Alguns dels meus lectors em diuen a vegades que només veig les coses negatives; altres, que faria bé en deixar d’analitzar-ho, adoptar un gos i marxar en la recerca de noves aventures: viatjar, llegir, escoltar música. En definitiva, deixar que tot funcioni a la seva manera, que ja soc prou adult per a entendre que no puc, no podré mai, canviar el món. Alguns fins i tot em titllen d’immadur perquè, segons ells, no he entès res d’aquest món, que escriure i escriure no serveix de res, que, malauradament, tot continuarà igual. Jo me’ls escolto, és clar, però penso que si, precisament hem avançat com a societat, especialment en drets, és gràcies a la gent que no ha callat, que ha aixecat la veu, que ha denunciat les misèries d’administracions i personatges que tenien altres objectius, que han estat al peu del canó reivindicant el que els semblava just.
I potser Can Puiggener és un reflex d’això que dic. Podem obviar una realitat, podem també fer veure que no passa res, que la vida és complicada per a tothom, resignar-nos a una desídia més o menys acceptada. O podem unir forces per intentar, com a mínim intentar, que alguna cosa canviï, perquè per petita que sigui, ja haurà valgut la pena. I torno a recordar una de les frases més referides de l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano: “Mucha gente pequeña, en lugares pequeños, haciendo cosas pequeñas, puede cambiar el mundo”. Avui, en porto una altra: “Para no ser mudos, hay que empezar por no ser sordos”.
Qui vulgui entendre, no caldrà que pensi gaire. Un barri, sigui el que sigui, que és sistemàticament ignorat, malgrat la feina que persones anònimes porten a terme, malgrat les dificultats de mobilitat que pugui tenir, malgrat la manca de serveis essencials que obliguen els seus habitants a buscar-los fora, no té més remei que dir prou. O buscar-se la vida.
A mi em sembla perfecte que la Fundació Bosch i Cardellach analitzi les problemàtiques socials de Can Puiggener. Molt probablement és un estudi necessari si es fa amb rigor. Però no creuen que després de tants anys de mirar cap a un altre costat ja coneixem de sobres quines són aquestes qüestions que dificulten una cohesió que no arriba mai? No creuen que l’anàlisi no pot només acabar en un documental? Hi ha intenció de posar fil a l’agulla per minimitzar els obstacles que hi ha al camí i caminar cap a una solució als problemes?
De fet, el tancament de l’Esplai La Baldufa no és un bon començament. Tampoc no ho és que l’ajuntament no hagi volgut ampliar les places per les activitats del juliol per a nens i nenes del barri. La bona notícia és que l’Associació de Famílies d’Infants de l’Escola Tarlatana ha creat el seu propi casal, amb 32 places. Els recursos per a aquest casal han vingut d’una fundació privada, de la qual no en sabem el nom. Com dic, un salvavides indispensable per tal d’oferir un servei que moltes vegades no es valora prou, que és vist com un pàrquing de nens i nenes i que no té la consideració social i pedagògica que hauria de tenir.
Fa uns dies sentia les paraules de Pilar Orenes, directora general d’Educo, una ONG que treballa des de fa més de 30 anys en més de 18 països pel benestar i els drets de la infància, en especial pel dret a rebre una educació de qualitat. Orenes posava l’accent en l’alt índex de pobresa i d’exclusió social de la infància al nostre país, un de cada tres nens, gairebé tres milions. Per on cal començar?, es preguntava. Per l’educació, perquè només ella pot trencar el cercle de la pobresa, que pot garantir l’ascensor social, que pot obrir les portes a altres drets, indispensable com a eliminador de desigualtats. L’educació és un dret, no un servei, i les administracions han de ser les que garanteixin aquest dret. A més, cal abordar l’educació d’una manera integral, no amb una visió sistèmica, en totes les parts de la vida. I això passa per no infravalorar la feina de professionals i voluntaris que s’enfronten dia rere dia a problemàtiques diverses i que es troben en la solitud dels seus espais.
Els nens i nenes de Can Puiggener no es mereixen el menyspreu que hem conegut. No es mereixen tampoc que caminin sols, que es busquin la vida en una societat que els estigmatitza per diverses raons, que els subestima segons els seus orígens, ètnies o religions. Encara que a molts no els agradi, aquests són ja els sabadellencs i sabadellenques del present i del futur, els que faran gran la nostra ciutat. Si preferim que no surtin dels seus caus, que cadascú assumeixi el que pot passar després fruit de les seves decisions. Si volem una mirada més àmplia, és cosa de tots i de totes. Podem treballar de dalt a baix, però ja hem vist que això no consta en les agendes dels nostres polítics. Podem, de fet ja s’està fent des de fa dècades, treballar amb la gent del barri, amb monitors, mestres, educadors i educadores, integradors, personal de tota mena que, amb gran dificultat, estan fent una feina molt digna i lloable. Una feina que alguns no volen que es vegi, una feina que queda ferida amb la desaparició de La Baldufa, un espai que ha portat a terme una tasca tant increïble com efectiva. Un esforç que ha valgut la pena, que ha visualitzat una realitat que també és nostra. No podem deixar-los sols. Tant de bo hi hagi una sortida justa i solidària amb Can Puiggener. Si no es troba o no es vol trobar, molt probablement ens penedirem; i això, que jo sàpiga, no ho desitgem la majoria.
Foto de portada: concentració a Can Puiggener per demanar més places als casals d’estiu. Autor: J.Muñoz.
