ARTICLE D’OPINIÓ
Carmel Montllor, responsable de Política Municipal del PSC Sabadell

L’arribada al poder de Margaret Thatcher al Regne Unit el 1979 i de Ronald Reagan als Estats Units el 1981 va significar la implementació del neoliberalisme com ideologia dominant, fonamentada en la globalització econòmica, la desregulació de mercats i la supeditació de la política, restringida a l’espai nacional, al domini d’una economia internacionalitzada. En relació amb la indústria, aquest canvi va implicar el trasllat de moltes fàbriques a països menys desenvolupats per aprofitar els costos més baixos de la mà d’obra, mentre aquí es mantenien les activitats de més valor afegit (direcció, investigació, desenvolupament i innovació). Una conseqüència d’aquest fet va ser, per exemple, que durant anys fos un bon negoci a Catalunya comprar la maquinària de les empreses tèxtils que tancaven per, un cop netejada i repintada, exportar-la al nord d’Àfrica o al sud-est asiàtic.

És cert que el trasllat de les fàbriques va treure de la pobresa a moltes persones en els països destinataris i va abaratir els costos dels productes que a partir d’aquell moment s’havien d’importar, però també és cert que amb els pas dels anys aquests països han dominat tota la cadena de creació de valor i nosaltres hem acabat perdent les activitats de més valor afegit. Al mateix, temps, la manca creixent de llocs de treball qualificats i ben remunerats ha aprimat i empobrit a les classes mitjanes dels països occidentals.

Si bé Catalunya manté una tradició industrial, a partir dels anys vuitanta del segle XX la indústria va començar a perdre pes i la tendència ha continuat aquest segle. El 2022 el sector industrial representava el 20,1% de l’economia catalana, percentatge similar a la mitjana de la Unió Europea (20,6%), superior a Espanya (17,6%) i a Itàlia (14,0%) i inferior a Alemanya (23,5%). No obstant això, en els darrers vint anys Catalunya ha perdut 7 punts, mentre que La resta han tingut un descens inferior: Espanya (3 punts), Alemanya (2 punts) i Itàlia (5 punts). Tot i que des de fa temps el sector industrial ha externalitzat tasques cap els serveis, distorsionant les comparances, resulta força evident que la indústria ha minvat el seu protagonisme a favor d’altres sectors, entre els quals destaca el turisme, que es caracteritza per productivitat i salaris més baixos, pitjors condicions de treball i temporalitat més elevada.

Si volem revertir la situació i aconseguir que la indústria torni a ser el pal de paller de l’economia catalana, cal focalitzar els esforços en:

• Potenciar des de l’administració pública la simplificació dels tràmits administratius, la interconnexió entre formació professional i empresa i les inversions en I+D. Un bon exemple d’aquest tipus d’inversió el tenim en ”Barcelona Supercomputing Centre”. Es tracta d’un centreespecialitzat en computació d’altes prestacions, que gestiona un dels superordinadors més potents d’Europa.
• Accelerar el ritme d’execució d’inversions en infraestructures: xarxa ferroviària (corredor mediterrani, accessos port de Barcelona, transport mercaderies i rodalies), capacitat aeroportuària i comunicacions amb polígons industrials.
• Clarificar i desenvolupar el mix de producció d’energia elèctrica. Segons dades del 2023, un 57% és d’origen nuclear i només un 18% procedeix de fons renovables. Si les centrals nuclears s’han de tancar amb data límit 2035, urgeix accelerar el ritme i escollir entre instal·lar més parcs d’energia eòlica i fotovoltaica o portar electricitat des de l’Aragó.
• Afavorir les inversions en sectors claus de la indústria, com l’electrificació de l’automoció. La instal·lació de fàbriques xineses i sud-coreanes per produir cotxes elèctrics a la Zona Franca de Barcelona i components per a bateries a Mont-Roig del Camp i a Sallent, van en aquesta direcció.

El president Salvador Illa acaba de presentar un pla quinquennal del seu govern amb una inversió conjunta de 18.500 milions d’euros, que té com a objectiu potenciar un model econòmic de prosperitat compartida i que fa especial èmfasi en la indústria.

Hem d’adaptar l‘activitat industrial al canvi climàtic i als avenços tecnològics si volem preservar el planeta i la competitivitat de l’economia, però el que no podem fer és renunciar a la indústria, que ha de ser innovadora, digitalitzada i neta, però que és imprescindible per generar llocs de treball de qualitat i per contribuir al finançament d’un estat de benestar ampli i en constant creixement (sanitat, educació, pensions, dependència i habitatge). Davant d’aquest munt de necessitats, ens podem fer la mateixa pregunta de Josep Pla quan el 1954 va visitar per primera vegada Nova York i va quedar impressionat de l’expansió de la ciutat: “escolti, i tot això qui ho paga?” Doncs bé, en el nostre cas qui ho paga en bona part és la indústria i no tenir-ho en compte genera inestabilitat social, treu força al discurs polític inclusiu i acaba posant en risc l’existència de les democràcies parlamentàries.

El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.