ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Fa uns 60 anys es va decidir que el contrapès de Barcelona no serien Terrassa ni Sabadell, sinó Sant Cugat i Cerdanyola. Aquest postulat segueix vigent, però podria mutar. A finals dels anys 60 es vivia Barcelona com a densa, caòtica i suburbial i la descentralització apareixia als desitjos d’ordenació territorial. Els primers esquemes de pla regional daten de finals del 60 i, tot i que mai van assolir una aprovació final, van marcar tendència. Arquitectes i urbanistes com Manel Ribas Piera pensaven en les dues capitals del Vallès com a lloc on fer contrapès. La idea era partir de ciutats, talment com havia succeït en l’experiència de les noves ciutats angleses, on no es creixia en el buit sinó des de nuclis urbans previs. I l’experiència de 40 anys abans dels ferrocarrils catalans de Barcelona al Vallès era un precedent de vinculació de les tres capitals. Però el 1976, quan s’aprova el Pla General Metropolità de Barcelona i municipis de l’entorn (de Joan Anton Solans), allò que es planifica ja és un immens eixample al llarg de l’AP7 a Sant Cugat i Cerdanyola.
La “nova ciutat” entre Terrassa i Sabadell no es va fer mai, com tampoc la de Gallecs i menys encara la de Martorell. Durant 50 anys, l’autopista ha fet de nova façana regional i un poble com Sant Cugat ha passat a ser una ciutat de quasi 100.000 habitants, amb la meitat de la dimensió de cadascuna de les dues capitans del Vallès, però amb un valor immobiliari pràcticament coincident. En 50 anys, aquest creixement ha tocat molt sostre, una mica menys a Cerdanyola, on encara hi ha espai, però el seu pes propi ha estat la universitat (UAB).
El que ha crescut ha estat un gran eixample, de la mateixa forma que a Barcelona Cerdà va dissenyar el seu, però la centralitat d’aquest no és la plaça de les Glòries, previsió Cerdà, sinó la Plaça Catalunya, esmena de Puig i Cadafalch a Cerdà.
Emplenada la façana de l’AP7, Terrassa i Sabadell, en la segona línia en profunditat regional, podríem assolir una nova oportunitat. no serà gratis ni simple, però hi ha dades que apunten en aquesta opció de revenja vers 50 anys de dinàmica que ens ha marginat. Aquest capgirament posaria en valor les ciutats a partir de potents nuclis existents respecte el creixement en el buit, destacaria el valor de Plaça Catalunya respecte Plaça de les Glòries, posaria en valor Puig i Cadafalch respecte Cerdà, o de Ribes Piera respecte Solans… Aquestes alternatives apunten totes a un possible contra moviment de la balança. En síntesi, la complexitat de la realitat versus els esquemes ideals del planejament territorial.
Ens diuen que alguns “expa” (expatriats, treballadors tecnològics estrangers), ja venen a viure a Terrassa i Sabadell i que fugen de l’excessiu escenari turístic de Barcelona. De confirmar-se, podria ser tot un signe. Ara bé, no és el mateix una persona que troba habitatge, des del qual treballa, que una empresa; per al primer tenim oferta suficient, no per a les segones, però es pot dissenyar una tal oferta. La lògica territorial conté inèrcies i història, però també discontinuïtats i viratges i res definitiu no està escrit. Res és simplement lineal i, per tot això, Terrassa i Sabadell poden exercir protagonisme regional futur. I, doncs, aquesta seria una intuïció de possible diagnosi a mig termini.
Foto portada: la Gran Via de Sabadell, fa un temps. Autor: J.d.A.
