Fa uns dies vaig llegir una reflexió de Pere Alavedra sobre la inversió de l’Estat a Catalunya i, més enllà de les xifres, em va interessar especialment una idea que travessa tot el seu escrit: la necessitat de recuperar el sentit de projecte, de planificació i de responsabilitat institucional.
El conec personalment i puc afirmar que la seva experiència durant dècades en l’àmbit de l’administració, les infraestructures i el planejament aporta, d’una manera sincera, una perspectiva que avui trobo especialment necessària.
Perquè el problema de Catalunya no és només quant inverteix l’Estat. També és què volem fer nosaltres amb el nostre territori.
Catalunya és un país extraordinàriament estudiat -diu-. Tenim plans, estudis, informes i projectes per gairebé tot. Però massa sovint ens ha faltat una cosa molt més senzilla; decidir què volem, establir prioritats i defensar-les amb continuïtat.
I aquí és on el municipalisme hauria de recuperar tot el seu valor.
Durant massa temps hem anat acceptant una manera de fer política en què el municipi ha deixar de ser el subjecte principal de l’acció política per convertir-se en una peça més de l’engranatge d’estructures supramunicipals i partidistes.
No qüestiono la necessitat de cooperar. Al contrari. Els municipis han de cooperar entre ells i amb totes les administracions quan això serveixi per resoldre els problemes dels ciutadans.
Però cooperar no és obeir.
I representar un partit en un ajuntament no pot significar posar els interessos del partir per davant dels interessos dels municipis.
Un regidor ha estat escollit per defensar la seva ciutat. Un alcalde, encara més.
I aquí crec que hem fallat massa vegades.
Hem vist polític municipals més preocupats per fer-se veure davant dels seus dirigents, guanyar reconeixement dins de l’organització, escalar posicions o preparar el següent sals polític que per resoldre els problemes del municipi que els ha escollit.
Quan això passa, la política municipal deixa de ser una finalitat i és converteix en una plataforma.
El municipi passa a ser una escala.
I els ciutadans, sovint, en simples espectadors.
Aquesta deriva té conseqüències. Mentre alguns miren cap amunt, esperant que algú de més amunt decideix, els problemes continuen aquí a Sabadell, al Vallès, als nostres barris, al nostre transport, als nostres accessos, al nostre habitatge i als nostres equipaments.
Per això reivindico una idea que forma part de l’ADN d’Identitat Sabadellenca:
El municipi no és l’últim esglaó de l’administració. És el primer espai de la política.
Des del municipi coneixem millor els problemes. Des del municipi podem exigir a les administracions superior. I des del municipi també podem construir país.
No necessitem municipis dòcils.
Necessitem municipis amb projecte, amb veu pròpia i amb capacitat d’incidència.
Sabadell no pot limitar-se a esperar què decideixin Barcelona, Madrid o qualsevol estructura supramunicipal. Ha de saber que vol i que necessita.
Això no significa tancar-nos. Significa tenir prou personalitat per seure davant de qualsevols administració i defensar el nostre projecte sense complexos.
Si necessitem una infraestructura, l’hem de reclamar. Si necessitem habitatge, hem de planificar el sòl. Si necessitem indústria, hem de preparar espai productiu. Si necessitem transport i equipament, he de pensar més enllà de la legislatura.
Aquesta és també la lliçó que extrec de la reflexió d’en Pere Alavedra sobre les infraestructures.
No n’hi ha prou amb reclamar inversions. Cal tenir un projecte per saber que volem que s’hi faci. UN MODEL DE CIUTAT –així, en majúscules-
Per això no comparteixo una política que redueix permanentment el debat a reclamar a l’Estat, a al Generalitat o a qualsevol altra administració que ens resolgui els problemes.
És massa fàcil.
I, sobretot, poc municipalista.
Un municipi fort no és aquell que espera més de les administracions superiors. És aquell que sap què vol, ho planifica, ho defensa i aconsegueix que les administracions competents ho facin possible.
Això és autonomia municipal.
Això és iniciativa.
Això és responsabilitat.
I això també és fer país.
Catalunya no es construirà només des dels despatxos de Barcelona ni des de les estructures dels partits. També es construeix des de Sabadell i des de cada poble i cada ciutat que decideix deixar de ser receptor de decisions i passa a ser protagonista del seu futur.
Per això hem de recuperar una política municipal amb caràcter.
Una política que no miri constantment cap amunt buscant l’aprovació del partit.
Que no utilitzi el municipi com a trampolí personal.
Que no confongui disciplina partidista amb lleialtat als ciutadans.
I que entengui que la primera lleialtat d’un regiro és amb aquells que li han confiat la representació.
Primer el municipi. Després, les estructures.
No perquè les estructures no siguin necessàries, sinó perquè han d’estar al servei de les persones i dels territoris i no els territoris al servei de les estructures.
Aquesta és la política municipal que vull defensar.
Una política amb un projecte propi, amb capacitat de decidir i amb voluntat de cooperar, però sense submissió.
Amb orgull de municipi.
I amb la convicció que des de Sabadell també podem construir Catalunya.
