquell tren soterrat va caure en l’oblit. El futur i la modernitat són els cotxes i les autopistes.
El fum que abans treien les xemeneies de les fàbriques, ara surt de cadascun dels cotxes. La terra s’escalfa i el clima canvia, produeix grans sequeres i pluges torrencials. El cel i el futur es torna força negre. Els sabadellencs no es rendeixen i conviden a la ciutat al Llaminer. Omple carrers i places de sucre, llum i color, promet un futur fantàstic per aquella ciutat. Els vestits acolorits i la seva dolça veu, sedueixen nens i grans. Una munió de ciutadans s’apleguen davant de l’Ajuntament, joiosos per veure com aquell personatge obre una nova finestra cada dia, i amb els seus cants els omple de felicitat i els fa oblidar els problemes.
De manera sobtada un dia gris i plujós l’alegria va desaparèixer, la tristor i la desesperança va enfosquir la ciutat i els cors dels sabadellencs. De la finestra no va sortir cap personatge, i per molt temps que van esperar, allà no passava res… la veu clara d’un infant va fer que tots despertessin d’aquell somni: el Llaminer no arribarà avui i potser no arribarà mai més. Avui ha volgut venir a la ciutat en tren. Ara es troba aturat en l’estació d’una ciutat veïna. Cap tren funciona i tampoc sabem quan tornaran a funcionar amb normalitat.
La ciutat es desperta d’aquell somni. Els ciutadans tornen als seus cotxes, i com cada dia, fan la mateixa caravana per arribar a la feina. I tancats a dins els cotxe recorden aquells dies, quan no calia fer cua per anar a treballar.
I aquells polítics, de forma molt sàvia, reconeixen el seu error, i treballen de forma incansable per un futur millor: prioritzar i treballar per la millora del transport públic. Acorden no tornar a fer més autopistes, que novament es tornarien a omplir de cotxes.
* Nota: aquesta petita i modesta història està dedicada a tots els polítics i governants que amb les seves accions diàries tenen a les seves mans la capacitat de treballar per un món millor, més net i just per a tots els ciutadans, especialment per a aquells més modestos i que cada dia tenen problemes per arribar al seu destí.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
