ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecta i urbanista
Sabadell, que va participar dignament en la revolució industrial i es va fer societat moderna, apareix avui somorta en la decadència. Una història econòmica i de construcció social, amb llums i ombres, però amb nivell, avui està dissolta. Portem dècades de letargia sense nord, sense capacitat social expressada per entitats i institucions i sense un govern local que en sigui el vector un guia.
Sorprèn, en la comuna i innata ingenuïtat, que any rere any, govern rere govern, la ciutat no posseeixi cap gran projecte, cap visió estratègica i només engrunes. Cert que l’escola d’infermeria a l’Artèxtil, o una voluntat al voltant de l’aeroport poden ser accions positives, com ho van ser millorar els carrers Sant Pere i Indústria. Però són poca cosa. I emplenar el Castell de Can Feu i la Fabrica Sallarès pot ser obligada gestió respecte el patrimoni municipal, però poc podem esperar d’uns nous centres de despesa municipal.
Potser el covid ha frustrat una part del camí, però ni tota la ciutadania implicada, ni tots els funcionaris, n’estaven afectats. Més aviat hi ha hagut un temps magnífic, del tot desaprofitat per a la reflexió.
Sorprèn la buidor de la ciutat capital cultural prevista pel 2024. Sorprèn que cap risc no es parli obertament: per exemple l’Atri Borrell al passeig o un Centre tèxtil en base a la col·lecció de la Fundació Antoni de Montpalau, només hi ha vol, ras. Por al govern local i silenci a la ciutat i les seves entitats. El govern, fent simple política al marge de la societat i no mirant més enllà del fet electoral, i unes entitats, fragmentades i sense discurs general, formant un panorama decebedor, impotent per manca d’horitzó. La fragmentació entre entitats, govern i mitjans de comunicació és massa radical. Una cosa són instàncies separades i una altra la incomunicació i la desarticulació social i partim d’aquesta realitat. Hi ha intents, cert, però no prou reeixits.
L’ego del partits i la realitat reduïda de les entitats mostren una distància insalvable, una especialització castrant de cara la construcció de punts compartits. Encara que la política és una eina poderosa, la primera responsabilitat de la situació actual és social. Per tant, més dels líders socials que dels polítics. Els polítics s’apleguen al ple de l’ajuntament, els socials queden més fragmentats de lloc de trobada i, sobretot, mancats de discurs. Discurs de demandes, d’objectius i d’encàrrec al món polític. Vivim una situació capgirada perquè la política campa lliure en un desert social.
I, malgrat tot, mantenim estructura de ciutat. Avui Cerdanyola o Sant Cugat, amb el doble de la nostra població al temps de la república (abans de la desfeta del franquisme) no assoleixen ni de lluny la nostra estructuració institucional i d’entitats. Motiu que revela la nostra contradicció: capacitat i, alhora, impotència. I aquest dilema, que és freqüent, se sol resoldre amb la revifalla o l’agonia: entre la consciència i tot el que ella implica i permet, o la simple ignorància i Alzheimer. Així de radical és el balanç de la nostra situació: entre alguna esperança i cap sortida.
El camí de reforç demana algunes condicions. La primera, una major cooperació a nivell social entre les entitats, amb un programa compartit, amb capacitat de fer el pas següent que seria vendre-ho a les forces polítiques, per la força de la coherència del projecte. I, en segon lloc, ens cal un programa de cooperació entre l’ajuntament i les entitats que superi l’exercici aïllat del govern municipal, que ara és més propi d’un món soviètic que d’una societat liberal. En tercer lloc, calen projectes públics assumits en un equilibri entre objectius econòmics i socials. Projectes de síntesi que efectuïn una acció de transformació. Recordeu l’Eix Macià? El Consorci del Taulí? Doncs objectius de la mateixa magnitud. I són possibles, però no són a curt termini, d’un mandat municipal de quatre anys, sinó del triple, raó per la qual mai es posen en marxa pels actuals polítics.
És aquest un panorama com per renunciar a tota intervenció i participació. Però un bon gruix de gent treballa i ho faria igual encara que el món s’acabés demà.
Foto portada: una de les naus de la fàbrica ara municipal Sallarés Deu, al barri de Gràcia. Autor: David B.
