ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
El rei hauria de ser el primer interessat en l’amnistia als presos polítics catalans. Us sorprèn? Ja va fer el seu 3 d’octubre per als seus incondicionals i ara, sense cap perill d’una independència catalana immediata, podria exercir la seva funció d’àrbitre entre poders i de cap de la “nación española” i legitimar-se davant la població catalana i perifèrica, aquella que no forma part de la espanya radial. Això és, invertir a llarg termini, en benefici de l’empresa dinàstica.
Actualment s’està jugant la corona pel desprestigi a diversos fronts (Catalunya, la família…) i podria fer un cop de volant que el legitimés en nom d’una altra unitat possible, més moderna, menys centralista, menys rígida. Una monarquia és material i simbòlicament una família. I és aquí que l’autoritat maldestre esdevé un senyal de fracàs.
La monarquia no pot ser una autoritat basada en la venjança respecte molts catalans i en un estat presoner de la inèrcia d’Aznar. El rei podria retornar al text inicial de la constitució, no el derivat del cop d’estat del 81, amb la LOAPA i la recentralització, aquella efectiva dosi de cop d’estat plenament reeixit. Podria, però no ho farà, perquè forma part del sistema, dels poders reals i reaccionaris i no d’una magistratura popular com les corones anglesa i nòrdiques.
El rei-funcionari d’estat és un reu voluntari i un activista amatent de l’España de caspa intemporal. I un dia, quan ja sigui tard, això serà reconegut i lamentat, per ell, pels monàrquics conseqüents i pels liberals mínimament seriosos. Però no ara, perquè seguirà pel pendent del desprestigi i no ho farà pas per circumstàncies adverses i indòmites, sinó per la seva incapacitat de fer el paper que li pertoca. Aquest fet no deixa de ser un clàssic històric, gens shakesperià a casa nostra, plenament de sarsuela.
El rei no reacciona davant tres anys de presó acomplerts per uns demòcrates que van posar de relleu les limitacions d’una democràcia que no afronta els seus problemes polítics. I un rei no és sinó una magistratura benèvola. Algun dia pot renyar com un pare, però ha de perdonar a diari. Un president de república pot ser més definit, perquè és temporal, passatger. No en seria imaginable un de vitalici! Més raó perquè un monarca sigui prudent, equilibrat, integrador. Es deu a la gent, a tota, i no pot simplement confrontar la gent amb la llei. No és l’advocat de l’estat. Ser el “preparado” anava d’això? De ser advocat de l’estat? Així és com parla F6è. Haver assumit aquest paper és un fossar insuperable. Temps el temps.
El seu pare, per bé i per mal, volava més alt. Quan un rei es fa de dretes (PP-Cs-Vox), podem arribar a sospitar que la cuina a foc lent i immobilista per part del PSOE és maquiavèlicament republicana.
Una monarquia és quelcom emparentat amb l’anarquia. Als països nòrdics simbolitza, per sublimació, l’absència de (cap) d’estat. Nota: sublimar és passar directament de sòlid a gas, una meravella energètica. Per contra, als països del sud l’anarquia monàrquica és activa: s’autodestrueix cíclicament com van fent des de sempre els borbons espanyols, amb un cost social enorme. I són com fer plom de l’aire que respirem, negra alquímia política.
En síntesi, el rei hauria de ser el primer interessat en l’amnistia.
