ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecta i urbanista.
El debat olímpic al Pirineu i la queixa de les províncies de la Castella buidada sumen aspiracions de desenvolupament i tracte equitatiu amb el debat sobre les infraestructures lineals. Aquestes són, bàsicament, carreteres i trens, ja que ports i aeroports són una d’una altra lògica. Usualment s’afirma que, a més PIB, calen més infraestructures i més inversió, mentre que els llocs menys rics ens demana inversió per a poder créixer en producció i renda. Aquest bucle entre funcionalisme contra solidaritat és una trampa irresoluble.
Però, per més que es reclami a uns i altres llocs, als desenvolupats i als subdesenvolupats, els models geogràfics ens indiquen que hi ha lleis d’equitat i d’equilibri territorial. Aquestes xarxes que traven el territori poden expressar un equilibri, una coherència, entre volum de població i dimensió territorial. I, en particular, no cal mesurar quilòmetres per habitant, ni quilòmetres per superfície (quilòmetres quadrats), perquè per separat són dues variables discordants, mentre que només la ponderació conjunta es demostra significativa.
Feta aquesta introducció, la gran plana al voltant de Madrid conté una dotació elevada de xarxes d’autovies i ferrocarrils, inclosa l’alta velocitat, situada en el llindar superior de les espanyes. No són noves xarxes el que allà caldria sinó més població i activitat. Les xarxes han ajudat allí al seu buidat i a ser xuclades per la mega capital. Cal més població, més activitat i més serveis, que van des de centres sanitaris a l’autobús i freqüències ferroviàries, però no simple inversió de construcció.
I el problema és complex, perquè tampoc no és el mateix la capital provincial que els pobles distants. Són realment dos mons. És la mateixa dialèctica que hi ha entre la plana de Lleida i el Pirineu. A Catalunya, la dotació i millora de carreteres ha estat general mentre que les inversions ferroviàries han estat exclusivament barcelonines i a raig, amb el model destacat de la línia L9 del Metro i només excepcions més enllà: FGC i línia Lleida-la Pobla. Aquesta decantació resulta injustificable i marca una absència completa de política ferroviària catalana, deixada quasi exclusivament en mans del Ministeri. I és que la Generalitat ha de plantejar equitat a l’escala de tot Catalunya, en la situació actual de partida i en l’horitzó de les actuacions futures, les pròpies més les ministerials.
Amb olimpíades o sense, el model regional i les opcions per al Pirineu hi ha de ser. No és admissible que la inversió de Metro a Barcelona sigui sempre factible i no discutida i que al Pirineu calguin olimpíades per a fer inversions. Amb o sense aquestes, l’horitzó hi ha de ser i si unes olimpíades ajuden, llavors és que empenyeran tothom perquè el programa només pot ser conjunt, una equitat a escala de país.
Ara bé, mentre que les províncies buidades ostenten diputats i diputació, el Pirineu no té els uns ni l’altra. El debat del desenvolupament no demana paternalisme exterior, ni menys esperit colonial, sinó capacitat política i autogovern regional. Al Pirineu, a l’Ebre, al Penedès i a més llocs, calen diputats propis al Parlament de Catalunya i òrgans regionals amb mirada integral: economia, infraestructures, mobilitat, medi… Que avui només l’àrea metropolitana de Barcelona (AMB) compti amb una potent institució, amb l’excusa de ser “metropolitana”, és propi d’un país coix. Calen arreu agències regionals, pròpies i de base democràtica. Sense elles, ni Pirineu, ni Ebre, ni la resta d’espais de les economies i ambients regionals catalans, ni el propi país, tindran mai cap solució.
