Foto portada: Santi Vila, sortint de la presó on va estar una sola nit pels fets de 2017. Autor: ACN.

‘Cal recuperar els perduts pel camí’, per Josep Asensio

“¿El seny? El que ens retrata, als catalans, és el victimisme”
Albert Soler, periodista

No em negaran que aquests anys d’exaltació d’identitats, d’exageració de sentiments, d’intents de llençar-nos a tots i a totes pel precipici i d’exabruptes dialèctics, ha comportat, també, la destrucció de totes aquelles persones que van provar, durant tot el procés, de buscar els consensos , els punts en comú, fórmules que agradessin a uns i a uns altres, en definitiva, aquest seny tan nostre i tan destruït. Potser cal recordar alguns noms: Joan Coscubiela, Lluís Rabell, Santi Vila… Està clar que els caiguts en aquesta batalla pertanyen al bàndol dels que, tot i l’acarnissament d’alguns, pretenien fer seure junts en una taula a aquells que parlaven de “forces d’ocupació” i “tirar pel dret” i als que s’aferraven a les lleis i a la democràcia mateixa com a valedors de qualsevol canvi. Els més radicals van apartar de manera despietada als “traïdors” i aquests van haver “d’exiliar-se” a les seves casernes generals. Solament les columnes d’alguns diaris i les xarxes socials romanen com a altaveus d’aquests incompresos que segueixen pensant en l’acord, en altres maneres de fer que no siguin sota la base del xantatge, de l’amenaça o de conceptes o realitats inassolibles o irreals.

El Parlament que sortirà de les urnes el 14 de febrer serà més fragmentat que mai; d’això no hi ha cap mena de dubte. La campanya electoral ha començat amb un perfil baix en el qual ja no hi ha viatges a Ítaca o amenaces d’insurrecció. La frase ‘ho tornarem a fer’ sona amb sordina, amb un cansament patent, com la botzina d’un cotxe que s’allunya entre la boira. Però, compte! No ens enganyem. Les corbes d’aquest recorregut són perilloses i els que han experimentat la bufetada de la realitat poden tornar a agafar-se a un pal que se sosté en el no-res, però que té adeptes que, tot i el cansament, tot i el mal que han causat a tots els ciutadans de Catalunya, no els importa tornar a tallar carreteres, ocupar espais i enfonsar la ja maltractada economia catalana. De fet, aquesta mateixa setmana un dels presos més reaccionaris, un dels que va pujar a un furgó de la Guàrdia Civil al setembre de 2017 amb la intenció d’evitar l’entrada i la sortida d’una comitiva escortada per guàrdies civils que havien entrat a realitzar un registre centrat en el referèndum il·legal de l’1-O que llavors preparava la Generalitat, demanava més patiment, aquest cop als nostres fills que, deia, “havien d’estar disposats a passar temporades a la presó per aconseguir la independència”. Ramón de España, en el seu article Papá te quiere enviar al trullo, expressa de manera molt divertida la seva impressió sobre aquestes declaracions que resumeix amb aquesta frase: “Francament, si el millor que se t’acut pel teu fill és que acabi a la garjola, cal alertar immediatament als serveis socials “.

Per això, perquè alguns s’aferren a mandats il·legals, a discursos de violència real i a enfrontaments perpetus, és tan important que sorgeixin persones que tinguin la sang menys calenta, que evitin el desastre com a solució al conflicte i apostin pel diàleg sense imposicions com a revulsiu. I això, com tot, depèn del nostre vot el 14 de febrer.

Aquest parlament que començarà a funcionar tindrà una característica molt negativa: l’increment de la radicalitat, en un extrem i en un altre. L’extrema dreta, la catalana i l’espanyola, es veuran acompanyades dels antisistema que estan convençuts que amb acords no s’aconsegueix res. Pot ser, serà, indiscutiblement, una bomba que cal neutralitzar de manera immediata. I correspon precisament als diputats pactistes, siguin del partit que siguin, rebutjar unes maneres que no han de convertir-se en habituals. Sembla complicat que, havent apartat a polítics sensats i prudents, quedi algú que aixequi la bandera de l’entesa. N’hi ha, de ben segur. Però és que, a més, hi ha organismes en què poden aconseguir aquest “passar pàgina” que volem la majoria. Alguns d’aquests anomenats “traïdors”, perquè no van voler acompanyar ni als presos ni als fugats, o no van acceptar les imposicions de les cúpules dels seus partits, podrien ara fer una bona feina al capdavant de TV3 o com a Síndic de Greuges, encara que no siguin diputats. I, el més important, tornar les institucions segrestades als catalans i a les catalanes, a tots i totes.

Estic convençut que aquestes persones que van viure en directe la manipulació del llenguatge, la denigració de mitja Catalunya, la supremacia d’uns quants pel que fa a la majoria, i es van posar les mans al cap demanant serenitat i sentit comú, poden tornar a un escenari que, tot i ser semblant, té l’aspecte de voler prendre un camí diferent. I cal començar aïllant als que segueixen bombardejant-nos amb proclames que traspassen límits perillosos. L’odi, en qualsevol de les seves vessants, en la llengua que sigui, amb la bandera que sigui, no ha de tenir cabuda en la nostra col·lectivitat. Prou mal se n’ha fet ja. Per això, els valents han de tornar. Aquells als quals se’ls va fer callar tenen molt a dir ara.

Foto portada: l’exconseller Santi Vila, sortint de la presó d’Estremera, on hi va ser una nit. Autor: ACN.

Comments are closed.