ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecta i urbanista
La inexistència d’una llei de mecenatge deixa la ciutadania a la intempèrie. La ciutadania individual i col·lectiva, com a donants, siguin persones o empreses, respecte els receptors en serveis culturals, socials, ambientals…
És així per avarícia de l’estat, del central fins els ajuntaments, que neguen que uns mínims recursos fiscals puguin ser decidits de destinació per la pròpia ciutadania i això comporta pobresa a la vida social, una misèria que contrasta amb allò que sí és possible als països veïns, que són tots els civilitzats. Aquesta manca de liberalitat comporta un estat en el qual tot passa pels poders públics, en absència d’aquesta participació que és la promoció del mecenatge via descomptes fiscals. El fet és d’una pobra avarícia en un estat amb un dèficit i un deute desbocats, el qual, al mateix temps, de tant en tant, fa regals per a promocionar-se, tot creient del tot en si mateix i gens en la pròpia societat.
Aquest fet es tradueix en pobresa local, perquè el mecenatge és local, perquè va de gent i d’empreses concretes a veïns coneguts. Aquesta greu mancança es redobla a escala de Sabadell amb la inexistència d’un programa integrat de suport a les entitats, via subvenció en una convocatòria competitiva, com hi ha a moltes ciutats. Sense anar més lluny a Terrassa, amb una aportació que dobla la de Sabadell, on ni tant sols hi ha convocatòria formal, sinó accions disperses. I Terrassa ens guanya en tots els camps: socials, culturals, tercer món, recerca local, comerç, universitat, empresa… Aquests fets poden semblar un cas aïllat, però no són sinó els símptomes de la manca de relació entre l’administració -els nostres governs- i la societat.
Aquesta manca de suport i de comptar amb la societat augmenta quan veiem la manca de cooperació municipal amb les entitats i institucions ciutadanes en dissenyar l’estratègia de ciutat, com és el cas concret de les demandes de fons europeus Next Generation, tant en la demanda com en la futura gestió.
Aquests fets apunten a un exercici de liderat per part de la política local molt solitari. N’és expressió l’alcaldessa, el conjunt de regidories del govern i també, en particular, el primer tinent d’alcalde amb delegació d’afers estratègics. Tampoc l’oposició se n’escapa del tot, per un exercici molt centrat al ple i al món polític i menys en la societat. I així, totes les relacions de representació política se’n dolen i pateixen.
Aquell temps dels liderats forts: Pujol-Maragall-Farrés… fa temps que va cloure’s. I no ha estat per una raça extingida de polítics. Aquells personatges eren fruit d’una construcció social que els feia emergir i en van ser molts, més de tres i de tot l’espectre polític. L’actual sequera de liderat sòlid té motius actuals i generals, basats en la manca de relació entre societat i política. Però en aquesta sequera, la pretensió d’un liderat sense fonaments esdevé definitivament prima i buida.
Se’n recent la pròpia política formal, perquè candidats sense un partit ampli poden aparèixer al mig de l’escenari: fou el cas d’Ada Colau o ara de Zemmour, recent candidat ultradretà la presidència francesa. Aquesta debilitat de la política mostra un problema de profunditat que penalitza la societat i la fa dèbil, massa dèbil quan la política és una eina imprescindible. De forma greu, el moment actual ha passat del lideratge, o despotisme il·lustrat, dels temps de Pujol-Maragall-Farrés, a un despotisme anàrquic i subjectiu, fruit de la política sense encàrrec social, això és, a un despotisme banal, a un lideratge sense fons.
Per aquest camí, la Xina, amb el seu despotisme paternal, ens acabarà semblant exemplar.
Foto portada: l’alcaldessa, Marta Farrés, presentant la proposta local pels fons Next Generation, el passat mes d’abril. Autor: David B.
