Fa uns dies recordava aquella pel·lícula que tots vam estimar, Los chicos del coro. Hi ha estudis molt rigorosos sobre els diàlegs, els personatges i les situacions que es donaven en aquell internat. A mi em va venir al cap el principi pedagògic emprat, aquell que es fonamentava en l’acció-reacció. I salvant totes les distàncies, m’ho va recordar l’alcaldessa, la Marta Farrés, passejant en bicicleta pel riu Ripoll. Potser soc massa recaragolat, però jo ho veig més com una burla als que s’oposen a la construcció del SurfCity, un menyspreu guai i ecologista amb proclames falsament benintencionades i on, això diu textualment, “al Ripoll hem de fer que hi passin coses”.
Dit això, estic completament a favor de la construcció d’aquesta piscina, bàsicament perquè no podem deixar passar oportunitats en forma de llocs de feina, de visualització de la nostra ciutat, de sinergies de tota mena que impulsin Sabadell en tots els àmbits. Renego d’aquells que s’hi van oposar des del primer dia, d’aquells que ni van llegir (ni ho han fet fins ara) el projecte i només els interessa carregar-se tot el que vingui des de l’equip de govern. I perquè una instal·lació d’aquest tipus no malmet el riu. Una mica de seriositat, que són 40 kilòmetres de riu i 240 kilòmetres quadrats de superfície de conca. Per aquests que sempre posen bastons a les rodes sembla que la piscina destruirà el riu per complet! També repudio els llepaculs que s’instal·len al costat del poder a veure si pesquen alguna cosa que els doni una mica de perceptibilitat, incloent-hi poder anar a les llistes del partit governant.
Les grans obres de ciutat o de país, han de comptar amb el més gran consens possible. No s’hi val, al meu entendre, aprovar-les per majoria simple, encara que això sigui el que marca la llei. I encara menys, fer-ho a correcuita, sense marge per poder copsar l’opinió de la ciutadania, de la de veritat, no aquella que està ficada en entitats de dubtosa legitimitat democràtica. Per què no un referèndum? Però, per si encara no ho sabíem, ens trobem a Sabadell; i malgrat que a molts els soni ja una mica com reiteratiu i pesat, a la nostra ciutat fa temps que seure en una taula i parlar, exposar els diferents punts de vista i, consegüentment, arribar a un acord, a un pacte de ciutat, és completament impossible.
No estic gens d’acord amb aquest personatge anomenat Pere que diu que la piscina projectada és “el bidet de la Marta”, però sí amb el Xavi Guerrero quan analitza les conseqüències econòmiques de la futura obra, aclarint-nos que 40.000 euros anuals que és el cànon que pagaria l’empresa privada per l’ús de l’espai públic cedit, és irrisori. Ell calcula que haurien de ser ben bé 250.000 euros. D’això no hi entenc, tanmateix sí que puc dir que la piscina ha de ser una oportunitat. I torno a compartir les reflexions del Xavi Guerrero quan diu que, “en economia, es defineix com a cost d’oportunitat allò a què estem disposats a renunciar a canvi d’un bé”. I està ben clar que la diferència entre el que podem perdre i el que podem guanyar en aquest cas no quadra. O hi ha gat amagat o les persones que han negociat el tema no ho han fet prou bé pensant en la ciutadania, en aquest cànon que pot ser essencial pel manteniment d’altres instal·lacions o per la construcció d’equipaments útils per a tots i totes. I encara més clar, per impulsar l’entorn paisatgístic i natural del riu. No recordem com es va urbanitzar el Parc Catalunya? Qui va pagar-lo? No seria més o menys el mateix?
De fet, a Espanya, són molts els ajuntaments que accepten aquesta mena d’intercanvi per tal d’aconseguir millores per als seus ciutadans i centres de gent gran, biblioteques, centres cívics i espais de tota mena són fruit d’aquestes pràctiques. Si tot és públic i visible, no hi ha d’haver cap problema.
Per acabar, dues consideracions. La primera, que al riu no s’hi ha de fer res més que protegir-lo. Jo també gaudeixo de recorreguts pels seus voltants, pel Torrent de Colobres, per exemple, i veig com ha augmentat la fauna i algunes espècies d’aus sobretot. No cal que instal·lem restaurants o altres negocis. El riu no s’impulsa abocant empreses, siguin aquestes soft o hard. No entenc què vol dir “empreses amb usos compatibles amb el riu”. El riu ha de ser accessible, sense grans obres que malmetin la fesomia, però, el que ha de ser essencialment, és un riu viu, on la natura es desenvolupi lliurement, on els ocells puguin viure i reproduir-se sense ensurts derivats de l’egoisme humà, de les ànsies d’una economia que ho malmet tot amb l’excusa de la creació de llocs de treball. El nostre pulmó verd no és el Parc Catalunya, ho és el riu Ripoll i, per tant, cal valorar-lo de veritat, sense posades en escena, teatres propagandístics, amb fotògraf inclòs.
La segona consideració va en la línia del respecte al ciutadà, de l’impuls democràtic que no arriba mai i que cal abordar si no volem que el votant es quedi a casa elecció rere elecció. L’alcaldessa té davant seu una altra oportunitat (quantes n’ha tingut ja i ha desaprofitat?) per demostrar que no s’amaga res, que hi ha veritablement un interès en un equipament que pot aportar gent i diners a la ciutat. Per això no s’hi val passejar-se pel riu amb fotògrafs al més pur estil Bustos, aixecant la bandera de la gran defensora del riu, com si l’hagués descobert ara (era la primera vegada que hi baixava?).
Potser el més humil i el més correcte seria reunir-se amb les entitats que en principi s’hi oposen a la piscina d’ones, parlar, dialogar, mostrar totes les cartes i arribar a un acord que passi, naturalment, perquè l’impacte sigui el mínim possible en un espai ja prou maltractat. I resoldre dubtes, respondre a aquelles preguntes que encara queden, qui sap si de manera traïdorenca, al calaix, especialment la que fa referència a la mina d’aigua que ha d’abastar la piscina, que és, sembla ser, el que més preocupa. Si no s’amaga res, per què aquesta pressa? Intueixo que aquest nou endarreriment en la votació al ple del projecte no és perquè s’han demanat nous informes tècnics, sinó per poder aconseguir els vots dels regidors que encara no s’han posicionat. No valdria la pena que aquesta espera tingués com a objectiu l’assoliment dels màxims consensos possibles? Però, és clar, això és Sabadell. No puc ser més il·lús. No ens enganyem.
Foto portada: projecte de pisicina d’onades per practicar surf a Sant Oleguer. Autor: cedida.
