No te mientas a ti mismo; el hombre (y la mujer) que se miente a si mismo y escucha sus propios engaños acaba por no poder distinguir su propia verdad.
Fyodor Dostoyevsky, escritor
Dimarts 26 d’abril va visitar Castellar del Vallès l’hel·lenista i escriptor Pedro Olalla. Conegut arreu, però especialment a partir de la publicació del seu llibre Grecia en el aire, on exposava les causes i les conseqüències de la crisi del país on resideix des de fa més de trenta anys. A Castellar, Olalla va voler parlar sobre la dicotomia democràcia-demagògia i com la democràcia nascuda a Grècia ha anat derivant cap a la demagògia més cruel, on el ciutadà, un altre terme manipulat i prostituït, ha quedat exclòs del sistema i no és més que un mer contribuent, sense cap més dret que el de vot.
“El que hauria de ser la democràcia és el govern del ‘demos’, entès com el conjunt de ciutadans amb drets polítics actius. Aquells que tenen la potestat de jutjar i governar”, assevera Olalla.
I, és clar, em venen al cap quantitat de visions, d’anècdotes, de notícies, que confirmen allò que afirma Pedro Olalla. Perquè moltes vegades ens fixem en allò que ens queda lluny, en polítics que governen d’altres indrets i no ens parem a analitzar amb detall el més proper, allò que realment ens afecta i que té conseqüències directes en la nostra vida quotidiana. I a Sabadell, ja ho he exposat en diverses ocasions, la demagògia ha matat literalment a la democràcia. El ciutadà observa amb indiferència, com els nostres representants polítics s’omplen la boca de frases i promeses grandiloqüents, assegurant que ara sí, per fi, ens escoltaran, serem essencials i que els compromisos seran ferms. És més, acostumats com estem a sentir que els programes estan per a realitzar-los, veient després com queden en el calaix, encara van sortint espècimens diversos que diuen el mateix, amb un marcat accent personalista que, si no fos ja prou patètic, pregonen una cosa i fan el contrari.
I és que a Sabadell ja fa dècades que el nostre vot serveix perquè algun càrrec electe s’ompli les butxaques; o amb comissions diverses, cosa que va passar en l’època Bustos, o amb sous importants fruit de prebendes, d’intercanvi d’interessos, de col·locació de familiars o amics, fent de crossa al govern a canvi de ves a saber què, i altres coses que ignorem. El ciutadà queda relegat al no-res, a un simple espectador que, esperant canvis amb una nova contesa electoral, s’adona novament que ha estat enganyat i que, de facto, ha col·laborat en la bona posició d’aquell o aquells regidors o regidores que, l’endemà d’haver estat escollit o escollida, ja no mira res més que la seva nòmina. Ja imaginen a qui em refereixo.
I després veiem amb resignació com és capaç d’esdevenir un ésser diferent, com si de cop i volta s’hagués transformat en la persona més culta del món, ja que s’atreveix a parlar de qualsevol tema, cultivant una imatge d’il·lustrat/da i d’instruït/da tant falsa com artificiosa. I, de fet, com que no en som, de babaus, de seguida captem l’argúcia d’aquesta farsa que pretén ni més ni menys que caiguem en el parany d’aquesta demagògia de la qual en parlava Pedro Olalla.
I el sentiment d’estimació cap als ciutadans que s’invoca amb aquesta boca gran, amaga la petitesa de l’esperit, la frustració per no haver arribat més lluny en l’àmbit personal i, consegüentment, la mentida agafa la bandera. I el suposat sentiment muda cap a un cor dur, cap a una manca d’escrúpols tan impressionant com repugnant. Però el personatge en qüestió, fruit segurament d’una pujada ràpida a les més altes instàncies de la política i del pedestal que li dona suport, ignorant de les demandes més bàsiques dels ciutadans als quals diu que representa, només té al cap conservar els seus privilegis, el seu sou, el dret a no haver de donar explicacions, a fer el que li dona la gana, a riure d’aquells que s’han empassat la bola.
Així doncs, el desengany és enorme en veure com els sentiments es tradueixen en cèntims, en diners, que només van a parar a un compte corrent. I llavors, la prostitució de la paraula “democràcia” és encara més evident, més dolorosa.
I aquella persona que es transmuta en monstre, en aglutinadora de totes les perversitats que porta implícita la demagògia, comença el seu camí cap a una espècie de tortura personal (convertida en èxtasi en el moment del cobrament mensual), on ha de dir una cosa i fer el contrari, on ha de recolzar el que no pensa, on ha de fer veure que pensa, que en sap, que coneix amb detall tota la història relacionada amb la nostra ciutat, quan tots i totes sabem que funcionaris pagats per tots nosaltres li redacten els discursos. És clar que tot és més fàcil ara amb internet…
No aprendrem mai. O potser sí. No tinc massa clar que la indiferència sigui el camí adient. Divendres passat, l’exjutge Baltasar Garzón presentava el seu últim llibre, La encrucijada: ideas y valores frente a la indiferència a Barcelona. Coincidia amb Pedro Olalla en la degradació del terme “democràcia” i menyspreava aquesta indiferència que ja li va bé al poder, perquè pot fer i desfer al seu caprici. A Sabadell tenim una necessitat vital d’acabar amb aquests arquetips que, com les serps, s’endinsen en el sistema per tal de corcar-lo, de decapitar-lo, amb l’única finalitat de convertir-lo en una eina al seu propi servei. La paciència té límits i s’està exhaurint. Sembla que l’única opció que ens queda és l’abstenció, però aquesta encara enforteix més a aquests comediants de la política. Obrir els ulls és més important que mai; i actuar consegüentment.
