ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Quan Cerdà dibuixà l’Eixample de Barcelona ho feu des d’una profunda consciència social (havia estudiat molt la classe obrera), però mai des d’un programa per a “resoldre necessitats”. Ho traçà des d’una visió territorial amb sentit de futur, fins i tot utòpic, i creà un model, la coherència formal del qual esdevingué un liderat.
L’Eixample ha estructurat Barcelona fins el creixement suburbial de mitjans del segle XX, quan la ciutat ha hagut de ser reintegrada en base a les Rondes. I aquestes no són simplement carrils, sinó noves façanes i centralitat. Rondes i Eixample estructuren la Barcelona actual. Serveixi aquest antecedent per constatar que al Vallès ens cal una visió de model amb liderat, altrament malviurem.
Avui ens ordenen les autopistes, sobretot l’AP7, mentre que les velles carreteres i ferrocarrils són un canemàs insuficient. Tot territori s’ordena en base l’espai públic de la mobilitat. En una ciutat es fa amb les avingudes i en una regió amb vies (carreteres i ferrovies). I ordenar significa posar en valor i fer viable la coexistència pacífica d’espais urbans i d’espais lliures, dels quals en direm naturals (tot i que són prou antròpics).
Negar de principi tota versemblança a l’opció de plantejar un model positiu de futur assoleix la categoria de nihilisme (nihilisme = que la realitat és incognoscible i no es pot planificar). Com en el cas de Cerdà, el camí és fer una proposta formal neta i clara, no el resultat d’un empirisme de “necessitats”. I ens cal superar la por al descontrol urbanístic, perquè aquest pànic paralitza tota acció.
Al Vallès ens cal definir com a parcs els principals espais agraris de la plana, talment com és Gallecs, però fent-ho molt més universalment, amb ànim de totalitat. Ens cal augmentar la dotació de xarxa ferroviària, avui desigualment repartida. Per exemple, amb els FGC de Sabadell a Castellar i seguint la cota alta, per Sentmenat, Caldes, Santa Eulàlia de Ronçana i fins els Franqueses. I cal crear xarxa tramviària: 1) de Caldes a Santa Perpètua, 2) de Terrassa a Sabadell, UAB i Montcada, i 3) de Sabadell a Granollers per mig de la plana.
Però, al final, la xarxa vial hi ha de fer el seu paper. S’anomenà ‘Ronda Vallès’ al que era simplement el Quart Cinturó, una autovia agressiva i autista, sense cap respecte amb el medi travessat. Però sempre he pensat que ens calia una via pròpia vallesana estructuradora de la vella xarxa de carreteres i durant anys he estimat que aquesta havia de ser una reforma de la C155, pel centre de la plana, la carretera de Sabadell a Granollers, per Polinyà, Palau-Solità i Plegamans, Lliçà de Vall i fins la C17 (Vic) i l’AP7. Però avui, més aviat crec que podria situar-se millor en una cota més alta, configurada com una Ronda de Dalt. Una via que no travessés cap espai significatiu de la plana, més enllà de petjades puntuals i curoses, que fes de perímetre i emmarqués les planes agrícoles i ajudés a l’estructuració urbana de les immenses urbanitzacions de Santa Eulàlia i Lliçà d’Amunt. Una via paisatge per donar unitat i valor a la part alta, perquè una via també pot ser una eina positiva de millora, si actua estructuralment. Una via que en molt del seu recorregut podria coincidir amb la traça dels FGC proposats. Vies i ferrovies són eines d’estructuració, encara que poden ser el seu revers negatiu. En fer-ho bé rau la destresa i l’oportunitat i, com tot en la vida, demana professionalitat. Un cirurgià no és un matancer, tot i que més d’un n’hi ha en el ram de l’enginyeria de camins .
La manca d’un bon model per al Vallès és l’errada principal i l’herència negativa del Pla Territorial de la Regió Metropolitana (PTMB, 2010), pla que ens tenalla i demana superació. Sense resoldre aquest dèficit no hi haurà una lluita solvent contra el Quart Cinturó ministerial, ni un combat rigorós als oportunismes que volen canviar-li el nom i simplement disfressar-lo. Com tampoc no assolirem mai cap alternativa d’un model de qualitat per al conjunt. A manca d’un vol alt, només queda camp per a una lluita de trinxera contra tota via, un front que podria ser respectable si fos de majories, però que no passa de ser massa de minoria. En els darrers trenta anys, el conjunt del Vallès hem crescut un 50% més i hem passat dels 900 mil als quasi 1,4 milions d’habitants; justifica això un Quart Cinturó?, -en absolut, però tampoc seguir una dècada més en el buit mental d’alternatives.
La idea d’una Ronda de Dalt, dins d’un nou model de Vallès, no demana la seva execució a curt termini, però sí serviria per a plantejar, des del primer dia, la protecció de la plana agrícola, així com definir l’objectiu de l’increment de la xarxa ferroviària. Sí que serviria per a endegar rondes locals i fer possible la connexió de la Ronda Oest amb la carretera de Castellar deslligada d’una via de major calibre. Però l’absència d’un model de Vallès sí implica seguir essent una perifèria desastrosa de Barcelona, sense cap qualitat territorial i sense cap horitzó positiu.
En fi, el canvi climàtic i l’alternativa a les emissions, la preservació de biodiversitat i dels espais agrícoles, les propostes de mobilitat… demanen construir acords socials amplis i no fer d’avantguarda de la puresa. Potser el plet contra el Quart Cinturó, com a foment d’emissions, estaria millor enfocat contra SEAT–VOLKSWAGEN, per la seva dèbil implicació en el cotxe elèctric. Només l’anunci d’una tal causa aplegaria una escala major que la de Sabadell i posaria en qüestió la responsabilitat social de l’empresa i el prestigi de la marca.
Article relacionat:
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.