Els sindicats majoritaris de l’ensenyament han convocat cinc dies de vaga que comencen el pròxim dimarts dia 15. Feia molt de temps que no coincidien en una mateixa protesta els diferents sectors (pública, concertada i personal laboral), la qual cosa mostra la indignació que ha anat acumulant-se durant els últims anys i que ara esclata en forma d’una sèrie d’aturades que ja veurem si mobilitza el que els sindicats preveuen.
Cal recordar que l’atac patit per part del govern de la Generalitat cap a un sector ja per si mateix fràgil, ha estat brutal. Les retallades van acabar amb anys de tranquil·litat, on el professorat gaudia de certs drets, com ara un Fons d’Acció Social i la reducció de dues hores lectives per als majors de 55 anys, entre altres. De mica en mica, el departament d’Ensenyament va anant suprimint no només tot això, sinó que va augmentar les hores de classe, va canviar l’assoliment del primer estadi de sis a nou anys (una mena de plus que es paga per cada sis anys treballats i que augmenta en funció d’hores de formació) i va convertir les mitges jornades en terços de jornada. A tot això s’afegeix la brutal retallada en despeses de manteniment en l’ensenyament secundari (no oblidem que els serveis bàsics d’aigua, electricitat, gas i telèfon queden coberts pels ajuntaments a la primària, però no a la secundària) i el deteriorament d’instal·lacions, fruit d’una manca de manteniment coordinada i planificada. Malgrat tot, la responsabilitat del professorat ha estat impecable, intentant reduir al màxim l’afectació d’aquestes mesures en l’alumnat, cosa que, també ha significat un respir per al govern, que ha vist com se seguia fent el mateix. De fet, des de diversos sectors, sindicats i juntes de professorat, es demanava acabar amb aquesta mena de “voluntariat” i ser més contundents amb les respostes a les retallades, encara que això impliqués deixar de fer activitats considerades essencials pel desenvolupament global dels alumnes (colònies, sortides, activitats complementàries…).
Incomprensiblement, durant tots aquests deu anys, el sector educatiu, incloses les diferents associacions de famílies, han romàs mudes. El menyspreu cap a la comunitat educativa ha estat tant evident, tant impetuós, com ignorat. Potser el cas més paradigmàtic va ser la supressió de les pagues extraordinàries del 2012, 2013 i 2014, que va ser acceptada pel professorat sense protestes significatives. Després vindrien més agressions en forma de rebaixes i de menyspreus a les toves demandes dels equips directius. Mentrestant, el departament d’Ensenyament ha anat construint una estratègia amb l’únic objectiu d’aconseguir la divisió del professorat. Potser la més significativa és la que dona uns privilegis als interins que no tenen a la resta d’Espanya. Mentre a l’Estat espanyol l’interí canvia de centre cada any fins que obté la seva plaça, a Catalunya pot ser reclamat per les direccions si “compleix amb la seva feina”. I així, fins a la jubilació. Això provoca no pocs conflictes entre els mateixos interins que són capaços de qualsevol cosa per tal de quedar-se allà on treballen si els agrada. I no oblido la connivència (per no fer servir una altra paraula malsonant), de la majoria d’interins amb els equips directius, dient sí a tot el que se’ls proposa per tal de mantenir la plaça.
Així doncs, el personal docent s’ha empassat tot i més durant aquesta última dècada, incapaç de trobar una manera amb la qual l’administració canviés el pas i oferís alternatives. És cert que els diferents consellers i conselleres han fet els deures, en el sentit que han seguit escrupolosament el pla establert, la cosa famosa de donar una pastanaga al burro, que va caminant i no l’agafa mai. L’enganyifa fa massa temps que dura, amb calderes de calefacció obsoletes i professorat fent classe amb guants; i construccions que s’allarguen en el temps, i manca de professorat de suport, i supressió de les aules d’acollida (què farem amb els nens ucraïnesos que hi arriben i que tenen una llengua tan diferent de la nostra?). Per a quan una mica de respecte cap al professorat que s’empassa dia rere dia els marrons sense dir res?
Ara bé. La vaga, com la guerra, és la plasmació d’un fracàs. Les negociacions per a la millora de l’ensenyament s’han trencat per les dues parts i el govern fa la seva campanya publicitària per mostrar un sector que és “essencialment reticent a treballar més del compte”, vago per naturalesa. I això va calant. Una mentida que és repetida mil vegades i al final tothom la creu. Una fal·làcia que intenta novament girar l’esquena a unes demandes que tenen tot el sentit. Això no va de no voler fer feina la primera setmana de juliol o de començar el curs abans. La vaga té a veure amb la saturació del professorat i amb un canvi en els currículums que suposa la reducció d’hores de matèries com la filosofia i la música. I moltes més coses, explicades amb concreció en una carta dirigida al conseller d’Ensenyament, Josep González Cambray pels equips directius dels Instituts públics del Baix Maresme. Però sobretot, és una aturada contra la manca de diàleg, contra unes imposicions i contra la supèrbia d’un conseller incapaç d’arribar a acords.
Malgrat tot el que dic, la vaga serà un fracàs, bàsicament perquè el professorat no vol anar més enllà. El departament d’Ensenyament es frega les mans calculant els diners que recaptarà de milers de mestres que no hi aniran a treballar aquests cinc dies i que no revertiran en els centres escolars, una reivindicació sindical perpetua i que no ha estat mai acceptada. D’altra banda, fa por prendre mesures més agosarades, com ara no posar notes, proposta que ve de diverses assemblees de mestres i que no compta amb el suport pertinent perquè pot implicar l’obertura d’expedients i la consegüent suspensió de feina i sou. Per tant, és força evident veure qui té la paella pel mànec. Els alumnes perdran cinc dies de classe, el professorat deixarà de percebre una quantitat important de diners, afegint més frustració al seu bagatge professional, i el govern comptarà els euros guanyats desviant-los allà on vulgui. Els pares i mares allargaran el seu silenci, malgrat la carta que s’ha redactat i on els mestres expliquen les raons de la vaga. I tot continuarà igual. Hi va haver un temps on les vagues servien per a alguna cosa; les hemeroteques ho testifiquen.
Són altres temps. Cal canviar d’estratègia. La vaga no és la solució.
