“A la gent se la va enganyar, només cal mirar l’hemeroteca”.
José Montilla. President de la Generalitat (2006-2010)
“No crec que s’hagi mentit de manera obscena o voluntària. Ara, si vostè em diu que s’han exagerat determinades coses o que, en algun moment, no hi va haver una dosi de realisme suficient o de tocar de peus a terra, no els ho puc negar. Es va pintar que la secessió estava a l’abast de la mà i alguns sabíem que això no era tan així”
Artur Mas. President de la Generalitat (2010-2016)
El temps passa volant, diuen; i tenen raó, perquè sembla que va ser ahir quan tot aquell sarau de les urnes amagades, del vaixell del Piolín, de les batusses de la policia, de l’okupació de centres educatius i tantes i tantes accions i anècdotes van tenir lloc. De fet, cadascú de nosaltres té un relat diferent d’aquell dia i posteriors, naturalment, segons com ho va viure i segons la seva visió particular de tot plegat. Jo tenia clar des del principi que allò era una escenificació no gaire diferent de la del nou de novembre de 2014. Alguns la van titllar de ‘botifarrada’, un engany, en definitiva, que només volia mostrar la força d’una part de la societat catalana de cara a Espanya i a Europa, però que estava mancada des del principi de qualsevol reconeixement internacional. I ja no parlo de les inexistents garanties democràtiques, sense un cens creïble i on es podia votar més d’una vegada. Tota una sèrie de mentides que, encara avui, em fan reflexionar sobre aquesta gent que va anar a protegir els col·legis i la que va anar a votar, sense saber ben bé si s’ho creien o eren partícips d’una escenificació, d’una obra de teatre mal muntada. Per això, trobo esperpèntic i estrafolari que alguns fanàtics encara se’ls ompli la boca amb allò del ‘mandat de l’1 d’octubre’.
Dies abans havia rebut missatges en els quals es detallava cada moviment, cada pas a fer perquè la diada fos un èxit. Poden imaginar que a mi em van sobtar tres de les indicacions. La primera, que al davant de la policia sempre hi havia d’haver nens i avis; la segona, que en cas que hi hagués accions violentes de la policia, només es fessin fotos de la Nacional i de la Guàrdia Civil, evitant que els Mossos hi sortissin; i la tercera, que calia portar quètxup. Jo, que sempre m’ho vaig mirar des de la barrera, quedava sorprès per la gran manipulació a la qual era sotmesa gent de bona fe, gent que creia en una idea de Catalunya diferent de la meva, però, tot i això, legítima.
La setmana anterior, cal dir-ho, hi va haver no pocs conflictes en els centres educatius, ja que algú s’havia de fer càrrec de les claus. En molts casos, va ser algun membre de l’equip directiu o de l’AFA (abans AMPA) qui va agafar-ne la responsabilitat, però el problema va venir quan cert professorat compromès amb la causa independentista volia que el claustre recolzés l’acció del director o directora, sabent que no hi havia cap base legal per fer-ho. Aquella activitat no tenia res a veure amb cap relacionada amb la de l’escola; per tant, no tenia sentit convocar el professorat a defensar o emparar una decisió personal d’una persona que, ho sabia, podia tenir conseqüències penals.
Confesso que vaig viure aquell dia amb una preocupació especial, ja que vaig copsar un fonamentalisme, un extremisme exacerbat en aquella gent que custodiava l’escola. I ho dic amb la màxima objectivitat possible, atesa la seva manera d’actuar, fortament militaritzada. Es notava que havien rebut consignes molt precises. Fins i tot l’arribada de les urnes va ser un moment d’il·luminació i d’aplaudiments silenciosos, un moviment de mans circulars, que es van repetir després que els Mossos els visitessin i marxessin sense tancar l’espai, incomplint la llei. Una mena d’agraïment amb connotacions feixistes que em va fer por. Barrejat amb tot això, les batusses de la policia, les fotos trucades i l’àudio pertorbador de la Marta Torrecillas on deia que “m’han tirat escales avall, m’han trencat els dits de la mà esquerra un per un expressament i m’han aixecat la roba i m’han tocat els pits”. En aquell moment, jo, que era contrari al referèndum il·legal, que veia amb bons ulls l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, vaig obrir els ulls i vaig maleir aquells polis que utilitzaven la violència implacable contra una dona que només volia votar. Malauradament, només unes hores després, la mateixa Marta confessava que tot era mentida. Una prova més del muntatge d’aquell dia.
No oblido la violència gratuïta que va tenir lloc a Sabadell, tot i que ningú no va ser atès a l’hospital. De totes maneres, el gran error d’aquell dia va ser el trasllat de milers d’efectius a Catalunya per tal d’impedir un paripé que no tenia cap sentit, cap validesa. I tot plegat, polis, quètxup, fotos falses i votacions manipulades ens ha de servir per reflexionar sobre el nostre futur com a col·lectivitat. Menysprear les llengües, parlar obertament de morts als carrers per aconseguir un objectiu que no és majoritari, anar de farol, fracturar una societat ja força tocada, no va ser el millor camí a prendre. Malauradament, tot allò va desembocar en una frustració enorme en el conjunt del moviment independentista, de tal manera que molts ja han obert els ulls i desconfien d’una classe política que els va prometre la “llibertat” sense cap mena d’ancoratge, una “llibertat” irreal, metafòrica, mancada de seny i de cimentació. La paròdia de la declaració d’independència i la no declaració posterior és la guinda d’aquell pastís que mai s’havia d’haver fabricat. I més de 7.000 empreses que van marxar de Catalunya i ja no hi han tornat, i desenes de milers de comptes corrents que es van tancar i es van obrir fora de les nostres fronteres i que tampoc ja mai més tornaran. Jo em quedo amb les paraules de l’Àngels Barceló: “Tothom sap ja on és l’independentisme, la farsa que van muntar i encara hi ha gent que se la creu”.
Una vegada més, és l’exconseller Santi Vila qui, en una entrevista que li va fer un diari la setmana passada, fa el resum més clar de les conseqüències d’aquell octubre de fa cinc anys. Preguntat per com veu Catalunya ara, respon:
“Desorientada i sense un projecte polític amb un suport majoritari i que reuneixi el consens suficient. Hi ha un sector que està obstinat amb l’independentisme de carrer, convençut que Espanya només es mourà a la força. Jo crec que aquesta opció no té recorregut. Després està l’independentisme d’ERC, que ha recuperat la vella aspiració d’ampliar la base acreditant la bona gestió. És un camí que, després de tants anys encenent els ànims, no sé si tindrà suports electorals. Hi ha un tercer camí, en aquests moments absolutament desaparegut, que tothom diu que no existeix, però que jo vull creure que sí: el catalanisme clar i nítid però compatible amb un estat espanyol plurinacional. Un catalanisme que fa compatible una idea d’espanyolitat, ‘l’Espanya gran’ de la qual parlava Joan Maragall, amb una catalanitat rotunda. És la tradició històricament majoritària. Catalunya ha estat normalment catalana i espanyola. Sense que hi hagués un conflicte d’identitats”.
Cinc anys després, l’oblit s’imposa i reflexions com les del Santi Vila han de ser les vàlides, les correctes, les que impulsin novament aquella Catalunya d’esperits conjunts, d’aplaudiments sonors i d’orgull compartit que tant ens va unir.
[Nota de la redacció] El diari digital iSabadell obre la possibilitat als representants d’entitats, partits polítics i altres col·lectius a enviar articles d’opinió, reservant-nos el dret a la seva publicació. Podeu enviar els articles a opinio@isabadell.cat. iSabadell no demana exclusivitat a ningú. Només demanem que, si el text s’envia a altres mitjans de comunicació, es faci arribar a tots al mateix temps, sense prioritzar-ne cap. L’espai d’opinió reflexa la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: arribada de les urnes a l’escola Can Llong, l’1-O. Autor: J.d.A.
