No, no, no ha set un somni eròtic, no es pensin. Ha set més aviat un malson. Sílvia Orriols apareixia del no-res i m’esperonava a tenir fills, molts, sense parar. No amb ella, no. Em parlava i em parlava amb aquell accent de Girona, amb aquella empallegosa dicció que se’m ficava al cervell de manera ensordidora. Em cridava, em deia que havíem de salvar la pàtria catalana, que el Salvador Illa era un traïdor, que musulmans armats fins a les celles entrarien a casa meva i ens violarien a tots i a totes, que destruirien l’escola del meu barri per fer-hi una mesquita. Jo lluitava per sortir d’aquell parany, d’aquelles paraules que feien por, d’aquella mirada, la de la Sílvia, que com aquella llum que diuen que es veu quan es mor, m’obligava a anar cap a ella. Però no aconseguia res; més aviat m’allunyava de la realitat i partia amb ella vers un univers on no volia ser-hi.
De sobte, ella indagava en el meu passat. Llegia i rellegia els meus cognoms i em deia castellà amb un menyspreu i un odi que no entenia. Llavors ella esdevenia un monstre, com el de la pel·lícula del J.A. Bayona. M’agafava i m’escanyava, repetint-me que no, que no tingués fills, que els meus cognoms no eren purs, que no provenien de la Catalunya més autèntica, que el meu color de pell no podia mai pertànyer a la pàtria catalana. No aconseguia despertar-me. El monstre m’estrenyia més i més. Gairebé no podia respirar. Finalment, assolia desempallegar-me d’ell, d’ella, d’allò que no parava d’insultar-me. En un moment determinat, en una pausa que jo creia que servia perquè ella tingués una mica de seny, de cordialitat vers a la meva persona, jo intentava convèncer-la que tothom era necessari en aquesta Catalunya, que en la diversitat es troba l’èxit, que entre tots l’hem feta forta. Els seus ulls van esdevenir rogencs de la ràbia.
Sense entendre res vaig veure’m dalt d’un edifici. Era un hospital. La Sílvia Orriols es trobava en la porta d’entrada empenyent dones musulmanes vers l’exterior. Ella mateixa les feia rodolar per les escales, moltes d’elles amb nadons als braços. Tots morien a conseqüència dels cops rebuts en cada un dels esglaons. Els que aconseguien sobreviure, quedaven a la vista dels corbs que esperaven el seu torn. No podia continuar mirant l’escena, però tampoc tornar enrere. La Sílvia m’amenaçava d’empènyer-me al buit. I ho va fer.
En desvetllar-me, em trobava en una mena de camp amb barracons. No sé per què, però em va semblar que participava en la pel·lícula El nen del pijama a ratlles. No coneixia ningú. No gosava parlar. Tenia por. La Sílvia va aparèixer vestida militarment. Ella mateixa va fer separar homes i dones. Moltes d’elles portaven vel. Incomprensiblement, jo vaig ser l’únic que no va anar a parar a cap grup. Potser no em va veure. Per una finestra vaig veure que es dirigien a barracons diferents. Poc després va sortir fum d’unes xemeneies.
Em volia despertar, sortir d’aquell malson, però la Sílvia m’ho impedia. Em vaig veure assegut en una mena de tron. Ara era jo el rei, això semblava; també crec que era Ripoll, per aquella torre tan característica que es veu a tot arreu. No era cap rei. Estava emmanillat. Era com un consell de guerra. Hi havia militars i gent aplaudint. De cop, la Sílvia va dir:
“Benvolguts ciutadans de Catalunya. Ens hem reunit aquí per acabar amb l’últim musulmà, l’últim mal anomenat ciutadà català que no ha volgut acceptar la nostra cultura, els nostres costums. Han set anys de lluita, anys de guerra contra els castellans i els que han gosat acabar amb les nostres idees, amb la nostra raça. Ja no hi haurà més noms musulmans a les nostres escoles, ni mesquites, ni processons andaluses ni murcianes. Català no és ni serà mai aquell que viu a Catalunya. Només els patriotes gloriosos tindran el goig de ser tractats com mereixen. Els altres ja no existeixen. Prou halal als restaurants i mai més gaspatxos andalusos. Botifarres, ceps, cava i ratafia. No ens cal res més. Procedim al sacrifici d’aquest sabadellenc que passarà a millor vida per dignificar la nostra”.
Tremolava i suava. Veia la destral dirigir-se cap a mi sense contemplacions, sense una aturada miraculosa que salvés la meva vida. El cop va ser alliberador, ja que em vaig despertar sobresaltat al meu llit. Respirava amb dificultat, però havia tornat al món real. L’endemà vaig rebre desenes de missatges de la Sílvia Orriols al mòbil. No era cap somni. El monstre existeix i és viu.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: Sílvia Orriols, al Parlament. Autor: ACN.
