El novembre de 2025 es van complir cinquanta anys de l’ocupació del Sàhara Occidental per part del Regne del Marroc i Mauritània. La coneguda “marcha verde” (o “marcha negra” segons el poble sahrauí, a la qual l’anomenen així per la seva violència genocida) va ser una marxa violenta amb militars camuflats de civils i amb l’objectiu de reduir i sotmetre a la població desarmada i pacifica sahrauí per expulsar-la de la seva terra.
Cal recordar que el Sàhara Occidental era la província espanyola número 53 i que l’ocupació marroquina i mauritana tenia l’aval de la dictadura franquista i la complicitat de l’actual rei emèrit Juan Carlos I, “germà” de l’aleshores rei del Marroc, Hassan II.
Ara, l’any 2026, coincidint amb el 50 aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) en l’exili, hem viatjat als campaments de refugiades sahrauís de Tindouf i hem pogut valorar els projectes de cooperació així com conèixer la situació general dels campaments.
Hem pogut constatar, amb dolor, el deteriorament de la vida quotidiana dels sahrauís: malnutrició, creixement de malalties relacionades amb el dèficit alimentari bàsic, deteriorament del sistema educatiu, precarietat de la infraestructura sanitària, migracions per buscar recursos….. De fet, segons dades publicades l’any passat, s’han reduït en un 33% les racions alimentàries, un 25% els programes de salut i s’ha enregistrat una reducció del 53% en el pressupost per la gestió d’aigua potable (transport, gestió de pous i personal).
Aquesta situació és deguda a la reducció dels projectes de cooperació internacional i de les ajudes institucionals de diverses agències com l’ONU (ACNUR), la Comissió Europea (ECHO) o l’agència de desenvolupament internacional dels EUA. La situació internacional de reforç de l’autoritarisme i polarització, amb un increment dels conflictes internacionals, així com de grans inversions en armament i tecnologia militar, facilita que els diversos governs prenguin aquestes decisions. Ho fan, a més, amb l’opinió favorable d’una part de la ciutadania que en un escenari de por i inseguretat accepta les retallades dels programes de cooperació i ajut humanitari.
El conflicte sahrauí continua essent un conflicte silenciat en els grans mitjans de comunicació. La velocitat de la informació genera de forma temporal portades informatives dels conflictes que dies després passen a l’oblit, i aquest és el cas del Sàhara Occidental.
El poble sahrauí viu dividit entre els territoris ocupats, els territoris alliberats, els campaments i la diàspora. La vida en els territoris ocupats (Sàhara Occidental) és una vida de repressió per part de la policia i exèrcit marroquí. No acceptar la presència marroquí els hi comporta repressió violenta, presons, tortures, marginació. La vida als territoris alliberats (després de la guerra amb el Marroc) és cada dia més complicada per la guerra que continua oberta i la presencia militar i els “drons” que ataquen als sahrauís que es veuen obligats a marxar cap als campaments.
Cinquanta anys d’exili i repressió va minvant les forces i sobretot les diverses rondes de diàleg i negociació amb els diversos actors internacionals.
Com estan les negociacions avui?
Les aliances del Regne del Marroc amb els EUA, Israel, França i Emirats Àrabs en el marc de polarització internacional, van reforçant la seva proposta d’oferir una autonomia del Sàhara Occidental dins del Regne del Marroc. Una autonomia que no reconeix avui dia la Constitució marroquina, ni tampoc sembla una proposta viable en un país amb fortes desigualtats, manca de drets humans i una democràcia feble i vigilada. També cal recordar que la proposta d’autonomia és una traïció del Marroc als acords de pau de 1991 que proposen la celebració d’un referèndum d’autodeterminació pel Sàhara Occidental, un referèndum avalat per l’ONU que el Marroc no ha volgut organitzar mai.
El Frente Polisario, que és el govern de la RASD en l’exili, mostra també reiteradament la seva preocupació per les estratègies del multimilionari Donald Trump, gran amic del Marroc i d’Israel. Una de les principals preocupacions és la intenció de declarar al Front Polisari com una organització terrorista per part dels EUA i així negar-li la interlocució com a representant del poble sahrauí.
Més vergonyosa encara és la posició del president del govern espanyol Pedro Sánchez que avala també una autonomia dins del Marroc, tal com li proposa el rei Mohamed VI, i oblida la responsabilitat legal que té Espanya amb el Sàhara Occidental que encara avui és una colònia espanyola segons el dret internacional, per no haver fet un procés de descolonització. La total submissió del PSOE, de l’ala socialista del govern espanyol, al Marroc és clara i notòria. I s’ha tornat a comprovar amb la decisió actual de deixar fora de la regularització extraordinària de persones migrades a aquelles que estan en situació coneguda com a “apàtrides”, quan resulta que el 90% dels sol·licitants apàtrides són sahrauís.
Però davant totes aquestes dificultats, el poble sahrauí continua esperançat en el seu futur. Reforçats perquè la seva reivindicació es justa i està avalada pel dret internacional. Els hi suporta també la força que dona la lluita col·lectiva i la identitat de poble amb llargues arrels. El poble sahrauí continua lluitant en els diversos escenaris institucionals per fer complir els acords de 1991 i encara que amb totes les dificultats de cinquanta anys de desgast, no es rendeix. El poble sahrauí reclama a les organitzacions polítiques, socials i ciutadania en general la solidaritat i el nostre compromís en el seu camí de llibertat i dignitat.
