Es ben conegut que la llengua catalana està davant d’una situació d’emergència lingüística. Tanmateix, aquesta lamentable situació té característiques diferents i particulars en diferents àmbits, en el cas concret de l’àmbit sanitari depèn moltíssim de la situació catastròfica del «mercat de professionals sanitaris» especialment el de metges especialistes (sistema MIR) i que és conseqüència de gravíssimes carències de planificació en la formació especialitzada, és una «competència centralitzada» que l’Estat no ha volgut mai cedir, oposant-se aferrissadament a qualsevol intent de transferència per tal de mantenir-la unificada en el conjunt de l’Estat.
Aquesta manca de gestió negligent ha portat a una situació inercial que ha fet que el nombre d’especialistes disponibles sigui insuficient i desequilibrat per a cobrir les necessitats de les institucions sanitàries, això ha passat malgrat l’arribada de metges estrangers (especialment de Sud-amèrica). Aquesta situació està generant greus disfuncions en l’atenció sanitària. Una d’aquestes insuficiències, és la manca de competència lingüística de molts d’aquests professionals per a garantir els nostre dret de ser atesos en la llengua pròpia del país.
Dades facilitades pel Col·legi de Metges de Barcelona confirmen que els metges que van iniciar la residència a la província de Barcelona l’any 2025 van ser 992, dels quals 478 (48,2 %) eren originaris del Principat, 276 (27,8 %) procedien del continent americà, 186 (18,8 %) de la resta de l’Estat espanyol, finalment 52 (5,2 %) tenien altres procedències.
Observant aquestes dades veiem que els procedents de Catalunya no arriben ni a la meitat (48,2 %), que la suma dels procedents d’Amèrica Llatina més els procedents de l’Estat Espanyol, (la majoria dels quals tenen el castellà com a llengua materna), arriben al 46,8 % als quals si els hi sumem els d’altres procedències 5,2 % (que probablement tendiran a socialitzar-se en castellà), el nombre de nous residents identificats amb la llengua castellana és aclaparador, si amb això no n’hi hagués prou, molts dels originaris del Principat també tenen com a llengua de referència el castellà. Tot això ens revela un panorama esfereïdor pel que fa a les capacitats i sensibilitats lingüístiques d’aquest contingent humà destinat a donar resposta a les nostres necessitats sanitàries en un futur immediat. Cal dir també que aquestes dades tan sols fan referència a l’any 2025, però aquest és un esquema que es repeteix amb característiques semblants cada any des de fa dècades.
No és estrany, doncs, que tinguem conflictes pel que fa al respecte dels nostres drets lingüístic que molts professionals sanitaris vulneren sistemàticament, de fet les denúncies no paren de créixer.
Davant d’aquesta situació cal conscienciar-nos i mantenir-nos ferms amb la llengua, recordant que és un dret protegit per diverses lleis, per tant cal insistir en el compliment de la normativa considerant-la un dret i una exigència de qualitat, combinant-ho amb una actitud proactiva per tal que no sigui viscut pels sanitaris que no tenen el català com a llengua materna com una imposició o un caprici, sinó com una exigència de qualitat i d’integració a la comunitat a la qual serveixen.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
