“No hi ha dret, als Mossos d’Esquadra els apugen una pasta i a nosaltres, misèria i companyia. Que no es queixin tant, que tenen més vacances que cap altre treballador. Projectes? Una pèrdua de temps. Que facin aules pels alumnes que distorsionen. La culpa la tenen els àrabs que venen amb baix nivell i fan que no avanci la resta”.
Aquestes i altres opinions fa anys que se senten dins i fora de les aules. L’última vaga educativa posa de manifest el que s’ha anat configurant en les últimes dècades: un trencament total de relacions entre el professorat, l’administració i, cal no oblidar-ho, les famílies. El tema no és fàcil; no només perquè implica diferents sectors, sinó perquè no hi ha hagut un debat constructiu sobre què representa l’educació en els nostres temps. S’han anat tapant forats en un edifici que amenaça ruïna i les reformes no han acabat de consolidar-lo. Aquest símil arquitectònic serveix una mica per visualitzar una comunitat que ha pecat d’individualisme, tirant-se els trastos al cap uns i altres, sense adonar-se que l’edifici és ple d’esquerdes i que cal instal·lar-se en un altre abans que s’enfonsi i mati a tothom.
Potser no s’està d’acord amb el que estic a punt d’escriure, però cal que tothom assumeixi les responsabilitats per igual. La realitat és que mestres i professors estan assumint tasques que no els pertoquen. La burocràcia ha augmentat de manera molt considerable i això complica el dia a dia. Passar-se hores i hores omplint formularis, informes i altres documents és feixuc, i, moltes vegades, inútil. D’altra banda, l’escola primària ha anat esdevenint una mena de d’esplai, un lloc on prima la tasca lúdica per sobre de la pedagògica, on la preparació de festes diverses (Castanyada, Nadal, Carnaval, Sant Jordi, Festes de la primavera, final de curs…) implica massa temps i, consegüentment, oblida l’objectiu primordial de l’etapa, és a dir, consolidar la lectoescriptura, la base de tot plegat i essencial per poder abastir els coneixements i les estratègies que vindran després.
A secundària, el professorat es queixa, i amb raó, del baix nivell de l’alumnat que hi arriba. Això obliga a deixar de banda els temaris establerts per l’administració i maniobrar per tal que avancin d’alguna manera. Llavors s’improvisa, es posen en marxa mecanismes autònoms, projectes, projectes dels projectes, baixades de nivell insuportables per l’alumnat que funciona bé, la qual cosa provoca estrès, cansament i, el que és pitjor, una sensació de recórrer un camí sense saber massa bé on arriba.
Pel que fa a les famílies, fa temps que van oblidar el seu rol. Malgrat l’esforç que professorat i equips directius fan per tal que s’impliquin en l’educació dels seus fills i filles, la majoria no volen acceptar els canvis que se’ls proposen, es neguen a acceptar una realitat que no saben com gestionar i acaben culpabilitzant el sistema o als mateixos educadors. Malgrat que des de fa temps s’han enfortit els equips psicopedagògics, amb psicòlegs, educadors socials i tècnics en integració social, el sentiment és que gran part de les famílies no admeten que se’ls jutgi, que s’hi fiquin a les seves maneres de fer.
L’administració, a més de pressionar amb el tema de la burocràcia, es troba força absent de la tasca educativa diària dels centres educatius. Els inspectors romanen als seus despatxos esperant que les problemàtiques quedin parades als dels equips directius i no traspassin aquesta línia. Potser haurien de fer feina de camp, entrar a les aules, demanar explicacions, veure com funciona tot plegat sobre el terreny, investigar què passa i què no passa, revisar currículums i projectes, ajudar a resoldre problemes o, com a mínim, recolzar la feina del professorat, acompanyar-los, no complicar-los la vida amb canvis de destinació, amb precarietat laboral, amb l’estrès derivat de pràctiques poc professionals. És el mínim que se’ls pot demanar.
Les demandes dels sindicats aquestes setmanes són més que justificades. La sensació d’abandonament, de solitud, fins i tot de menyspreu, és tan evident que clama al cel. Ja no és només una millora en les condicions econòmiques, molt deteriorades des de les retallades iniciades pel govern d’Artur Mas. És més una crida a posar ordre, a deixar de fer experiments a tort i a dret, a construir un edifici potent amb objectius clars; també, i això és important, a dignificar la seva tasca, a dotar-la d’un significat real, a no ser meres guarderies on importa molt poc allò que s’està fent. L’autonomia de centre ha estat un fracàs absolut. No pot ser que en una ciutat on hi ha tres instituts, cadascú tingui projectes diferents, a vegades, antagònics. No pot ser que hi hagi escoles de primària que passin el curs preparant festes i altres que decideixin no fer-les perquè han arribat a la conclusió que impliquen que el seu alumnat perdi unes hores bàsiques per aprendre a llegir i a escriure. No pot ser que un arquitecte es tregui el màster de secundària i pugui fer classes de matemàtiques. No pot ser que el mateix arquitecte pugui ser professor de català, anglès o francès amb la titulació adient. No pot ser que molts equips directius treguin de classe als alumnes de baix nivell quan es fan les proves de nivell i així mostrar a l’administració que aquests estan dins els paràmetres correctes. No pot ser que es pressioni al professorat perquè aprovi a la majoria de la classe encara que no arribi al nivell. No poden ser tantes i tantes coses que cal un canvi radical.
Tot i estar d’acord amb les reivindicacions del professorat, trobo a faltar autocrítica per part de tothom. Només la unitat davant un objectiu comú aconseguirà grans fites, començant per la mateixa Generalitat, que ha de començar a adonar-se que l’educació ha de ser tant sí com no el pal de paller d’una societat que vol anar cap endavant i assumir els reptes que s’esperen. Continuant per les famílies, que, o s’impliquen de manera contundent, deixant de banda els prejudicis contra els mestres, i es deixen assessorar pels professionals, o continuaran patint la disbauxa. I finalment, s’equivoca qui pensi que el professorat té privilegis de tota mena, quan la realitat és que pateix més agressions que mai, tant per part d’alumnat com de famílies, i que moltes vegades no surten a la llum perquè les direccions intenten tapar-les. La pressió sobre aquest col·lectiu és molt forta, de tal manera que la continuïtat de molts mestres, professors i professores als centres educatius, depèn de com cauen als equips directius d’una manera molt arbitrària i no tant per la tasca que desenvolupen. Si aplaudeixen als que manen, no tindran problemes. Una manera com una altra de comprar el seu silenci. Que no es malinterpreti el que dic. En aquesta tasca, o hi és tothom o continuarem amb la destrossa. No és fàcil, però si tothom assumeix les seves responsabilitats, potser alguna cosa s’arregla.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
