“El llegat més terrible de Torra no és la seva estèril obra de govern, sinó la legitimació que ha donat a una facció mínima, però ignominiosa de l’independentisme. Són els que s’amaguen sota l’estelada quilos d’intolerància i bones dosis de xenofòbia”.
Emma Riverola, periodista
Vuit anys després del començament del desafiament de l’independentisme, de romanços i d’històries d’un somni, d’un món irreal on la llibertat prendria forma de país independent, de fractura social segurament perenne, la inhabilitació de Quim Torra s’afegeix a una de les pàgines més tristes de la història del nostre país. Però no trista per la condemna en sí, sinó perquè tot sembla pertànyer a una obra de teatre ben estructurada on calen màrtirs, empresonats o “exiliats”, que són realment fugits de la justícia, per engrandir la llista de “greuges” i poder anar a instàncies internacionals per denunciar la “dictadura espanyola”. No s’ho creu ningú això, ja. Per una pancarta? Val la pena continuar en aquest bucle per una pancarta? No és més creïble que es busquen “herois” per a la causa sense més objectiu que la visualització? O Torra només buscava la pensió vitalícia de més de 90.000 euros anuals? La pela és la pela…
De què ha servit tot plegat? M’ho pregunto incansablement, intentant buscar una resposta, una mínima argumentació que em porti a algun lloc amb un mínim de congruència. No la trobo.
En qualsevol cas, el meu cap gira entorn al 3 o al 4 per cent (qui sap si molt més), a la necessitat de tapar les vergonyes de Convergència i Unió (i successius grupuscles tapadora de malversacions), d’un Jordi Pujol empastifat per la corrupció a un Artur Mas botxí de la societat catalana via retallades en la cosa pública. Ni un indici de veritable esperit democràtic. Molt al contrari, una necessitat malaltissa d’apartar mitja Catalunya dels designis d’una burgesia a la qual li molesten els pobres, els que tenen el castellà com a llengua habitual i, inclús, els que han fet tot el que se’ls demanava per tal d’integrar-se en una societat com la nostra.
Malgrat la insistència, malgrat els trets obstinats per malmetre i manipular el llenguatge, la deriva incendiaria de l’independentisme no porta enlloc. No ha portat mai enlloc. Des del primer moment han sabut els seus dirigents que mentien.
Prometien la independència com qui promet un sopar en una aposta, a la babalà; entonaven càntics de suposada llibertat, de suposats robatoris de “l’enemic”, quan el lladre el teníem a casa; succionaven les ments de bona gent, de bona casa, de bona família, per prometre’ls el paradís, mentre ells es guardaven les veritats (i els diners). Quant de teatre! Quanta escenificació! Per a res.
Gent a la presó, fugits i amagats, banderes que onegen estripades i sentiment de frustració. És això el que volien? Destrossar una societat que fins a llavors es mantenia més o menys cohesionada? O és que ningú ja no recorda l’esperit del 92? L’objectiu era aniquilar una comunitat que convivia amb dues llengües comunes per implantar-ne una de monolingüista i autàrquica? Perquè aquesta tossudesa en fugir de la realitat? Perquè aquesta redundant narració esbiaixada de la història de Catalunya? Perquè tanta mentida? El llautó fa temps que ha quedat a la vista. Ja no cola tanta parafernàlia fal·laç i farsant, malgrat arrossegui milers, desenes de milers de seguidors. Era i és com aquell nen o nena que al pati de l’escola elabora un producte a base de sorra i fang i ens vol fer creure que és una magnífica escudella.
Prou de crides a la desobediència del “poble”; prou de discursos bel·licistes; prou d’arengues militars d’uns dirigents que volen veure la guerra des dels seus púlpits d’or.
Potser ara és el moment de dir la veritat, no? De posar les bases d’un nou país on hi capiguem tots, no? D’un país que no sigui assenyalat com el pitjor d’Europa en inversió sanitària o d’ensenyament. D’un país que atregui inversions estrangeres i torni a ser capdavanter. D’un país que proposi, no d’un país que destrueixi; d’un país d’empenta, no d’un país de desànims. D’un país que es desempallegui d’una vegada per totes d’una burgesia insolidària, racista i xenòfoba per esdevenir realment un sol poble. D’un país que rebutgi els cants de sirena d’una extrema dreta encoberta que l’únic al que aspira és a implantar un règim autoritari que garanteixi la perpetuació de la corrupció que els assenyala. Potser ara és l’hora dels valents, ho he dit alguna altra vegada, dels que han de conduir Catalunya a un estat de relaxació i de implementació de serveis bàsics per a tothom. És l’hora, diem-ho clar, de posar damunt la taula eines i estratègies de consens i d’afirmació de la convivència. Ja sé que molts no ho veuen, però tots, absolutament tots els passos que s’han donat per part d’electes que mai no van entendre el seu paper institucional, han estat per a trencar la convivència. Ni les lleis de desconnexió, ni l’apel·lació constant a “un sol poble”, ignorant i humiliant la meitat dels catalans, ni l’enganyosa frase “Espanya ens roba”, ni la consulta de l’1 d’octubre, tenien com a objectiu enfortir la democràcia. Molt al contrari, malauradament. Per això és indispensable no allargar més l’agonia.
Catalunya mereix molt més que quatre il·luminats que no toquen de peus a terra i que encara creuen que el 38 % total del cens que va votar per la independència en aquesta farsa, suposa la majoria. Només així avançarem. Les proclames incendiaries ja no serveixen, si és que en algun moment van ser útils. Cal desempallegar-se d’individus que continuen arreplegant llenya per posar-la al foc, amb l’única finalitat de fer mal, de posar pals a les rodes en una societat ja farta de falsificacions, faules i sodomitzacions lingüístiques. És l’hora de Roger Torrent i de Pere Aragonés. Els cal un cop de puny damunt la taula per demostrar un sentit d’estat que els seus predecessors no van tenir mai. Un crit contra la intolerància i en favor de l’entesa; un clam que apagui per sempre les brases de l’odi; una veu que reclami el poder de la moderació i decapiti la radicalitat. Una aposta per una visió multilingüe i multicultural de Catalunya on tothom, on tots, ens veiem representats. Si us plau, no allarguin més el malson.
