CARTES DELS LECTORS
Marta Ruiz Casañas, sòcia del Club Natació Sabadell des de l’any 1979
Sr. Espinós,
Abans que res, vull dir-li que el podria felicitar per la carta publicada el 17 d’octubre (La trista realitat del CN Sabadell) si no fos perquè considero que, darrere d’aquesta carta, que pretén mostrar empatia, hi ha un sarcasme capaç d’aprofitar-se del dolor que pateixen algunes persones per un interès personal. Vagi per endavant que no estic d’acord amb els 14 acomiadaments actuals, ni tampoc dels fets amb anterioritat, en una entitat com el Club Natació Sabadell, la base de la qual hauria de ser el pilar de la institució. En tots aquests acomiadaments he vist patir gent que és important per a mi. Em sorprèn que parli de la Junta anterior, en aquests termes:
“Ni la nefasta Junta anterior es va atrevir a fer un acomiadament col·lectiu d’aquestes característiques davant la dolenta situació provocada per la crisi del 2012 i es va fer un ERTO ETOP de dos anys”.
Li recordaré que la Junta anterior, dirigida per Miquel Torres, al setembre de 2011 va acomiadar nou persones al·legant problemes econòmics i tancava aquell mateix any amb 25 persones més a la plantilla del Club. Entre aquestes persones acomiadades hi havia una treballadora que portava 40 anys a l’empresa i estava a punt de prejubilar-se.
Seguint amb la gestió Torres, li recordaré que, de l’any 2012 fins al final del seu mandat, molts dels treballadors del Club van patir assetjament (hi ha una sentència que demostra que el Club va haver de pagar 6.000 euros a un treballador per aquest motiu), manca de llibertat d’expressió, autoritarisme… per no parlar de persecucions, més acomiadaments, altes i baixes contínues de Junta i, fins i tot, expulsió de socis crítics amb la gestió, als quals els va prohibir els seus drets durant anys. On era aleshores vostè, senyor Espinós? No recordo que es pronunciés mai al respecte de tantes injustícies.
Seguim amb el que comenta, crec recordar que ERTO ETOP de dos anys, fet per Torres, va tenir tres persones que no el van patir, entre elles una familiar seva. Ai, Sr. Espinós, ja comencem a entendre el seu silenci…
En aquests anys tan foscos, els treballadors i les treballadores del Club es van guanyar els requisits per entrar al Juego del Calamar. Coneix la sèrie? Doncs té força paral·lelismes amb el que és capaç de suportar la plantilla del Club. Aprofito aquesta comparació per dir-li que, en una empresa normal, quan va passar el que va passar al 2011, haurien d’haver sortit al carrer a lluitar i a defensar els seus drets, i ja hauria quedat clar quina força tenien, però, en canvi, van preferir deixar que n’eliminessin uns quants i la resta continuar jugant. Però, en quines condicions?
Es molt fàcil culpar el Comitè d’Empresa, com fa vostè, però la realitat és que el Comitè d’Empresa va deixar que els treballadors i les treballadores decidissin el seu futur. I sap quin va ser el resultat? 68 vots a favor, 10 en contra i un vot nul. Aquesta és la penosa realitat. La companyonia fa anys que no s’estila.
Per acabar, si realment el que vol fer és un relat just i sense mala intenció, hauria d’haver dit la veritat -no sé si en el seu escrit hi havia desconeixement o mala llet- i és que, de set treballadores de la guarderia -no quatre, com vostè va dir-, quatre han estat reubicades i tres, per desgràcia, han estat acomiadades. Però a vostè no li interessa un relat real, ja que el seu discurs, lluny de voler denunciar res, té un tema personal al darrere i, per dissimular, pretén presentar-se com un salvapàtries.
És molt trist utilitzar un tema com aquest per un interès estrictament personal sense dir-ho obertament i a la vegada haver estat callat i haver mostrat així la seva complicitat a desenes d’acomiadaments. Aquesta complicitat seva i la d’altres durant tants anys, va obrir la veda.
Que la consciència l’acompanyi.
Contingut relacionat:
