Avui commemorem el Dia Internacional de les Dones. El 8 de març milions de dones de tot el món sortirem als carrers per reivindicar els nostres drets igual que ho van fer, a principis del segle XX, dones treballadores d’arreu del món quan van començar a organitzar-se per exigir drets laborals bàsics, salaris justos i participació política. Recordem que ja al 1910, a la II Conferència Internacional de Dones Socialistes, Clara Zetkin va proposar instaurar el 8M com a dia dedicat a la lluita pels drets de les dones. I el 1975, les Nacions Unides el van reconèixer oficialment.
Aquest dia va néixer com a memòria i com a exigència de justícia. I més d’un segle després, continuem necessitant-lo. Perquè la desigualtat continua existint i perquè encara hi ha persones que volen fer-nos creure que el feminisme ja no es necessari o que les dones ja tenen els mateixos drets que els homes.
Però la realitat els contradiu:
A Espanya la bretxa salarial continua al voltant del 16%. Els homes cobren de mitjana uns 429,80 € al mes més que les dones. No cal recordar que, per aquest motiu, les dones han sigut les més beneficiades per la pujada del Salari Mínim Interprofessional com molt bé ha reiterat Yolanda Díaz a les seves intervencions. I si parlem de pensions aquesta desigualtat augmenta significativament i arriba a superar el 30%.
I, malgrat tot, hi ha discursos polítics que invisibilitzen aquestes dades, que neguen l’existència de la violència masclista o que asseguren que la bretxa salarial és un invent.
Però negar un problema no el soluciona. Mirar cap a una altra banda no canvia la realitat.
Estem vivint moments difícils pel feminisme. L’avenç de l’extrema dreta a tot el món ja no és una amenaça, és un fet. Allà on governen o condicionen governs, intenten eliminar lleis contra la violència masclista, reduir l’educació afectiva i sexual, qüestionen els drets reproductius, invisibilitzen les discriminacions i un llarg etcètera. No cal anar molt lluny per trobar clars exemples: Vox s’ha posicionat clarament en contra de la Llei de Violència de Gènere o ha plantejat mesures per dificultar l’accés a l’avortament.
I si mirem el món amb mirada àmplia, la urgència és encara més gran. A l’Afganistan, milions de nenes han perdut el dret a l’educació. A l’Iran, les dones arrisquen la llibertat i la vida per reclamar drets bàsics. A molts països d’Àfrica i Àsia, el matrimoni infantil encara segresta el futur de nenes que ni tan sols han pogut gaudir de la seva infantesa. I una de cada tres dones al món ha patit violència física o sexual al llarg de la seva vida.
I sí, evidentment que hem avançat. Hem avançat en laccés a l’educació, en representació política, en legislació, en presència en àmbits de poder. Però el camí que queda és llarg. Queda per eliminar la bretxa salarial. Queda per garantir pensions dignes. Queda per reconèixer i redistribuir el treball de cures, un pilar invisible que sosté a tota la societat. Queda per erradicar la violència masclista, que segueix condicionant la vida i la llibertat de tantes i tantes dones i continua truncant vides. I queda per assegurar que néixer dona no determini menys oportunitats, ni aquí ni enlloc del món. Quantes vegades heu sentit dir a una dona embarassada que preferiria tenir un fill perquè tot seria més fàcil? Jo, unes quantes.
En aquest 8M cridem que no estem disposades a retrocedir, que els drets no es regalen i que la igualtat real no s’assoleix sola: es defensa, es conquereix i es manté. La igualtat no és un privilegi, és un dret democràtic fonamental. I una societat que aposta per la igualtat és una societat més justa, més segura i més lliure.
I no vull acabar sense una nota d’esperança. La ciència política ens diu una cosa molt clara: quan hi ha més dones prenent decisions, les guerres són menys probables. Es prioritza la paraula i la diplomàcia abans que les armes.
I no és cap secret màgic ni és perquè les dones siguem “millors” per naturalesa; és que la diversitat genera una cultura de pau i una governança més cooperativa. De fet, fins i tot les Nacions Unides ho tenen claríssim: la famosa Resolució 1325 de l’ONU ja reconeix oficialment que la participació de les dones és la clau per prevenir conflictes i garantir que la pau sigui duradora.
En definitiva, més dones al poder significa societats més estables, més democràtiques i, sobretot, més humanes. I és exactament això el que alguns —els que prefereixen l’odi al diàleg— volen impedir a tota costa.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
