ARTICLE D’OPINIÖ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista, regidor d’Urbanisme entre 1979 i 1987
(Amb motiu del balanç de la sempre deficient inversió a Catalunya)
L’estat, encara que incòmode, també és nostre. I, fer veure que n’estem al marge, és com ignorar el marit maltractador. O sigui, fer veure que estem separats, però captius dins d’un vincle matrimonial efectiu i dins la mateixa casa; això no serveix de res, pitjor encara, auto-enganya i augmenta el domini. Perquè, tot allò que li admets sense queixa, reverteix en contra teu, li atorga més força. Cal parlar com a propietaris que som de l’estat. Limitar-nos a arranjar habitacions separades serveix de poc, enfosqueix la relació. Hom pot trencar amb fets clars, no sols amb queixes. I deixar-se maltractar amb l’avís ‘em separaré’ és patètic. Però creure que exigir allò que l’estat ens deu és fer simple ‘autonomisme’ és viure en la política ficció, en l’alienació. O hi ha govern o és desgovern, per reduït que sigui.
Però, per tal d’exigir equitat a l’estat, cal projecte i prioritats pròpies. I hem viscut massa anys d’autonomisme poc polític, que delegava a l’estat camps sencers, només amb gestos ploramiques. L’exigència d’equitat és un afer molt seriós que demana ordre, documentació i còmput.
Molts estem convençuts que l’estat no pot ser equitatiu per matriu de concepció i per deriva de degradació del propi cos constitucional: una lectura i una cultura constitucional alterades fins arribar a la inversió completa dels valors inicials. Però el convenciment de la involució no treu que el nostre govern, amb tots els límits, ha de ser un camp legítim i necessari de denúncia i lluita política. És més, aquestes només es poden exercir des d’un projecte propi. La gestió autonòmica no és sinó una magnífica palanca de creixement sobirà… sí, clar, si es disposa de projecte. I aquesta és la gran mancança de l’independentisme.
I és en el camp concret de les polítiques centralitzades on cal l’acció principal: finançament, inversions, infraestructures… però, en el límit, quasi tot topa amb centralisme: cultura, llengua, recerca, socials, etc. Hi ha camp de sobra per recórrer.
Un projecte de país equival a donar forma al país futur, constitueix una base per liderar socialment i política. Com en tot projecte, aquest és racionalitat aplicada a un horitzó que es fa visible i viable. Un projecte existeix o no, no és sols una idea ni una imatge, és una construcció documentada completa i alhora sintètica. I, per a sort nostre, un país petit assoleix un dibuix possible més precís que un gran estat.
I per a Catalunya, per ara, de projecte no en trobareu cap enlloc. Un projecte de país es basaria en dos peus: un d’econòmic i un de social. El primer amb dimensió territorial i ambiental i el segon abasta des del treball a la formació, des de la salut als serveis socials i és polític, de democràcia aplicada.
Tots els actuals silencis tàctics no són més que ignorància i engany, en nom, potser, d’una suposada radicalitat de fer amb orgull, però amb un salt des del buit. Superarem, doncs, el debat simple de la gestió confrontada amb la política? De la gestió autonòmica versus l’independentisme? O farem política en gran?
