ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, urbanista i arquitecte
No com hordes d’Àtila (406-453) o de vàndals (amb ¨h¨: hordes), sinó com a “ordes” religioses: com els dominics, franciscans, jesuïtes, carmelites… Sempre ha estat sorprenent que en el món catòlic calguessin tants intèrprets i intermediaris del poble amb Déu. Doncs si, és un fet propi del món catòlic i molt absent en el protestantisme, on la relació amb Déu és més lliure i personal. I tot plegat ens sembla que mostra paral·lelismes amb el món polític dels partits actuals.
Aquí la política vol parlar amb llatí i distanciar-se del poble, i en el fet de capgirar-ho constituí la revolució protestant. Allà funcionen amb un districte electoral proper, com si fos una parròquia, mentre que aquí practiquem la gran distància de només quatre grans bisbats a escala catalana (4 províncies o districtes electorals).
El gran pes del partits com a intermediaris de la política entre la ciutadania i els poders planteja una administració, un professionalisme, interessats. Cert que als països protestants hi ha partits, però una molt millor tradició de representació política més directa fa del polític un membre del poble, no un prevere distant. Tampoc no cal preconitzar una immediatesa absoluta, com una anarquia, perquè certament ens cal intermediació, o sigui representació política.
I així, finalment, aquí tenim tants partits com ordes religioses, algunes de clàssiques i altres de noves: el PSC fent de dominics, avesats al poder i a la inquisició, els més sòlids defensors de l’estat, els més poderosos durant segles, però amb un final catastròfic. ERC fent de franciscans, Junts de jesuïtes, els Comuns com a carmelites de fe utilitària. La CUP anant d’utopistes religiosos del XVIII, mentre la dreta fa corrua d’apocalíptics i mil·lenaristes que senyalen la fi del món.
Per cert, a l’església del convent de clarisses a Ferrara (Monastero del Corpus Domini), davant la tomba de Lucrecia Borgia, la monja ens va comentar amb un somriure: “els franciscans sempre hem tingut molt bona relació amb el poder…”. Llegiu-hi, doncs, la subtilitat de la relació entre humilitat i poder. Que la política, ara i aquí, begui d’una cultura centenària, no deixa de ser sorprenent en primera impressió, però ens revela realitats de fons. Per a aquells marxistes que afirmen que la cultura és una superestructura derivada de l’estructura social i econòmica, que seria la que realment mana, potser els podem teoritzar la inversió completa d’aquests valors: som, primàriament, Cultura, però catòlica, apostòlica i romana i ho repetim i apliquem a la política. I l’economia i la societat… que es bombin.
