Foto portada: escola Turó del Drac, a Canet de Mar.

‘De l’amabilitat a Canet i una nena de P5’, per Josep Asensio

“Fanáticos cegados de ideología están potenciando que la cordialidad entre lenguas se esté perdiendo, denuncian y señalan públicamente a negocios y trabajadores/as por atender en castellano. Estos incidentes están generando el rechazo de gran parte de la sociedad catalana”.

Sonia Beltrán, membre del Club Còrtum

Ha estat tot un cúmul de circumstàncies, inclosa la petita reflexió de la Sonia Beltrán Cuando la llengua era amable, el que m’ha fet reflexionar sobre el decurs de la nostra vida com a societat, la catalana, em refereixo. Ella parla des de la perspectiva d’una noia jove que va veure l’arribada de TV3 com a una eina d’aprenentatge de la llengua catalana, com un referent, com una possibilitat que s’oferia d’acostar-se a la llengua d’amics i coneguts que es barrejaven a les classes i als patis dels centres de primària. Jo això ho vaig viure amb les primeres classes de català a l’escola on hi anava, on la majoria dels meus companys eren catalanoparlants i bilingües. I recordo com si fos ahir quan els meus pares em van comprar el llibre Faristol i que encara guardo, com a símbol, el meu petit referent. I aquesta aproximació va donar els seus fruits anys més tard, quan em vaig llençar a parlar català a la universitat i esdevenint també professor. I què més volen que els expliqui que no sigui la realitat de molts fills d’immigrants que vam adoptar la llengua catalana com a pròpia…

I recordo un Òmnium Cultural amable, on, amb aquell posat d’adolescent de barri, entregava els textos en castellà o en un català rudimentari per recollir-los uns dies més tard traduïts i corregits perquè havien de formar part d’alguna publicació. Entrava en aquella seu (no recordo clarament si era al carrer de l’Illa) i olorava saviesa, i em venien ganes d’aprendre. Aquella amabilitat em va portar a estalviar per poder comprar el diccionari Pompeu Fabra i que encara també té un lloc preferent a la meva biblioteca. I observo l’evolució de l’entitat amb tristesa, abraçant la radicalitat, incitant a la violència, a la desobediència, pervertint el llenguatge, cavant la tomba del català com a llengua, aporrinant-lo, en definitiva, creant una barrera inaccessible, tancant-la a una sola ideologia, fent-li un mal increïble. Diu la sonia Beltrán: “TV3 reconvertida en panfleto ideológico ha expulsado a todas esas personas que antaño eran asiduas a su contenido, muchísimas la han desintonizado de sus televisiones“.

El mateix podem dir d’Òmnium; un pamflet, una entitat i que albira poc menys que l’apocalipsi, la mort del català, l’ofegament de tota una cultura, de tot un poble, perquè una família a Canet reclama el compliment de la llei, ni tan sols no aprendre “la llengua del país”, sinó aplicar les resolucions judicials. I tota la maquinària es posa en marxa: insults, tuits racistes, noms i cognoms dels pares, lloc del negoci que regenten… Un assetjament, un assenyalament, on només falta la creu a la porta de casa seva. I no falta el grupet de jubilats, potser els mateixos que tallen la Meridiana i que cobren la pensió de “l’estat opressor”, qui sap si pagats per aquestes entitats, que criden les consignes preparades. I, llavors, tanta gent cau en el parany que cal defensar la llengua, que cal manifestar-se per salvaguardar “la que està en perill”, que “la llengua no es toca”, que som “un sol poble, una sola llengua”. I allà hi haurà els Lòpez, els Sànchez i els Gonzàlez (amb l’accent obert a la lletra a), aplaudint l’uniformisme, renegant de la riquesa del bilingüisme (i de la llengua dels seus familiars), enganyats per aquells que, una vegada fracassat el procés, una vegada descoberta la veritat de tot plegat, necessiten tenir a les masses mobilitzades per tal de no deixar els càrrecs que els donen a menjar cada mes. I milers d’estómacs agraïts, de gerents i tècnics posats a dit, de periodistes i tertulians falsament progres, respiraran tranquils després de la concentració d’avui dissabte.

I faran creure que aquells que volem un bilingüisme real, també a l’escola, som feixistes, que desitgem que el català no aparegui enlloc. I menteixen; i ho saben. Perquè necessiten, una vegada més, l’enfrontament per sobreviure, qui sap si l’últim alè davant de l’enganyifa. El mal sempre ve de fora. Aquesta és la consigna. Aquest és el mantra, instrument mental que utilitzen per aconseguir uns objectius gens clars. Perquè aquí tothom defensa el català, el seu aprenentatge, el seu coneixement, però sorprèn i molt no ja l’assenyalament de l’alumne de Canet, sinó el silenci de gran part de la societat, un silenci que traspassa els límits de la racionalitat. I la Laura Borràs, demanant un cop d’estat a l’escola de Canet, apartar l’equip directiu amb el clar objectiu d’incomplir la llei.

I mentre intento assimilar, entendre tot aquest despropòsit, tota aquesta amalgama d’indecència, m’arriba la notícia que en una escola de Barcelona, una nena de P-5 amb espina bífida no està degudament atesa. La directora reclama mitjans com ara una cadira perquè pugui seure bé i personal de suport, el que s’anomena vetllador. La resposta de la inspecció, del departament d’Educació, del Govern de la Generalitat de Catalunya, és tan cínica com real: que s’encarregui el professorat de l’escola, que no hi ha pressupost. I em tornen a venir les imatges de la Borràs i l’Artadi, amb les seves cares de ràbia i de fúria, d’hispanofòbia gens reprimida. I de l’ANC i Òmnium empenyent la gent a la revolta. I dels sindicats UGT i CC.OO atrapats en la teranyina, incapaços de reaccionar dins el parany que els han preparat. I trobo milers de persones “defensant la terra” i menyspreant els seus habitants”. I m’agradaria preguntar-los per aquella nena que reclama atenció de manera urgent. Ni em mirarien a la cara. Cridarien com robots que “la llengua no es toca”. Potser algú em titllaria de demagog o proferiria contra mi insults més greus. Quan una societat voreja la follia no és fàcil parlar amb qui pensa diferent. Potser són, com diu la Sonia Bertran, “zombis ideológicos, carentes de corazón”.

Foto portada: escola Turó del Drac, a Canet de Mar.

Comments are closed.