La Casa Taulé torna a estar en venda. Han passat set anys des que va canviar de propietari arran de la desaparició de l’Aliança Francesa i de l’assumpció dels deutes que aquest centre cultural i escola d’idiomes a deixar darrere seu.
La decisió de l’actual propietat de posar novament a la venda l’edifici afecta de ple les activitats d’Arteneu, el projecte social que actualment n’ocupa les instal·lacions en règim de lloguer. Tot apunta que l’entitat haurà d’abandonar a curt termini l’espai des d’on presta els seus serveis a la comunitat. La raó és ben simple: el cost del lloguer que ha de satisfer ha esdevingut inassumible per a una associació sense ànim de lucre que ofereix activitats d’arts plàstiques, dansa, música creativa i teatre a infants i joves amb necessitats educatives especials.
Fins aquí, els fets. A partir d’aquí, la reflexió.
Arteneu, com tantes altres entitats del tercer sector, desenvolupa una tasca que les administracions no acaben d’assumir directament, però que dona resposta a necessitats socials reals i creixents. Costa d’entendre, per tant, que la propietat d’un immoble pugui mantenir-se completament al marge de l’impacte social de les seves decisions quan aquestes afecten projectes que contribueixen a pal·liar mancances existents en l’atenció a col·lectius vulnerables.
Davant d’aquest estat de coses, una fundació, marcada pel seu caràcter social, decidí explorar la possibilitat d’adquirir la finca amb l’objectiu de garantir la continuïtat dels serveis que actualment es presten a la Casa Taulé. Però, el preu exigit pel fons d’inversió propietari de l’immoble quedava molt lluny de les possibilitats econòmiques de la fundació. Si l’operació hagués prosperat, la fundació hauria assumit la conservació d’un edifici protegit i emblemàtic de la ciutat i, al mateix temps –i això és un fet rellevant–, hauria garantit unes condicions de lloguer compatibles amb la continuïtat del projecte Arteneu.
Aquest episodi posa de manifest una realitat tan coneguda com incòmoda. Mentre les administracions confien cada vegada més en les entitats del tercer sector per desplegar determinades funcions socials, aquestes continuen treballant sovint en una permanent situació de fragilitat estructural. Dependents de subvencions, donacions o convenis temporals, queden exposades a factors sobre els quals tenen poc o cap marge de maniobra. Una modificació del lloguer, la pèrdua d’un espai o un canvi de prioritats institucionals poden posar en risc, d’un dia per l’altre, projectes construïts pacientment durant anys.
És probable que Arteneu trobi una nova ubicació i pugui continuar desenvolupant la seva tasca. Però la qüestió de fons va més enllà de la futura ubicació d’aquesta entitat. La pregunta que hauríem de fer-nos és quina ciutat estem construint quan iniciatives que generen inclusió, cohesió social i oportunitats per als més vulnerables es veuen obligades a abandonar els espais on han arrelat perquè no poden competir amb la lògica estrictament econòmica del mercat.
Les ciutats no es construeixen només amb pedra, maó i formigó. També es construeixen amb vincles, compromisos i oportunitats compartides. Hi ha edificis que tenen valor per la seva història, però n’hi ha que l’acaben tenint sobretot per la vida que acullen. La Casa Taulé és una mica això. Perdre-hi Arteneu no significarà perdre un edifici ni tan sols un servei, que probablement trobarà un altre emplaçament. Significa, sobretot, constatar una vegada més la dificultat de donar estabilitat a aquells projectes que fan una ciutat més cohesionada, més inclusiva i més humana.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
