ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor Nogués. Responsable de Política Municipal del PSC Sabadell
Quan s’analitza la idiosincràsia de l’ésser humà, habitualment es fa referència a dos pensadors rellevants que, en èpoques diferents, exposaren plantejaments oposats sobre aquest tema. Es tracta de Thomas Hobbes, ferm defensor de l’absolutisme, que en el context de les cruentes guerres civils que assolaren Anglaterra en el segle XVII, va escriure “l’home és un llop per a l’home”, i Jean-Jacques Rousseau, inspirador de les idees republicanes impulsores de la Revolució Francesa de finals del segle XVIII, que va resumir el seu pensament en la frase “l’home és bo per naturalesa, és la societat qui el corromp”.
L’evolució històrica de la humanitat qüestiona el caràcter categòric d’aquests dos plantejaments antagònics i ens porta a la conclusió que és la socialització de l’ésser humà la que genera les normes reguladores de la societat, inclosos els principis ètics fonamentals. Si a aquesta premissa li afegim que la principal funció de qualsevol societat és garantir l’estabilitat al conjunt dels seus integrants, quan això no es compleix, hi ha el risc de posar en dubte totes les normes, com va passar els anys trenta del segle passat a Alemanya, on la manipulació política, però sobretot les condicions de frustració i misèria del poble alemany, facilitaren a Adolf Hitler l‘accés al poder de forma democràtica, obrint un dels períodes més tràgics de la història.
Si extrapolem aquestes reflexions al present, la conclusió és que les democràcies occidentals estan evolucionant cap a règims polítics autoritaris i antidemocràtics per la incidència d’un seguit de canvis globals rupturistes (globalització, tecnologia, crisi climàtica, migracions i geopolítica), que afecten de ple a les classes mitjanes i populars d’aquests països. Les desigualtats s’han incrementat de forma significativa, així com la inseguretat real i emocional davant un present difícil i un futur incert, accentuant un ventall ampli de sentiments, com l’angoixa, la por i també l’egoisme, sobretot quan no es tracta de cedir una porció del que sobra, sinó de renunciar a part del que es considera que pertoca.
En el nostre país, si bé es pot extrapolar a la majoria de les democràcies occidentals, la resposta a aquesta situació no és l’adequada, tant a nivell de discurs com d’objectius a prioritzar. El debat assenyat, la informació contrastada i el respecte a l’adversari s’han substituït per la crispació, les notícies falses i l’enemic a batre, mentre resulta molt difícil introduir canvis significatius per millorar el dia a dia i les expectatives de futur del conjunt de la ciutadania, que ara més que mai prioritza els fets per sobre de les paraules. Els principals culpables són els partits de dretes i d’extrema dreta (Partit Popular, Vox i Aliança Catalana), que han convertit els parlaments en epicentres de la confrontació i han utilitzat les xarxes socials, els mitjans de comunicació afins i la influència en part de la judicatura, per manipular l’opinió pública i desprestigiar els adversaris. La publicació de notícies sense contrastar o falses i la presentació de denúncies molt poc fonamentades per associacions d’extrema dreta (Manos Limpias o Hazte Oír) tenen com a principal objectiu incidir en l’opinió pública per enfonsar a l’enemic polític i aconseguir el poder a qualsevol preu.
En relació amb el Partit Popular, s’ha de dir que sempre ha tingut una visió patrimonialista del poder, que l’ha portat a no signar acords d’estat des de l’oposició (el PSOE ho ha fet en diverses ocasions, com en el pacte antiterrorista del 2000) o a exigir el dret a governar a les eleccions generals de juliol del 2023 per ser el més votat, qualificant d’il·legítim el govern de coalició progressista amb més suport parlamentari. Val a dir que no hi ha normativa al respecte i que el mateix Partit Popular no ha aplicat aquest criteri en altres ocasions, com a les eleccions autonòmiques d’Extremadura i municipals de Valladolid de maig de 2023, guanyades pel PSOE i on governa el Partit Popular amb el suport de Vox.
Què cal fer, doncs, si a les eleccions cada cop més creix el nombre electors que s’abstenen o voten a partits polítics autoritaris i antidemocràtics, que prometen solucions fàcils, impossibles d’aplicar, a problemes complexos? Primer, tenir assertivitat en el discurs polític, que vol dir autoafirmar-se en les conviccions d’un mateix, rebutjant la manipulació pròpia o aliena, i segon, prioritzar la gestió. La població tindrà una visió més favorable de la política si percep millores significatives en habitatge, poder adquisitiu dels salaris, sanitat, educació, dependència, convivència veïnal en els barris, regulació de la immigració, eficiència de la justícia, inseguretat (alerta amb la multireincidència), transport de rodalies, incendis forestals i funcionament de l’administració.
El consultor i professor Xavier Marcet escrivia recentment en un article que “El servei públic és complicar-se la vida a favor dels altres, no complicar la vida als altres”. Doncs bé, aquesta màxima és aplicable al conjunt de la política i és el millor recurs per defensar la democràcia.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: dirigents de Vox en una concentració veïnal a la Creu de Barberà, aquest estiu. Autor: J.d.A.
