La solemne sessió constitució del Consistori ha tingut dos escenaris diametralment oposats: el saló de plens i la plaça Sant Roc. En el primer s’ha seguit el procediment democràtic per elegir l’alcaldessa; en el segon, independentistes i podemites dissidents han mostrat la seva intolerància i no saber acceptar els resultats de la contesa electoral que els han portat a l’oposició o la inoperància.
En el primer escenari, Juli Fernàndez (ERC) i Maties Serracant (Crida per Sabadell), s’han dividit els papers. Mentre Fernàndez ha fet de policia bo, Serracant ha fet de dolent. L’edil d’Esquerra ha reivindicat un govern honest i no lligat al 155, prometent no defallir en l’intent fins aconseguir-ho. Tanmateix, no sembla que el 155 hagi estat un obstacle per tal que ERC i la CUP hagin pactat amb el PSC a la veïna població de Sant Cugat a fi de desallotjar del poder a la candidata postconvergent. Per la seva banda, Serracant, que ha renunciat a la seva candidatura per donar suport a Fernàndez, ha entonat un discurs molt dur contra Marta Farrés acusant-la de ser l’hereva de Manuel Bustos i de retornar a les ominoses pràctiques de l’exalcalde socialista.
Aquí, tant l’un com l’altre han llençat imputacions molts greus de corrupció contra un govern local que encara no ha entrat en funcions, sense concedir-li ni els habituals 100 dies de confiança, ni plantejar-se que després de l’enfonsament en les anteriors municipals, potser el PSC ha aprés la lliçó i no recaurà en les tèrboles pràctiques del passat. La talla d’un dirigent polític es mesura no tant en la victòria com en la derrota. Com diu l’adagi italià, la victòria té molts pares i la derrota és orfe. Així tant Fernàndez com Serracant han demostrat tenir una escassa estatura política.
Adrián Hernández de Ciutadans i Lourdes Ciuró de Junts per Sabadell s’han votat a sí mateixos. El primer no ha amagat la seva amargor perquè el PSC no hagi volgut pactar amb ells per tal de garantir l’estabilitat institucional i ha pronosticat que la seva feblesa els obligarà a canviar de parer. La segona no ha volgut tancar-se les portes i ha entonat un discurs summament conciliador, oferint-se amb la “mà estesa” com a col·laboradora en els pactes de ciutat que el nou bipartit pugui plantejar. En definitiva, amb opcions diametralment oposades en clau nacional, tots dos s’han ofert com les forces que poden donar en el futur la majoria absoluta a l’actual bipartit.
Marta Morell (Podemos) ha justificat el seu suport a Marta Farrés en clau feminista i en el fet que la ciutat ha votat pel canvi. Així mateix, curant-se en salut, ha insistit en que serà implacable en la denúncia de les “injustícies i les males pràctiques” per impedir que la “pàgina fosca” de la corrupció es reprodueixi a la ciutat.
Pol Gibert, número dos de llista del PSC i diputat al Parlament de Catalunya, ha fet de policia dolent denunciant les pintades, els insults i les desqualificacions que han patit els representants del PSC i Podemos per aquells que no han sabut acceptar ni el veredicte de les urnes ni els legítims pactes postelectorals entre partits. D’aquesta manera preparava el terreny per tal que Marta Farrés, ja com alcaldessa, entonés un discurs de fort contingut feminista i amb un to conciliador, oferint diàleg amb tothom i respecte institucional. L’alcaldessa ha finalitzat el seu parlament desgranant les principals prioritats del seu programa de govern.
Intolerància a la plaça Sant Roc
Mentre això succeïa a la sala de plens durant una hora i tres quarts, a la plaça Sant Roc els independentistes corejaven consignes insultants contra el nou govern legítim de la ciutat i els podemites dissidents acusaven a Morell de traïdoria i de haver-los expulsat del partit. En ambdós casos s’ha palesat la seva concepció instrumental dels procediments democràtics: s’invoquen quan els hi són favorables i es desestimen quan els hi són contraris. En el cas dels podemites dissidents la seva actitud adopta característiques kafkianes. Havent-se presentat en candidatures que van competir amb Podemos volien participar en l’assemblea on aquesta formació havia de ratificar els seus pactes de govern. Això és motiu d’expulsió en qualsevol força política més enllà de la seva adscripció ideològica.
Mentre Fernàndez i Serracant han estat aplaudits i victorejats a la sortida de l’Ajuntament, Lourdes Ciuró, Marta Morell, Marta Farrés i els regidors socialistes han estat durament increpats amb qualificatius de traïdors, corruptes o feixistes. Tanmateix, l’incident més greu s’ha produït quan la diputada de Cs Laura Vílchez ha estat agredida amb un cop d’encenedor. La violència verbal sol antecedir a la violència física i malauradament això és el que ha succeït per part d’un sector de la població que s’ha manifestat amb un extremat sectarisme, una manca de respecte als representants electes de la ciutadania i als procediments democràtics.
Certament, els concentrats a la plaça Sant Roc tenien tot el dret del món a exercir el dret a la manifestació, però la seva actitud intimidatòria i agressiva ha traspassat les línies vermelles de la conducta exigible en una societat democràtica. En una mena d’inversió hegeliana, aquells que diuen reclamar més democràcia s’han acabat comportant com antidemòcrates. D’altra banda, s’ha palesat una greu mancança del dispositiu de la Policia Municipal que no ha estat a l’alçada de la situació i no ha sabut protegir amb eficàcia als càrrecs electes.
Aquests incidents han manllevat la solemne sessió de constitució del Consistori i han provocat que el mandat hagi començat amb molt mal peu, per part d’uns sectors socials que sembla que no han estat capaços d’acceptar el veredicte de les urnes. Un comportament que lluny d’ampliar la seva base social pot contribuir significativament a escurçar-la.
Davant aquest panorama d’intimidació i crispació, el nou govern municipal haurà d’actuar amb gran habilitat, conciliant el principi d’autoritat, propi de qualsevol executiu digne de tal nom, amb les mesures adients per tal de rebaixar el clima de crispació existent a la ciutat.
