ARTICLE D’OPINIÓ
Ernest Espinós, Moviment Veïnal del Sud
Avui dia, quan obrim qualsevol mitjà de comunicació, ens trobem amb titulars crítics sobre la gestió de la sanitat pública en diverses comunitats autònomes. Es parla dels col·lapses a urgències, de la manca de professionals o de les llargues llistes d’espera. Tanmateix, hi ha un fet curiós: gairebé mai es parla de la situació de la sanitat a Catalunya, ni de l’atenció primària ni de la hospitalària.
Segons dades publicades per dos importants diaris, de Barcelona un, i Girona, Catalunya es troba a la cua en inversió sanitària per habitant. Això es reflecteix directament en els temps d’espera, tant per a una visita mèdica com per a una intervenció quirúrgica, que superen la mitjana estatal.
La meva pròpia experiència n’és una mostra. Aquest mes d’octubre, concretament el dia 3, vaig demanar hora per una visita mèdica a l’atenció primària. No va ser fins al dia 27 que em van poder atendre. Parlem de gairebé quatre setmanes d’espera per a una simple consulta, una situació que, malauradament, moltes persones consideren “normal”.
Però el més preocupant potser no és només la situació, sinó la poca reacció social que genera. La societat sembla resignada davant aquest deteriorament, i els grans sindicats —que històricament havien estat una veu activa en defensa dels serveis públics— mostren avui un interès limitat o una resposta tèbia. Potser la saturació general, la desafecció política o la manca d’esperança en un canvi real han anestesiat la capacitat de mobilització col·lectiva, però si que alimenta postures extremes, que algunses organitzacions polítiques d’extrema dreta se’n beneficien d’aquesta falta d’inversions i falta de personal sanitari.
I això no és nou. Ja des de l’any 2005, la Conselleria de Salut va aprovar la construcció de dos nous hospitals a la nostra comarca. Vint anys més tard, encara no s’ha posat ni la primera pedra. El que sí va arribar ràpidament, però, va ser el nom dels hospitals, com si amb això n’hi hagués prou per satisfer la ciutadania. Aquesta promesa incomplerta és un símbol perfecte del que passa: molta retòrica, poca acció.
Mentre altres territoris reben crítiques constants per la seva gestió sanitària, Catalunya sembla quedar fora del focus mediàtic. Però el silenci no equival a bon funcionament. La manca d’inversió, la sobrecàrrega de professionals, la passivitat social i les promeses polítiques inacabades són problemes reals que afecten diàriament milers de ciutadans.
Caldria, doncs, que tant els mitjans com la societat civil i els sindicats posessin la mateixa atenció i exigència a la realitat catalana. No per qüestionar, sinó per reclamar el dret a una sanitat pública digna, que no depengui del codi postal ni de la paciència infinita dels qui esperen ser atesos. La sanitat catalana té grans professionals, però necessita una societat que no es conformi amb aplaudir-los, sinó que defensi el sistema que els sosté.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
