Les riuades que van afectar Sabadell i el conjunt del Vallès Occidental la nit del 25 al 26 de setembre de 1962 van ser provocades per unes fortes precipitacions que van deixar més de 200 libres per metre quadrat en tres hores, provocant el desbordament de riu, rieres i torrents, i on 32 persones van perdre la vida a Sabadell – i al Vallès en van ser prop de 700 persones, tot i que alguns historiadors parlen de gairebé un miler de persones -. De vegades, es fa difícil determinar el número definitiu de víctimes mortals d’aquest episodi històric per la xifra de desapareguts i perquè hi havia moltes persones migrades que vivien en precari i de les quals no es tenia constància censal del seu lloc de residencial o de treball.
No poden ser enteses únicament com un fenomen meteorològic excepcional. Tot i que les pluges torrencials van ser intenses i sobtades, la magnitud de la tragèdia —amb centenars de morts, milers de persones sense llar i una devastació material enorme— és inseparable del context polític, social i urbanístic del franquisme. Des d’una perspectiva històrica, les riuades de Sabadell són sobretot el resultat d’un model de desenvolupament profundament injust, basat en la precarització de la classe treballadora i en la manca absoluta de planificació pública orientada al bé comú.
Durant les dècades de 1950 i 1960, Sabadell va viure un creixement demogràfic accelerat, alimentat per la immigració procedent principalment del sud d’Espanya. Milers de famílies treballadores van arribar a la ciutat buscant feina a la indústria tèxtil i manufacturera, en un moment en què l’Estat franquista fomentava el desenvolupament industrial sense garantir drets socials ni condicions de vida dignes. Aquest creixement es va produir de manera desordenada, sense inversions suficients en infraestructures, habitatge ni serveis bàsics. Els barris més afectats per les riuades —com les zones properes al Ripoll i a les rieres— eren precisament aquells on vivia la població més vulnerable.
Moltes d’aquestes famílies es van veure obligades a construir els seus habitatges en zones inundables, sovint amb materials precaris i sense cap mena de regulació urbanística. No va ser una elecció lliure, sinó una imposició derivada de la pobresa i de l’absència d’un parc d’habitatge públic. L’Ajuntament i les autoritats franquistes van permetre —quan no van fomentar indirectament— aquest tipus d’assentaments, prioritzant el creixement econòmic i els interessos industrials per sobre de la seguretat i la vida de les persones. Així, quan la riuada va arribar, el desastre estava en gran part anunciat.
La nit de la tragèdia, el riu Ripoll i les rieres que travessen Sabadell es van desbordar amb una força devastadora. L’aigua va arrasar cases senceres, va endur-se ponts, fàbriques i infraestructures, i va sorprendre moltes famílies mentre dormien. La manca de sistemes d’alerta, d’un pla d’emergència eficaç i d’una administració preparada va multiplicar les conseqüències mortals. El règim franquista, autoritari i centralista, no disposava ni de mecanismes democràtics de control ni d’una cultura de prevenció dels riscos, ja que la vida de la classe treballadora no era una prioritat política.
La resposta institucional posterior també reflecteix aquesta lògica. Tot i que hi va haver una mobilització solidària important —especialment de la pròpia ciutadania, del veïnat i de les xarxes comunitàries—, l’Estat va gestionar la tragèdia des del paternalisme i la propaganda. El règim va intentar presentar l’ajuda com un acte de caritat, evitant qualsevol assumpció de responsabilitats estructurals. No es va qüestionar el model urbanístic, ni la manca d’inversions públiques, ni les desigualtats socials que havien convertit un episodi de pluges en una catàstrofe humana.
Per aquests motius, les riuades de Sabadell de 1962 han de ser recordades com un exemple clar de com les injustícies socials maten. No va ser només una tragèdia natural, sinó una tragèdia política. La combinació de capitalisme desregulat, autoritarisme franquista i absència de drets socials va crear les condicions perquè les persones més pobres fossin les que paguessin el preu més alt.
El 30 de novembre de 2012, en commemoració del 50è aniversari de la tragèdia, es va inaugurar un bloc de conglomerat natural a la llera del riu Ripoll en forma de monòlit on hi havia les barraques de Les Clotes de Can Puiggener.
Aquest episodi històric ens interpel·la encara avui. En un context de crisi climàtica, amb fenòmens meteorològics extrems cada cop més freqüents, la lliçó de 1962 és clara: només amb institucions fortes, democràtiques i compromeses amb la justícia social es poden prevenir tragèdies similars. Cal planificació urbana responsable, inversió pública, protecció dels col·lectius vulnerables i una visió de ciutat que posi la vida al centre. Recordar les riuades de Sabadell no és només un exercici de memòria històrica, sinó un compromís polític amb un futur més just, segur i digne per a tothom.
Moltes famílies dels sabadellencs d’avui venim d’aquelles riuades que van mostrar la tragèdia amb un rostre de pobresa. Per això, des del grup municipal de Sabadell En Comú Podem hem proposat una moció al Ple per recordar aquesta data, dignificar l’espai de Les Clotes i fer un acte institucional de reparació i homenatge a les víctimes d’aquesta tragèdia. No pot ser que institucionalment aquests fets quedin oblidats.
El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
