“Una democracia se sostiene sobre la seguridad jurídica y, para ello, el respeto escrupuloso a los procedimientos es fundamental. Y ese movimiento que se presentaba como la quintaesencia de la democracia se lo cargaba todo de un plumazo con una mera reforma del reglamento. Comenzó así el pleno de la infamia, unos de los días más tristes de los muchos que estaban por venir en Cataluña”.
Doctora en Filologia Hispànica. Ex portaveu adjunta de Ciutadans en el Parlament
Encara recordo el neguit de desenes de persones, jubilades la majoria, en una platja del mediterrani, que veien amb preocupació la deriva independentista, la fugida cap endavant d’una nissaga que imaginava un país, una fantasmagòrica república, a la seva mida. Allà es preguntaven si calia treure els estalvis dels comptes i portar-los fora de Catalunya. Una d’aquelles persones va trucar a la seva entitat bancària per preguntar si, davant una possible declaració unilateral d’independència, corrien perill els seus diners. La gestora responia que no, que la seu social del banc era a Bilbao i que no havíem de patir. No obstant això, després dels fatídics dies 6 i 7 de setembre de 2017, la mateixa noia em trucava per oferir-me un “compte-pantalla”, una mena de producte amb vinculació al meu, però que realment es trobaria en una oficina de Madrid. No m’havia dit que no hi havia cap perill? Vaig optar per obrir-lo directament a 400 quilòmetres d’aquí, exactament com van fer milers de persones.
Aquella gent que va votar al Parlament unes lleis de “desconnexió” no van ser mai conscients del mal que van fer a Catalunya i als catalans. És clar que ells consideraven (i encara consideren) catalans només a qui pensaven com ells. És per això que les van votar amb majoria simple i amb la meitat del Parlament buit, ells a la seva, tirant pel dret. Una situació mai vista a l’Europa democràtica i que demostrava unes maneres dictatorials que, en definitiva, eren l’essència del procés.
D’aquells dies jo remarcaria tres fets i tres persones. D’una banda, la fermesa del diputat Joan Coscubiela, amb un fabulós discurs, d’una dignitat que l’honorarà per sempre, demanant a la presidenta de la cambra un seny que ella va menysprear. Incomprès també per la gent del seu partit, va abandonar-lo poc després. Malgrat tot, les seves paraules, rebutjant aquella cacicada, haurien de formar part de la història de Catalunya com a símbol de la defensa de la democràcia, de les lleis i de la unitat de la ciutadania d’aquest país que s’ha format amb la força de tots i de totes, enfront d’una part que renega dels nouvinguts, dels que han aixecat aquesta terra, inclús dels que s’adapten i abracen la llengua catalana, però que no fan el pas de la ruptura amb Espanya.
La segona persona no pot ser més que la Carme Forcadell. La seva determinació, sumada a la seva arrogància, la seva supèrbia, la seva manca d’ètica i a la seva mala educació, la fan portadora de la bandera més negra de la nostra història. Antidemocràtica de llibre, allunyada de la realitat, treballadora incansable per la perpetuació d’una elit a Catalunya que menysprea la diferència, que no accepta la pluralitat del nostre país, és l’exemple més clar d’allò que es volia instaurar sense la participació de mitja Catalunya. De fet, per a mi, el més greu del que va succeir aquells dies, i ella és clarament culpable, és la barra, la immoralitat que van tenir en votar unes lleis que pretenien obviar a la majoria del poble català. Imagino les cares de periodistes i polítics europeus en veure tot aquell teatre.
I la tercera, la diputada de Catalunya Sí Que Es Pot, Àngels Martínez, retirant les banderes espanyoles dels escons dels diputats del PP, deixant-ne només les catalanes. Un fet molt lamentable que indicava, d’una banda l’ambigüitat d’una formació política que va anar a menys i d’altra, la fòbia a tot el que representava Espanya, imbuïda per mentides i frases grandiloqüents sense cap mena de consistència.
Després ja sabem què va passar. Un referèndum il·legal, cops de la policia que es podien haver evitat, imatges reals i falses entrellaçades, la Marta dels dits trencats i dels pits tocats, la falsedat més gran de la història d’aquells dies, juguesca amb les urnes, votacions sense cap garantia i una declaració d’independència d’uns segons. Una mentida més, un tot tant surrealista com histriònic, amb un Puigdemont incapaç d’assumir responsabilitats, mentint als seus i fugint d’amagatotis.
Aquell atac a la democràcia, votat per només 70 dels 135 diputats del total del Parlament de Catalunya, hauria de ser recordat per sempre. Les lleis de “desconnexió”, la de transitorietat jurídica i la del referèndum, es van aprovar sense tenir en compte els advertiments reiterats d’inconstitucionalitat dels serveis jurídics de la institució i van constituir un atac directe a la democràcia, a les institucions legalment votades pels catalans, creant una fractura en la societat catalana que perdurarà segurament molt, potser massa. I per això precisament no tenim res a celebrar. Més aviat hem de pensar, especialment els independentistes, si va valer la pena tanta incongruència, tanta passió, tanta inconsciència, tanta supèrbia i tanta frustració amb la finalitat de trencar Catalunya. Molt probablement, si l’article 155 de la Constitució s’hagués aplicat molt abans, per exemple poc després que el govern català anunciés la intenció de convocar un referèndum, el dia 9 de juny de 2017, les coses haurien estat molt diferents. La majoria d’analistes en matèria jurídica coincideixen en afirmar que només una ràpida aplicació del 155 hauria frenat en sec la consulta i tot el que vindria després.
Cal no oblidar que els impulsors d’aquella farsa van quedar sorpresos de la capacitat de mobilització dels que ens sentíem igualment catalans i espanyols, dels que demanàvem seny. Una manifestació, el dia 8 d’octubre de fa cinc anys, que volia mostrar la Catalunya menyspreada per aquella minoria del Parlament i que reafirmava la voluntat de mantenir un sol poble, però de debò, on hi cabíem tots i totes. La presència de milers de senyeres i banderes espanyoles entrellaçades no era només una imatge, sinó la constatació de la Catalunya real, la que treballa, lluita i s’emociona plegada.
Cinc anys després, tot plegat ha canviat i molt. La fúria hispanofòbica continua amb un reducte molt petit però vigorós i que actua sempre que pot en forma de missatges a les xarxes o articles periodístics. I segueixen els atacs contra persones que s’atreveixen a opinar, a dir el que és evident, a valorar les dues llengües del país de la mateixa manera. Sortosament, la sang no va arribar al riu i les aigües baixen més tranquil·les. Potser va valer la pena aquella angoixa, aquell neguit, aquella pujada al penya-segat des d’on es veia el buit, per rebre una bufetada de realitat. Tant de bo que hàgim après alguna cosa, almenys que la convivència estava en perill i no era bona opció incomodar-la.
Foto portada: un dels plens de la ‘desconnexió’. Autor: cedida.
