No hi ha dubte que ha estat una setmana molt dura per l’afició arlequinada, en la que m’incloc. No ha estat fàcil assimilar un descens molt dolorós a una categoria percebuda com un pou d’on és molt difícil sortir-ne. La derrota a Lugo quan el triomf del Deportivo de la Coruña ens era favorable, encara fa més mal. Hi ha qui diu que malgrat l’esperança posada en aquest últim partit, en l’últim minut, en l’últim segon, la temporada havia estat tan desastrosa que no mereixíem quedar-nos a la categoria on érem. Malgrat tot, malgrat també la humiliació que per a alguns pot significar tornar a jugar amb l’equip de la ciutat veïna, no hem de fer mala sang de tot plegat. La temporada es va iniciar amb il·lusió, com no podia ser d’una altra manera, però els resultats d’una primera volta funesta, ja indicaven per on podien anar els trets que, finalment, ens han abocat a la Segona Federació.
M’ha afalagat especialment la trucada d’una amiga barcelonina, aficionada al futbol i sòcia de l’Espanyol, que havia perdut el seu pare pocs dies abans del partit del CE Sabadell amb el Lugo. Habitualment parlem dels nostres equips i va ser ella la que em va advertir que, al gener de l’any passat, la Generalitat de Catalunya, mitjançant l’Agència Catalana de Turisme del Departament d’Empresa i Treball i el FC Barcelona, van impulsar una nova campanya de promoció de Catalunya on, en l’apartat esportiu, només sortien els colors del Barça, menyspreant, no només el segon equip més important del nostre país, sinó tots els altres, amb un supremacisme tan cruel com deliberadament ignorant. Així doncs, vaig voler agrair a l’Espanyol la valentia en aixecar la veu dels humils enfront dels poderosos en un article que vaig titular Gràcies, Espanyol.
Un any i mig després, la meva amiga Isabel em mostra, ens mostra, a tots els arlequinats i arlequinades el seu afecte, recordant-me que quan vivia a Mollerussa, baixava fins a Sabadell a veure el partit amb el Real Madrid, a veure dos equips de primera divisió; perquè, per a ella, el Sabadell sempre ha estat un equip de “primera divisió”. El condol que ella em va transmetre, la tristor que em va mostrar en assabentar-se del descens del meu equip, no és comparable al que jo li vaig donar per la mort del seu pare, però indica, més intensament que mai, que molta gent arreu de Catalunya estima el nostre club i desitja que, ben aviat, tornem a les categories que ens corresponen per història i per orgull.
S’imposa una profunda reflexió a nivell intern del club, però també a escala social, on es posi damunt la taula què és el que ha fallat, els errors que s’han produït i quin profit es pot treure d’aquest fracàs absolut. A partir d’aquí no val a badar. Cal, inexorablement, partir de zero, articular un nou equip, buscar la forma d’engrescar la gent amb un nou projecte que no sigui la repetició dels que ja s’han vist incapaços d’arreplegar sinergies i empaties diverses entre l’afició, la directiva i les administracions. Però, potser el més important, el que hem de transmetre als arlequinats i arlequinades que encara s’estiren els cabells pensant en aquells punts que es van perdre a la Nova Creu Alta en els últims minuts del partit i que, si s’haguessin sabut assegurar, ara estaríem salvats, que estiguem a 1a, a 2a, a 3a o a 4a, sempre, sempre, sempre, serem del Centre d’Esports Sabadell.
Intentar esbrinar el perquè hem arribat a aquesta situació és ficar-se en un terreny de mines. No obstant això, no hi ha dubte que el Barça ens ha fet un mal innegable des de sempre, perquè han volgut convertir-lo en poc menys que la selecció catalana de futbol. El menyspreu a tots i cadascun dels equips catalans ha estat escandalós per part de directives que comptaven, a més, amb la connivència de polítics i el més gran dels espònsors, TV3. Fins i tot ara, això és exagerat perquè han preferit comprar els drets de la ximpleria de la Kings League aquesta de futbol 7 del Piqué abans de donar visibilitat a la 1a i a la 2a Federació on militen la majoria dels equips històrics catalans. No només l’administració catalana ha aplaudit aquest joc brut en contra dels equips modestos als quals se’ls ha donat només que misèries en tots els sentis. Els ajuntaments també han mirat cap a un altre costat quan des d’aquests sectors només s’enaltien els èxits d’un i tothom havia de guardar dies de dol quan això no era possible.
Però qui vulgui veure en el meu article que tots els mals del CE Sabadell són culpa del Barça, s’equivoca, perquè qui té la responsabilitat absoluta del club són els seus propietaris que, per cert, no sabem ni qui són; han entrat i han sortit, s’han venut les accions, amb una gestió dolentíssima pròpia de gent molt amateur. A més, la reflexió profunda que hem de fer, que han de fer, ha de ser plenament oberta i exhaustiva perquè s’han vist coses d’una imprudència brutal, d’una manca de professionalitat i de sensibilitat que no quadren massa amb l’entitat que tots i totes portem al cor. Entre altres, un equip que canvia cada any el 90% de la plantilla, uns gestors que van deixar escapar a un bon entrenador que va fer molt pel cluc, en Pedro Munitis, uns directius que han anat fent tombs d’aquí cap allà sense un projecte consolidat, només prometent any rere any que en un parell de temporades estaríem a 2a divisió. I la realitat n’és una altra: en quatre anys s’han baixat dues categories. I l’autocrítica de l’Oscar Cano quan partit rere partit es perdien punts i més punts? Podria continuar, però cal sortir d’aquest bucle d’una gestió històricament molt negativa.
A Sabadell, des de l’Ajuntament tampoc no s’ha fet prou, si bé es va ajudar econòmicament el club quan va accedir a la 2a divisió. No m’estendré aquí sobre el que es volia fer amb l’estadi de la Nova Creu Alta en èpoques no tan llunyanes, però sí que m’atreveixo a dir que per culpa de determinats temes aliens a l’esport, el sentiment de la gent ha anat minvant; això i una política esportiva municipal que només s’apunta al carro guanyador, però que gira l’esquena a les entitats quan van mal dades. Un ajuntament, el nostre, que el que hauria de fer és treballar per aconseguir fer pinya, per trobar entitats, empreses, particulars, que empenyin al club que dona nom a la ciutat a fites més altes. No val només plorar i tancar-se al despatx. Som conscients que la marca CE Sabadell no ven turísticament parlant; també que és un club privat. Tot no és abocar diners públics en una entitat privada, però crec que des de l’administració es pot fer molt més.
Finalment, els aficionats tenim el nostre paper, i aquest, és importantíssim. El suport al club ha de visualitzar-se en una potent campanya per part de les penyes, simpatitzants i socis en general per obligar l’ajuntament a moure fitxa, a què s’impliqui d’una manera visible, a què no deixi caure un club centenari, orgull de tot Catalunya. Potser cal mirar cap al Club Esportiu Europa i la Unió Esportiva Sant Andreu, cap a uns èxits que no han estat fruit de la casualitat. I mirar molt menys a Girona, un miratge fruit d’unes circumstàncies molt particulars de vinculació amb el Manchester City. En l’àmbit directiu, només se m’acut dir que cal acabar amb els presidencialismes no relacionats amb el futbol. Només des del futbol, només des de la visió que dona l’esport, podem tirar endavant. Endavant Sabadell! Honor al Sabadell!
Foto portada: estat de la Nova Creu Alta, el darrer partit de la temporada a casa. Autora: Dihor.
