ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Antoni Pozo, historiador i sindicalista de la Unió General de Treballadors (UGT)
Sabadell és la segona ciutat de Catalunya amb més casos de coronavirus (1077 comptabilitzats el dia 3 d’abril), només superada per Barcelona. L’hospital Parc Taulí, que atén una població de més de 400.000 persones entre Sabadell i vuit municipis més de la comarca del Vallès Occidental, ha estat en els primers dies d’aquest mes a la vora del col·lapse i s’ha hagut de recórrer al muntatge d’un hospital de campanya i a l’habilitació d’altres espais. Encara que en el moment en què aquest article surt a la llum (20 abril) sembla que l’hospital s’ha descongestionat bastant, la percepció és no obstant això enganyosa. La realitat és que s’ha descongestionat perquè només atén pacients amb Covid-19 i el número d’aquests ha baixat. Però hi ha altres patologies que s’han deixat d’atendre per les circumstàncies, que en el cas que fossin tractades col·lapsarien absolutament el centre hospitalari.
Com en molts altres hospitals, les retallades efectuades durant una dècada han tingut efectes devastadors. No obstant això, existeix un interès evident per part de tots els governs a voler ocultar-ho o relativitzar el fet, i imposar el relat segons el qual, qualsevol sistema sanitari per molt robust que fos, hagués estat desbordat igualment davant la magnitud de la pandèmia. Relat que inclou -quan ho consideren necessari- les acusacions recíproques entre els uns i els altres, sobre la incompetència en la gestió del problema sanitari per part de les diferents administracions. De totes dues coses està convençuda la major part de la població. Però anem al centre del problema.
Una dècada de retallades…
A l’abril de 2011, poc després de prendre possessió Artur Mas com a president del govern de la Generalitat, aquest va anunciar una retallada sense precedents: entre el 10 i el 20 per cent en alguns casos. L’objectiu era reduir en almenys 850 milions la despesa sanitària. L’encarregat de fer-ho va ser Boi Ruiz, flamant conseller de Salut i fins al moment del seu nomenament, cap de la patronal hospitalària. Cal recordar que en aquells moments les retallades es van executar sota el mantra “d’estalviar només en l’accessori sense que es veiés afectada la qualitat del servei”. Una fal·làcia que va ser contínuament denunciada pel personal sanitari i les organitzacions sindicals del sector. Una fal·làcia que anava d’acord amb les afirmacions de Boi Ruiz qui va arribar a declarar que la “salut és un bé privat que depèn d’un mateix, i no de l’Estat”.
Contra els plans de privatització i retallades es va aixecar tot el sector sanitari. Al llarg del 2011 es van succeir les mobilitzacions contra els pressupostos que imposaven una disminució important de la despesa de sanitat, encara que CiU va aconseguir tirar-los endavant amb els vots del PP, i encara que no va poder aplicar l’objectiu inicial, la destralada va ser tremenda (al voltant dels 380 milions). Els treballadors del Parc Taulí van donar a conèixer en què s’anaven a traduir: 1.800 intervencions quirúrgiques anuals menys; reducció del 10 per cent de visites i un 10 per cent de proves diagnòstiques, amb el consegüent augment de les llistes d’espera; tancament definitiu de 58 llits, més altres 150 aproximadament de manera provisional; i no renovació del contracte de 260 treballadors. Una situació a la qual es va afegir la decisió presa aquell any pel Servei Català de Salut de suprimir les urgències en els CAP’s, la qual cosa va comportar un major col·lapse de les urgències de l’Hospital.
Les retallades encara serien més pronunciades en els anys següents. En 2012 i 2013 van superar els 1.600 milions i en 2014 la despesa sanitària a Catalunya va quedar en 1.113 euros per habitant, una xifra gairebé 300 euros per sota de la mitjana espanyola (El Diari, 28-03-2020), i encara que a partir d’aquest any la partida pressupostària dedicada a Sanitat ha anat augmentant tímidament, no s’ha recuperat tot allò perdut.
Entre 2010 i 2015 es van perdre 1.170 llits en tota Catalunya, i des de llavors fins al 2018 només s’havien recuperat 74 llits. Pel que respecta a les plantilles, entre 2010 i 2018 es van perdre uns 1.800 treballadors entre metges de família i personal d’infermeria, reducció que tampoc s’ha revertit malgrat l’anunci del govern a la fi de 2018 –després de la vaga del sector- de contractació de 250 nous metges.
… i de mobilitzacions
Al novembre de 2012 els treballadors de l’Hospital Sant Pau inicien un tancament de protesta que és seguit per altres hospitals, entre ells el Parc Taulí de Sabadell. El detonant va ser l’anunci del govern de suprimir la paga extra de Nadal, una mesura que va afectar a tot el sector públic –igual que la retallada salarial del 5 per cent del 2010- que va incloure també al personal de la XHUP (la xarxa hospitalària d’utilització pública que engloba la sanitat concertada). Una decisió que va acabar per indignar a tot el personal que estava suportant les mateixes càrregues de treball però amb menys efectius. I que va indignar encara més quan es va descobrir que el director general del centre [Joan Antoni Gallego] va percebre en 2013 un salari de 144.187 euros bruts anuals, per damunt fins i tot del salari del mateix president de la Generalitat i dels consellers del govern.
Les mobilitzacions i concentracions es van succeir periòdicament. El tancament de llits posa a més en evidència les conseqüències de la tendència a la privatització i a l’externalització que caracteritza el model públic-privat català. El comitè d’empresa va denunciar en 2015 que mentre hi havia plantes tancades a l’hospital, els pacients eren derivats a la sanitat privada, i que la transferència del Servei Català de la Salut a la Corporació Sanitària Parc Taulí va caure un 12 per cent de 2012 a 2013, mentre que paral·lelament la inversió pública al grup privat IDC (empresa que gestionava la Clínica del Vallès i l’Hospital General de Catalunya entre altres centres privats), va augmentar un 15 per cent en el mateix període.
Protestes aquí i allà que, no obstant això, i davant el desistiment de les organitzacions que tenen més responsabilitat, no van poder convergir en una única mobilització o en mobilitzacions més potents que englobessin al conjunt de la població que estava sent colpejada per les retallades socials i salarials.
Conseqüències fatals
Certament, no és la primera vegada que l’Hospital de Sabadell es col·lapsa a conseqüència de la falta de recursos o de la insuficiència d’aquests, davant la població que ha d’atendre. Per descomptat no de forma tan dramàtica com en aquests moments. Però davant els qui volen diluir la responsabilitat política en fenomens com la fatalitat davant la qual difícilment es pot fer res, o davant els qui pretenen exculpar la seva pròpia incompetència o falta de previsió, en la incompetència o falta de previsió dels altres, cal recordar-los també que la subjecció a les lleis d’estabilitat pressupostària i a l’observança del sostre de despesa, per la qual s’han regit tots els governs a l’hora de definir la seva actuació política, ha tingut conseqüències fatals per a tot el sector públic i particularment per a la sanitat.
La ciutadania i els treballadors de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell saben que s’ha hagut de fer front a una emergència en les pitjors condicions. Una d’elles, el dèficit de llits que des del 2017 no ha fet més que agreujar la situació fins a aconseguir límits insuportables, saturant les urgències i deixant als pacients pels passadissos o en els boxs, en els quals s’havia d’atendre el doble de la seva capacitat. Encara en 2018, la ràtio de llits per cada 100.000 habitants era en la zona Vallès-Est (a la qual dóna cobertura l’Hospital Parc Taulí) molt inferior a la mitjana de la resta de Catalunya: 1,7 llits per 3,7. És a dir, dos llits menys per cada 1.000 habitants. O el que és molt més gràfic: el dèficit de llits en la zona d’influència de l’Hospital Parc Taulí podria calcular-se en unes 700-800 respecte a la mitjana catalana. Aquesta situació és la que va portar a la FAV i a altres entitats i organitzacions a exigir la construcció d’un nou hospital, que havia de servir per a descongestionar l’existent.
Sabem que s’ha hagut de fer front a una situació amb menys personal mèdic i d’infermeria, uns 70 menys en els centres d’assistència primària de Sabadell, i amb menys personal en el Taulí i amb condicions laborals extremadament precàries. A més d’amb els recursos econòmics seriosament llastrats per a fer front a qualsevol contingència de despesa que se surti de l’habitual. La retallada acumulada durant l’últim decenni ascendeix en l’actualitat a 800 milions. Diners que segurament s’han trobat a faltar i han tingut incidència en la falta de previsió per a adquirir material de protecció per al personal sanitari. El resultat l’han viscut en les seves pròpies carns –entre altres- el personal sanitari que treballant sense protecció o amb protecció inadequada s’ha acabat infectant.
A Catalunya el percentatge de sanitaris contagiats és del 17 per cent (a la Xina va ser del 3,8 per cent, a Itàlia el 9,6 per cent i en el conjunt d’Espanya puja al 14,7 per cent). A la fi del mes passat, en el Taulí hi havia 125 professionals de baixa, entre infectats i/o amb símptomes.
Aquestes són les causes reals, a les quals s’afegeixen la falta de previsió i la incapacitat per a gestionar en els casos que correspongui. Ha plogut sobre mullat. El respecte que tots els governs han mostrat a les directrius que des de Brussel·les imposaven els interessos del capital financer, per davant del benestar de la població i la salut pública, ha tingut conseqüències fatals. Les retallades han provocat moltes més morts de les que s’haguessin pogut produir si la pandèmia no hagués colpejat a una sanitat delmada i falta de recursos.
I ara, a més, tot apunta al fet que l’esforç de “reconstrucció” de l’enorme forat produït en l’economia, es faci a costa del sacrifici de milions de treballadors que hauran de fer front a la factura que se’ns ve damunt. És a dir, a costa de drets i salaris, que és com pretendran que es pagui els eurobons o un hipotètic Pla Marshall per a Europa, mentre d’altra banda, la banca multiplica beneficis.
No obstant això, el futur immediat per al conjunt de la població treballadora no té per què ser aquest. Cada dia, des de fa dies, milers de ciutadans surten als seus balcons i finestres per a aplaudir l’esforç i treball del personal sanitari, i de tots els que han fet front a la situació en primera línia. Des dels balcons avui, i demà des dels carrers, cal organitzar la mobilització per a revertir les retallades, per a defensar la salut, el treball i els drets. Cal exigir a totes les organitzacions que es reclamen dels treballadors que s’uneixin per a fer-la possible, i al mateix temps, perquè s’impedeixi que paguin els de sempre. Perquè es doti a la sanitat, a l’educació, a la dependència, etc., de tots els recursos necessaris, si cal exigint a la banca que retorni els diners pagats per tots per al seu rescat. Cal exigir a Sánchez i a Torra un Pla de Mesures Urgents que vagi més enllà de les que es preparen i que són sens dubte insuficients. Hi ha recursos econòmics, però per a utilitzar-los és ja una evidència que ningú pot negar, que es fa absolutament imprescindible trencar amb la regla de despesa i amb el criteri (que ha causat tantes morts) segons el qual el pagament del deute va per davant dels drets de les persones i de la vida.
