ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
Ras i curt: el model de ciutat per a Sabadell ha de ser físic. Físic per a poder ser econòmic i social. A l’inrevés no és possible. L’instrument urbanístic és una gran eina pública en mans de l’ajuntament i de la ciutat per fer política social i econòmica, no solament per a ser ordenació física. No en va la ciutat és un capital, un capital públic i l’ajuntament és el seu administrador principal. Aquest capital no és incert, és el suport de l’ànima de la ciutat. Una ciutat igualitària o segregada, amb llocs de treball o només residencial, densa i plurifuncional o suburbana…són opcions que tenen una dimensió física.
L’opció de guanyar una nova urbanitat és una via de qualitat, que hauria d’aportar cohesió social, menys diferències, ocupació i capacitat productiva, presència al món econòmic… això és: una ciutat millor en tots els sentits. La ciutat és una cos.
I el camí és pujar el llindar d’aspiració. Qualitat urbana és rodal preservat i mobilitat endreçada. És perspectiva de nova economia i política d’habitatge. Tot plegat també en un marc de millors espais públics, carrers i edificis. Són opcions de ciutat que reinterpreten els barris, com també són opcions de barri amb perspectiva de ciutat, no hi pot haver dues visions, ha de ser la mateixa. Per concretar: Rambla per a vianants, allargant-la de nord a sud. Gran Via radicalment pacificada i tot el trànsit de pas portat enfora (rondes), nou model de transport públic: nova xarxa de bus i demanda d’algunes estacions més de ferrocarril. Donar sentit a molts immobles públics pendents d’ús. Revitalitzar el Ripoll. Transformar en nova economia l’eixample industrial dels anys seixanta al sud-oest. I un ambiciós pla d’habitatge amb solidesa.
Tot això s’ha de dibuixar i mostrar-ho visible i fer-ne la primera versió, a la qual en seguiran d’altres. Cal comunicar-ho i crear consens. Tot i que sabem que res no serà immediat, que és treball a una dècada vista, però sabent que cada any farem passos decisius en el bon camí. La tesi: sense canvis de continent no hi haurà canvis de contingut (dec la frase a Francesc Castellana).
Passats cent dies del nou ajuntament, aquesta voluntat d’horitzó hauria d’emergir. El model s’ha d’objectivar i existir, no pot ser només la intuïció d’alguna gent, perquè hi ha d’haver un paper de síntesi, que ha de passar el sedàs de comprovar que és prou compartit. Perquè, si no existeix en un document escrit i dibuixat, serà senyal que només és fum. Per això cal la voluntat d’escriure’l i ampliar-lo pas a pas. I cal la figura del redactor o interlocutor… possiblement un tècnic municipal de mirada àmplia. Cal fer-li l’encàrrec d’escriure un model per a ser compartit, amb voluntat de superació de dificultats i amb sentit integrador. A la ciutat li manca un relat, és urgent tenir-ne un, i cal formular-lo, escrit i dibuixat. Cal superar aquest prova i… millorar practicant-la.
La ciutat, almenys la seva societat organitzada en entitats, ja ha fet passos endavant com ho mostra el Cercle d’Entitats, però ara cal un diàleg amb el govern municipal i un paper per al Ple. Cal una taula de debat estratègic. Cal creure‘ns que som capaços de concretar i que superarem l’aïllament entre govern i societat.
Un model de ciutat, amb voluntat estratègica econòmica i social, no resoldrà el dia a dia de les diferents polítiques sectorials municipals, de totes les seves regidories, però pot ser un valuós acompanyament de perspectiva, perquè aquestes estan marcades per un complicat i immediat dia a dia, mentre que un model mira més lluny, però ajudaria a la seva integració.
Les grans empreses (i les ciutats) poden entrar en decadència, poden perdre batalles front empreses àgils i menudes (com els centres urbans emergents), però el seu repte és refer-se completament. Els dirigents d’empresa (i de ciutat) en són peces essencials. Una gran empresa pot captar talent, mentre que només unes poques petites empreses esdevindran grans. La resistència i la resiliència de les grans parteix del seu capital, de la seva magnitud. Una empresa petita pot néixer de la innovació, una de gran pot absorbir-la, però això no l’estalvia d’haver de renovar-se en el seu conjunt, perquè no sobreviurà de només alguna novetat puntual. Sabadell s’ha de refer estructuralment sencera, i no només amb accions encertades, però menudes.
Cal un estratègia municipal, amb una petita oficina que mobilitzi tots els recursos de la resta d’ajuntament i de la ciutat, una mà dreta de l’alcaldia. Cal entomar el repte sense l’excusa del pas a pas, ni la justificació dels petits èxits que tapin l’absència del relat en gran, el qual, lògicament, serà una aposta amb pocs resultats a curt termini, però sí amb un discurs general, entenedor, compartit.
En síntesi, cal partir de la dimensió física per a refer el sentit de ciutat. Cal superar la dualitat entre cos i ment, és a dir, la diferència entre ciutat física i la seva dimensió econòmica i social, perquè amb el continent enfocarem el contingut.
