En el moment actual hi ha tres elements importants que condicionen la situació política de Catalunya. El primer és el sentiment de frustració pel fracàs del “procés”, plantejat sobre premisses equivocades, que ha afectat directament el moviment independentista i que de retruc ha acabat esgotant al conjunt de la societat catalana. El segon és la poca repercussió de les dades macroeconòmiques positives en la millora de la vida quotidiana de moltes persones. El tercer és la polarització de la política, reforçada per les repercussions internacionals de l’arribada de Donald Trump a la presidència dels EUA. Davant d’aquesta realitat complexa, ara no es tracta de plantejar objectius “quasi impossibles”, sinó de centrar-se a aconseguir allò que és factible, partint de la base que sempre és millor avançar pas a pas que fer un salt al buit.
Aquesta reflexió és plenament aplicable al nou sistema de finançament singular per a Catalunya, pactat entre PSOE i ERC, que es negociarà de forma bilateral amb la resta de comunitats autonòmiques de règim comú, perquè puguin decidir si s’hi adhereixen o continuen amb l’actual, vigent des del 2009 i pendent de revisió des del 2014.
Com a punt de partida per parlar d’aquest nou sistema cal fer dues clarificacions prèvies. La primera és que el finançament autonòmic té com a objectiu garantir l’accés en les mateixes condicions del conjunt de la població espanyola als serveis públics de l’estat de benestar, sense incloure pensions i atur, i per aquest motiu en l’assignació de recursos es consideren factors d’ajust, com la distribució per edats, la dispersió territorial o el cost real dels serveis. En cap cas es pretén incidir de forma directa en la renda individual, que correspon als àmbits de les polítiques fiscal i laboral. La segona és que el nou sistema és una versió millorada de l’actual i no es pot equiparar al concert econòmic de les comunitats de règim foral.
Els principals canvis del nou model són els següents:
- Incorporació d’una aportació addicional de l’Estat de 20.975 milions d’euros, que surt principalment del creixement de l’economia. Les comunitats més beneficiades són Andalusia (4.846) i Catalunya (4.686) i el 70% es destina a comunitats governades pel Partit Popular.
- Assignació dels nous recursos mitjançant l’increment percentual de participació autonòmica en l’IRPF (del 50% al 55%) i en l’IVA (del 50% al 56,5%). Aquest sistema accelera la recepció dels diners.
- Possibilitat de rebre el finançament de les competències no homogènies a través d’un augment addicional de la transferència de l’IVA. En el cas de Catalunya afecta a mossos i justícia i representa un 21,7% més.
- Compliment del principi d’ordinalitat per a Catalunya consistent en mantenir la mateixa posició classificatòria per comunitats entre l’aportació impositiva i el finançament autonòmic per habitant.
El model s’ha d’acabar de concretar, però queda clar que representa una aposta valenta i una millora significativa, amb la possibilitat d’introduir canvis en la negociació prèvia a la seva aprovació final. En relació amb el Partit Popular, és important recordar que durant els seus anys govern no va ser capaç d’assumir el compromís legal de renovar el model i ara pressiona als seus presidents autonòmics perquè no l’acceptin aquesta renovació, tergiversant el principi de solidaritat i argumentant que posa en risc les pensions i incrementa la pressió fiscal. En realitat, l’aportació dinerària addicional de l’Estat prové bàsicament de l’augment de la recaptació fiscal generada pel creixement econòmic i serveix per cobrir el dèficit de finançament autonòmic, que el mateix partit reclama a través dels seus líders regionals. També un sector de l’independentisme català continua reclamant com a solució un concert econòmic similar al de País Basc, obviant el principi de realitat i la trista experiència viscuda durant els anys del ”procés”.
Cal esperar que al final s’imposi el sentit de responsabilitat i que s’aprovi el nou sistema, perquè està en joc el finançament dels serveis públics del país. Si a més a més s’acompanya de la correcció del dèficit d’inversions de l’Estat a Catalunya i del seguiment acurat de l’execució d’aquestes inversions, així com de la condonació d’un part del deute de les comunitats autonòmiques amb l’Estat, segurament no haurem arribat a Ítaca, però estarem en el camí adequat per aconseguir una Catalunya més pròspera en un entorn equilibrat i solidari.
