“Carles Puigdemont justificó en el 2017 su fuga, tan poco gloriosa, por la necesidad de “internacionalizar” el conflicto. ¿El balance de estos cuatro años? Un náufrago al que ninguna autoridad europea –siquiera de segunda fila– ha recibido, apoyado o fotografiado. Un eurodiputado al que ningún grupo acoge. Un euroescéptico más próximo al Brexit que al espíritu fundacional de trascender las fronteras. Un político que trata, ahora, de torpedear el “sit and talk”del agrado de Bruselas, donde España –y más con la mesa de diálogo– está considerada un socio fiable”.
Joaquín Luna, periodista. Fragment del seu article La UE avisa a Puigdemont
Apreteu! Apreteu! (sic) No defallirem! Amnistia i autodeterminació! Sit and talk per sempre! Cremem contenidors! Implementem l’1 d’octubre! Ei! Ei! Soc aquí! Què? Qui parla? Soc en Puigdemont! En Puigdequè? En Puigdemont, el de Waterloo. Ho sento, no sé qui és vostè. Té algun càrrec? Sí, sí, president de la Generalitat, el 130è, també el del Consell de la República. No, no, l’Honorable president és en Pere Aragonès. No, volia dir que era… Ho sento, adeu. Escolti! Que si no em tenen en compte faré una de grossa! Ja veuran del que soc capaç!
I ja sabem la història. Tot un esdeveniment propagandístic, preparat i ben preparat per fer visible l’emperador completament nu a qui ja molt pocs afalaguen i que es veu obligat a fer mans i mànigues perquè TV3 pugui dedicar-li tot un dia. Potser qui millor ha sabut explicar les ànsies de protagonisme del “nitot” Puigdemont ha estat Guillem Bota, gironí (com l’expresident) de Fornells de la Selva, a l’article Puigdemont ha encontrado trabajo. Accions esperpèntiques de nul·la trajectòria i que pretenen desestabilitzar Espanya i Europa. Però, com és patent, només Putin, Salvini i quatre partits de l’extrema dreta europea aplaudeixen al bufó, que s’entesta a dir que Espanya l’empaita, que Espanya és una dictadura, que Espanya és poc menys que l’infern, que hi ha una causa contra l’independentisme, en definitiva, que després de ser apartat de la taula de diàleg, vol una mica o tot el protagonisme. I això ha passat a Alghero (L’Alguer en català, S’Alighera en sard i L’Aliera en sasserès), aquella vil·la on a Catalunya tothom es pensa que parlen català i s’organitzen viatges per poder mostrar in situ com a aquell tros de terra, tan allunyat de la nostra, són tan catalans com nosaltres. I, és clar, la frustració i l’engany són enormes. Només quatre gats el parlen, però l’agència de viatges ja ha fet negoci. Molt català tot plegat.
Mentrestant, la Rahola fent de les seves. Mare meva! Aquesta senyora no perd el temps fent el ridícul, el mateix temps que comencen a córrer per Wallapop kits indepes per deu euros, amb pins, banderetes i samarretes. Home! No feu això, guardeu-vos-ho per a la posteritat, com a símbol de la memòria històrica del país… I l’alcalde de Guixers (Solsonès), Jordi Selga, del PDeCAT obrint la caixa dels trons criticant “la gran mentida” dels líders del procés independentista, i particularment l’expresident Carles Puigdemont, a qui ha acusat per “fer-nos creure que l’1 d’octubre anava de debò”. Pobre home! No s’imagina la que li pot caure a sobre per atrevir-se a dir el que tothom veia, que el rei anava nu pel carrer, que el vestit de l’1 d’octubre, el de tot el “procés” només el veia ell i una sèrie d’acòlits i seguidors que tenien por de perdre tot un seguit de privilegis que duraven anys i anys. Ai, Jordi, que ja no tornaràs a ser alcalde… Tot això a les portes de la gran celebració. Mare meva, quina ficada de pota. Almenys tu has estat coherent i prudent i no crides a cremar containers, com la vicerectora de la UPC o a llençar còctels Molotov a la policia com el Jair Domínguez, que també té altres exabruptes i bajanades al seu currículum. És clar que seria de molt ximple incitar a destrossar mobiliari urbà del poble on ets alcalde. Pots estar ben segur que no et vindrien diners del Consell de la República ni de l’ANC per poder restablir el material fet malbé.
A mi em fa molta gràcia aquesta gent que crida a la violència des de les seves llars, des de les seves segones residències mirant el mar o la muntanya, cobrant en molts casos de l’administració, (de tots nosaltres) veient per la tele les imatges de la Via Laietana amb una copeta de cava català i imaginant-se una republiqueta que munten els cabdells. Crec que es comencen també a adonar de la gran mentida i ja no surten a les crides a la revolució. Ja han fet prou el ridícul i potser val la pena que toquin de peus a terra d’una vegada i oblidin les indignes imatges dels Jordis dalt un vehicle de la Guàrdia Civil, o les declaraciones de la Paluzie o l’Alay que instaven a marxar d’Espanya amb accions “d’una certa violència” o de la violència sense embuts. “Fer visible el conflicte”, “internacionalitzar-lo”, “el món ens mira”; sí, sí, mira la Via Laietana i fuig de Barcelona, de Catalunya. Una justificació de la violència imperdonable, que fa passar vergonya, que topa amb l’esperit de concòrdia i convivència del poble català. Uns dirigents que busquen per sobre de tot la confrontació.
Perquè, no ens enganyem, allò de seure i parlar no va entrar mai en les ments d’importants sectors independentistes. Tirar pel dret era el que volien i el que continuen volent, encara que han vist les orelles al llop i ara només ho diuen amb la boca ben petita, malgrat que les messiàniques enlairades de braços del Cuixart a les manis ‘indepes’ puguin fer creure el contrari. El pragmatisme va agafant el terreny. Dos exemples. El primer: en Gabriel Rufián afirma que no hi ha una altra sortida que seure i parlar. I saben (ho sabem tots i totes) que l’acord serà sobre la base d’un nou estatut amb més competències i amb un blindatge total a la llengua catalana, un acord per a la convivència i no per a la ruptura. El segon: Aragonès desautoritza Puigdemont en assegurar que no li consta la implicació de l’Estat en la seva detenció a Itàlia.
Per això en Puigdemont està tan nerviós. No li importa ser detingut. Jo diria que ho vol, ho desitja amb totes les seves ganes. Forma part de la seva estratègia de terra cremada. A més, la seva dona, la Marcela Topor, cobra 6.000 euros mensuals com a directora i presentadora del programa de les televisions de la Xarxa Audiovisual Local (XAL), que agrupa els mitjans de comunicació audiovisual de la Diputació de Barcelona, The Weekly Mag. Per tant, no hi ha problemes per arribar a final de mes, encara que no hi hagi ingressos de nous fidels a la causa. Abans, però, es diverteix com un nen petit jugant a la puta i a la Ramoneta, una manera com una altra de fer-se visible i no caure en l’oblit. Fa temps que es va perdre la vergonya a fer el ridícul. Tot s’hi val per tal de fer veure al món que existim, que no som un petit punt sobre la Terra. La clau la dona el llepaire del règim Jordi Graupera:
“No hi ha ascensor social més ràpid que saber català i emprar-lo a Catalunya. I evidentment, lligues molt més i amb més varietat per triar i ser triat per perpetuar l’espècie”.
Ja no importa si la parella t’estima o no, Jordi, l’important és que parli català. La mostra del supremacisme més dur. “Perpetuar l’espècie” recorda temps no massa llunyans. La pilota ja saben a quina teulada s’hi troba. No cal que els ho digui. Són ells i elles (i molt més nosaltres, els ciutadans) qui tenen (tenim) la possibilitat de deslliurar-nos d’aquesta extrema dreta envoltada d’estelades i falsos càntics de llibertat. I fer aquest pas no té res a veure amb la traïció. De fet, la renúncia a tota acció unilateral votada el passat dijous, liquida definitivament l’esperit de l’1 d’octubre. L’estocada final a un Puigdemont completament acabat. A qui tingui orelles, que senti.
Foto portada: l’expresident Carles Puigdemont, a la seva arribada a l’aeroport de Brussel·les, el 27 de setembre del 2021. Autor: ACN.
