Jo no vaig viure l’èxit del carnet del Súper 3. Sí que el van tenir els meus fills. El duien amb orgull, l’ensenyaven a botigues i a espectacles i participaven de tot allò que es proposava. El guarden amb la satisfacció plena d’haver estat col·laboradors d’una etapa on TV3 encara era (o ho feia veure) una cadena integradora i de tots. Em consta que el carnet dels súpers s’ha devaluat molt i ja no és el que era. Normal. Tot té la seva època i quan s’està tan amunt és molt difícil mantenir-ho en el temps.
Llegeixo amb tristesa que des de la llunyania, un Puigdemont completament perdut, però encara amb la força d’un animal ferit, insta a pagar sis euros (si es fa en format virtual) o 12 euros (en format físic) per un carnet que no val per res. Un altre invent d’afany recaptatori amb l’únic objectiu de mantenir la vida de maharajà que porta el fugat de Waterloo. Entre mig milió i un milió d’euros esperen obtenir aquests vividors a costa d’aquells i aquelles que somien amb la “llibertat”. S’ha de ser molt ximple per comprar-lo. Bé, a veure, igual serveix per tenir algun descompte en mitjans de comunicació que viuen del poder dels del 3 per cent o empreses llepaires, que això sembla que durarà molts anys, si ERC no ho impedeix (i no ho impedirà; ja veuen, en Rufián ara assegurant que Junts no és un partit “tan” de dretes. Mare meva quina baixada de pantalons!). Potser també algun supermercat, ja imaginen quin, aplicarà alguna rebaixa en productes de la terra o en el kit indepe dels 11 de setembre que han de venir. O perquè simplement és un record que algú pensa que val la pena adquirir. Com la flamenca damunt la tele d’antuvi o la rèplica de la Torre de Pisa. Una altra fórmula per emmascarar el ritme de vida dels fugats i d’un Consell de la República que, a hores d’ara, manté molt amagat el seu finançament. Aquesta idea de comunitat excloent (claríssimament “no tan de dretes”), de carnet pels meus i només pels meus, aquesta mania d’assenyalament propi i personal, on és l’altre qui queda “desprotegit” és molt típica de la dictadura. Imagino milers de persones fent-se el carnet només perquè treballen amb caps afins al règim i tenen por de ser titllats de traïdors. Va passar amb aquelles “aturades de país”, on molts treballadors la van seguir per tal de no ser marcats de per vida. N’estic segur que la Rahola serà la primera a tenir-lo. No pot perdre el ritme de vida que porta…
A mi em ve al cap la similitud de tot plegat amb una secta i, conseqüentment, la pèrdua de la llibertat.
Ei, tu, que ha sortit el DNI català! Ja, però no serveix per res. Sí, sí, ho sé, però només són 12 euros i pot obrir-te portes si continuen manant els que ja hi són. Portes? Quines portes? Mira, tio, jo me’l demano i així no pateixo, que ja has vist que torna a manar el Puigdemont…
Al final, el carnet esdevé un tros de plàstic (bé, aquest l’han fet de bambú) que es guarda al calaix, com totes les samarretes, gorres, clauers i motxilles que es venien per l’11 de setembre i que costaven uns 15 euros. Els assistents a aquelles concentracions pagaven amb ganes aquells diners, primer perquè en tenien de sobres, i després perquè la samarreta en qüestió deia clarament que seria l’última. Però no. El negoci al voltant de tot plegat és tan escandalós, tan obertament recaptador de diners (òbviament un fet “no tan de dretes) per la bona vida d’en Puigdemont i d’en Comín, que sembla que comença a obrir-se una esquerda i a veure’s la llum. Una llum que deixa clar l’engany i la mentida; segurament, també, la realitat, una realitat que acaba de veure en Mas-Colell, quatre anys després (però també les bases de Junts, que han apostat clarament per la legalitat).
Malgrat tot, no hi ha treva pel patetisme, per la tossuderia a fer el pallasso, en gastar diners (molt probablement de tots i de totes i no només dels de la secta) en mostrar la irrealitat, en intentar allò de mentir i mentir durant mil anys perquè esdevingui veritat algun dia. L’amenaça i la provocació (accions clarament “no tan de dretes”) ve ara d’un autocar de luxe que sembla que recorrerà carrers i vies barcelonines assegurant-nos que som (són) el 52% i que cal implementar la república catalana ja, però ja mateix, sense esperar a res més. Poc importa si Europa ja ha dit la seva; poc o gens importa si se surt de l’euro i si tot s’enfonsa. Mateix camí, mateix fracàs. Els és igual. Triar Barcelona per a aquesta manifestació sectària no és un fet involuntari. Pertany al fruit de les ments fosques de l’ANC que volen intimidar el votant barceloní que rebutja majoritàriament el camí de la unilateralitat i també de la independència. Així doncs, aquest passeig del bus groc, aparentment amanit i vestit de llibertat, pretén, com el de l’associació ultracatòlica Hazte Oír el 2017 amb aquella frase polèmica “los niños tienen pene, las niñas tienen vulva. Que no te engañen“, anar contra els que pensen diferent, i no en favor d’una opció. No és una fotesa això. Una cosa és reivindicar allò en què es creu i una altra molt diferent fer ostentació de poder amb un superautocar que intenta, amb una dada completament falsa, atemorir els ciutadans que no pensen com ells. Ja ho han fet a la Meridiana, col·locant-se a la manera d’un tanc (amb l’Elisenda Paluzie Hernández, sí sí, Hernández, que ben callat que s’ho tenia), impedint el pas de tothom. I la Pilar Rahola Martínez (sí, sí, Martínez, que ben callat que s’ho tenia), enmig a la manera d’un general de la guàrdia republicana de Puigdemont (també irreal). No és un símil bel·licista, això? Ah, no, que això és una acció “no tan de dretes”, no Sr. Rufián? Cal recordar que aquest 52% és completament fictici i es refereix només al vot exercit en les últimes eleccions autonòmiques? La realitat n’és una altra. Entre el 2017 i el 2021 els partits independentistes han perdut 641.000 vots i només el 27,2 del cens amb dret a vot va votar aquestes opcions. Que no ens enganyin.
Jo li auguro una vida molt curta a aquest tros de plàstic, perdó, de bambú, a aquesta “identitat digital republicana” que no deixa de ser una altra irrealitat, un altre espectacle de pena, de friquisme i de fanatisme. També d’immaduresa. Com aquell nen o nena que no aconsegueix l’osset de peluix que vol i se’l fabrica amb quatre cabdells de llana. No és el mateix. De fet, el Consell per a la República Catalana, hauria d’estar molt atent a altres pàgines web que ofereixen un DNI català més semblant als dels països europeus, a preus més baixos, amb foto inclosa. Aquestes empreses no financen la vida de luxe dels fugats de Waterloo i potser ni són indepes. La pela és la pela. Ah, i tampoc no serveix per a res. Bé, sí, per ensenyar-lo un diumenge de barbacoa al cunyat.
Ostres! Doncs jo en tinc l’altre, el de Puigdemont! M’han assegurat que en pocs mesos podré tenir grans descomptes en tota mena de compres, en espectacles, supermercats… Però, perdona, no era per demostrar la identitat catalana i republicana? Jo, què vols que et digui, amb el carnet de les biblioteques municipals de la Diputació ja en tinc prou! I és gratis! I tincs molts més descomptes!
Quin país…
Foto portada: Puigdemont amb el carnet del Consell per la República.
