Reduir el conflicte que vull l’educació pública a Catalunya a una mera qüestió salarial seria una lectura massa somera, curta i, sobretot, massa còmoda per a qui vol tancar en fals un malestar que ve de lluny.
El que ha esclatat aquests mesos és el resultat d’anys d’infrafinançament, de sobrecàrrega als centres, d’excés de burocràcia, de manca de recursos per atendre la complexitat real de les aules i d’una sensació cada vegada més compartida: les professionals de l’educació pública estan sostenint massa coses amb massa pocs mitjans.
Els problemes són evidents. Ràtios massa elevades. Aules saturades. Professorat cremat. Personal d’atenció educativa insuficient i mal pagats. Alumnat amb necessitats educatives diverses sense els suports necessaris. Plans individualitzats que es multipliquen sense que arribin prou mans i prou recursos per fer-los efectius. Una escola inclusiva que existeix més en el llenguatge institucional que no pas en les condicions materials del dia a dia.
A més a més, com si fos poca cosa, cal afegir-hi una burocràcia que cada vegada ocupa més temps i més energia. Els professionals de l’educació hem de documentar, justificar, registrar, programar, adaptar, evidenciar, introduir notes respondre a mil procediments administratius que sovint s’allunyen de la tasca essencial: ensenyar, acompanyar, orientar i educar. La burocràcia s’ha convertit en una càrrega que ofega la feina pedagògica.
Perquè aquesta és la qüestió de fons. L’educació pública és probablement l’eina més potent que tenim per reduir desigualtats. És l’espai on encara es pot trencar, almenys en part, les desigualtats i les injustícies que generació rere generació es perpetuen sota el jou del codi postal i les condicions materials.
Però una escola pública sense recursos suficients no contribueix a reduir les desigualtats, les reprodueix. Les docents volem arribar a tot, però no podem.
I sí, també hem de parlar de salari. Hi ha molts docents joves que han fet exactament allò que el sistema els va dir que havien de fer: estudiar una carreta, fer un màster, preparar oposicions, superar processos selectius, formar-se constantment i acceptar anys d’incertesa. Ho han fet tot. I, malgrat això, molts no poden ni emancipar-se amb normalitat i han de compartir pis. La vocació no paga el lloguer. La vocació no redueix ràtios. La vocació no contracta personal de suport .
Amb aquest context, ha passat una cosa molt important: les professionals de l’educació pública s’han organitzat. I no només a través de les estructures sindicals tradicionals. Les assemblees de centre han generat una legitimitat pròpia i directa. Són espais de debat per prendre decisions i de pressió.
A Sabadell s’ha vist clarament. Les manifestacions comarcals a la nostra ciutat, la cassolada davant l’ajuntament i la força de les professionals de l’educació pública ocupant l’Ajuntament han situat el conflicte educatiu al centre del debat local. Sabadell, ciutat de memòria de classe treballadora, ha tornat a veure com una lluita laboral sorgia de les seves entranyes. Costa no fer, amb totes les distàncies necessàries, un cert paral·lelisme amb el moviment assembleari que va viure Sabadell a finals dels anys setanta. Quan la gent treballadora s’organitza des de baix i quan les assemblees prenen la paraula, la legitimitat del conflicte puja de nivell.
Des d’aquesta realitat cal entendre per què es va rebutjar l’acord de març i per què el darrer preacord tampoc ha convençut la majoria dels docents. No es va dir que no perquè qualsevol millora fos menyspreable. Es va dir que no perquè les propostes no resolien el fons del problema.
El salari, que pujava, i bastant, no quedava prou garantit. Les ràtios apareixien condicionades als espais disponibles, a la planificació i als recursos humans, I si no es garanteixen espais i plantilles, la reducció de ràtios pot acabar sent paper mullat. Tampoc hi havia un compromís fer de no tancar línies públiques, ni una aposta clara per assolir el nivell d’inversió educativa que el país necessita.
Per això el 65% de rebuig al darrer preacord no es pot llegir com una simple negativa a una notable pujada salarial. És molt més que això. És un missatge clar: no n’hi ha prou amb millores parcials, no n’hi ha prou amb parlar d’inclusiva sense dotacions suficients, no n’hi ha prou amb prometre menys burocràcia si els centres continuen atrapats en la mateixa maquinària administrativa.
L’Educació pública és massa important per defensar-la només amb paraules. Cal defensar-la amb pressupost, com diu la LEC, amb plantilles i amb condicions laborals dignes pels professionals de l’educació pública. Els professionals de l’educació pública defensem les nostres condicions de treball, no estem defensant només un salari, un horari o una ràtio. Estem defensant les condicions en què aprèn el nostre alumnat. Estem defensant la capacitat de l’escola pública per compensar desigualats, per formar pensament crític i per obrir oportunitats allà on massa sovint només hi ha la duresa de la realitat.
Una país que no cuida els seus docents difícilment podrà cuidar bé el seu futur.
