Després de llegir l’encíclica del Papa Lleó XIV, Magnifica Humanitas, i coincidint aquesta en el moment en què les diferents ànimes polítiques de la ciutat ens preparem per a la convocatòria electoral municipal del 2027, vull compartir aquestes reflexions.
Hi ha moments en la vida de qualsevol comunitat en què cal aturar-se i preguntar-se: cap a on anem? No com a exercici retòric, sinó com a acte de responsabilitat col·lectiva. Sabadell, com qualsevol ciutat que es prengui seriosament el futur dels seus veïns, necessita fer-se aquesta pregunta. I necessita, sobretot, que tingui la valentia de respondre-la amb claredat.
La política municipal no és l’escenari menor de la gran política. És, precisament al contrari, el lloc on tot es fa concret. On les declaracions de principis es converteixen en decisions reals: si un carrer té llum, si una família pot pagar el lloguer, si un nen rep l’atenció que necessita, si un avi no es queda sol. El municipi és l’espai on la dignitat de les persones es juga cada dia, en petit, en silenci, sense titulars. I és precisament per això que mereix ser governat amb la màxima serietat.
Discernir abans de decidir
Una de les patologies més esteses de la política contemporània és la pressa. La pressió del cicle mediàtic, la immediatesa de les xarxes socials, la temptació de la resposta ràpida que sembla contundent, però sovint és superficial. El resultat és una gestió reactiva, que va darrere dels problemes en comptes d’anticipar-los.
La tradició del pensament humanista que ha alimentat el millor del liberalisme i de la doctrina social europea ens recorda que governar bé comença per discernir bé. El discerniment no és un luxe intel·lectual: és la condició prèvia per a qualsevol decisió que es vulgui justa. Implica llegir la realitat amb profunditat, distingir el que és urgent del que és important, sentir les necessitats reals de la gent -no les que es fan visibles als talls de la cinta- i tenir el coratge de posar els interessos de la comunitat per damunt dels propis.
Discernir vol dir, entre altres coses, no confondre eficiència amb justícia. Una política municipal pot ser molt eficient en la gestió pressupostària i al mateix temps generar exclusió, silenciar els que no tenen veu i servir els qui ja estan servits. El criteri últim no és si els comptes quadren – que han de quadrar- sinó si cada veí i veïna de Sabadell pot viure amb dignitat. Totes dues exigències van juntes, i separar-les és un error que sempre paguem entre tots.
El bé comú no és la suma dels interessos particulars
Hi ha una confusió molt estesa que consisteix a creure que el bé comú és el resultat de sumar els interessos de tots. No ho és. El bé comú és una cosa diferent i més gran: és aquell conjunt de condicions que permet a les persones i a les famílies desplegar tot el seu potencial. I construir-lo requereix renunciar, de vegades, a guanys immediats en favor d’un projecte compartit.
Sabadell té una llarga tradició de teixit associatiu, de responsabilitat col·lectiva, de gent que ha anat més enllà del propi interès per construir quelcom que fos de tots. Aquesta tradició és un patrimoni que cal recuperar i enfortir. El municipalisme que defensem no és el de l’administració tancada en si mateixa, sinó el de la comunitat que es governa a si mateixa amb participació real dels seus membres.
Això implica, en primer lloc, que les decisions es prenguin al nivell més proper possible a les persones afectades. Un barri sap millor que un despatx central el que necessita. Una escola coneix els seus alumnes millor que un protocol general. Una família és qui millor pot detectar les seves necessitats reals. La política municipal ha de ser l’estructura que acompanya, coordina i garanteix sense substituir ni tutelar. Ha de posar les condicions per tal que les persones puguin ser protagonistes de la seva pròpia vida, no beneficiàries passives d’un sistema que decideix per elles.
Orientar cap al futur sense abandonar els que resten
Una de les tensions més difícils de la política és la que existeix entre el progrés i la protecció. Entre abraçar les oportunitats del canvi i no deixar enrere els qui no poden seguir el seu ritme. La digitalització, les noves formes de treball, la transformació econòmica: tot això genera oportunitats reals, però també fragilitats noves que una política municipal responsable no pot ignorar.
El treball és dignitat. No és tan sols una font d’ingressos: és el lloc on les persones es realitzen, contribueixen, construeixen relacions i s’integren en la vida comunitària. Una política que accepti la precarietat com a norma, que oblidi els treballadors autònoms, que tanqui els ulls davant l’economia de plataformes que externalitza el risc sobre els individus, no és una política al servei de les persones. Sabadell necessita un teixit econòmic fort i just: empreses que generin valor, que paguin sous dignes, que formin part de la comunitat a la qual pertanyen.
La salut, l’habitatge i l’educació no són serveis que es presten quan hi ha pressupost sobrant. Són les condicions mateixes de la llibertat. Ningú no és realment lliure si viu amenaçat de perdre el seu habitatge, si no pot permetre’s cuidar la seva salut o si els seus fills no reben una educació de qualitat. La política municipal ha de tenir-ho clar com a prioritat irrenunciable, no com a discurs d’elecció.
Construir, no gestionar l’inevitable
La política que necessita Sabadell no és la que administra la realitat tal com és, sinó la que té la visió de la realitat tal com podria ser. Una visió que no sigui ingènua -que reconegui les resistències, els interessos creats, les limitacions reals- però que tampoc caigui en el cinisme que diu que les coses no poden canviar.
Podem construir una ciutat on la diversitat sigui una riquesa i no una font de conflicte, però això requereix normes clares, drets i deures compartits i una integració que no es faci d’esquena a la realitat. Podem impulsar una economia innovadora sense sacrificar el comerç de proximitat que dona vida als barris. Podem ser una ciutat que acull sense renunciar a la pròpia identitat.
Tot això demana política. Demana gent que governi amb criteri, que sàpiga dir no quan cal, que no confongui la popularitat immediata amb el bé a llarg termini. Demana, en una paraula, la virtut que els clàssics anomenarien prudència: la capacitat de fer el bé possible en les circumstàncies concretes, sense esperar condicions ideals que mai arriben.
Una política que respecta la persona
Al fons de tot, la política municipal té un fonament que és plenament humanista: la convicció que cada persona és un fi en si mateixa, no un instrument al servei d’una altra cosa. Cada veí de Sabadell -el gran i el petit, el que triomfa i el que fracassa, el d’aquí de sempre i el que acaba d’arribar- mereix ser tractat com algú que importa, no com una dada estadística ni com un vot potencial.
Aquesta convicció hauria de ser el criteri de qualsevol decisió: ens apropa o ens allunya d’una comunitat on tothom pugui viure amb dignitat? Aquesta és la pregunta que cal fer-se davant cada pressupost, cada ordenança, cada projecte urbanístic, cada servei social. No és una pregunta fàcil. Però és l’única que val la pena fer-se. Sabadell mereix una política que estigui a l’alçada d’aquesta pregunta.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
