El pols entre USTEC i el Govern de la Generalitat reflecteix un conflicte que va molt més enllà de discrepàncies puntuals. És la punta d’un iceberg que combina dèficits estructurals del sistema educatiu, tensions pressupostàries i un model de governança que sovint ha avançat per decisions unilaterals més que no pas per consensos sòlids. Però també posa en evidència la incapacitat d’una part del professorat —i del seu principal sindicat— per assumir que el sistema no només necessita més recursos, sinó també més exigència interna, més responsabilitat professional i més competència pedagògica.
La USTEC denuncia plantilles tensionades, una reducció de ràtios que avança amb lentitud i una estabilització del personal interí que no ha resolt del tot la precarietat acumulada. A això s’hi afegeix la crítica a reformes implementades sense prou diàleg —com el calendari escolar o determinats canvis curriculars— que el sindicat interpreta com a símptoma d’un Departament que prioritza la gestió immediata per damunt de la planificació a llarg termini. Però sovint el sindicat evita abordar un element incòmode: no tots els docents estan a l’altura del repte educatiu actual, i la defensa corporativa acrítica acaba protegint inèrcies que perjudiquen els alumnes.
El Govern, per la seva banda, defensa que les mesures responen a criteris pedagògics i a un marc pressupostari limitat, i que cal adaptar el sistema a les noves necessitats socials i demogràfiques. Però aquesta argumentació no ha evitat un clima de desconfiança que s’ha anat consolidant: mobilitzacions recurrents, negociacions encallades i un professorat que percep que els canvis arriben sense prou recursos per fer-los viables. Ara bé, tampoc no ajuda que una part del col·lectiu rebutgi qualsevol reforma per sistema, com si la simple reivindicació fos suficient per millorar resultats.
El rerefons és clar: l’educació pública catalana arrossega dèficits històrics d’inversió, una estructura de personal tensionada i una pressió creixent per atendre una diversitat social cada vegada més complexa. Però també arrossega una manca d’autocrítica professional i una cultura sindical que tendeix a convertir qualsevol canvi en una amenaça. En aquest context, el conflicte entre USTEC i el Govern no és només laboral; és també la conseqüència d’haver ajornat massa temps un debat sobre quin model d’escola pública volem i quin nivell d’exigència hem d’esperar dels seus professionals.
Sense un acord estable i una estratègia compartida, el risc és evident: cronificació del conflicte, pèrdua de confiança mútua i un impacte directe en el funcionament quotidià dels centres. L’educació necessita estabilitat, previsió, recursos i docents competents i compromesos, amb mecanismes d’avaluació continuats i rigorosos i conseqüències clares quan el rendiment no s’ajusta als estàndards exigibles. Sense aquests elements, qualsevol reforma —per ben intencionada que sigui— queda atrapada en la lògica del curt termini.
I els grans perjudicats de tot plegat acaben essent els alumnes, amb els quals massa sovint es juga impunement per defensar reivindicacions corporatives. Uns alumnes que, segons l’informe PISA, presenten —cal no oblidar-ho— nivells de coneixement per sota, en diverses competències, no només de la mitjana de l’OCDE, sinó fins i tot de l’espanyola.
