Jo també soc tintinaire; potser no tant com els que formen part d’alguna associació i es desplacen a trobades per tot Europa a la recerca de friquis del reporter belga. Però sí, tinc tota la col·lecció de còmics que, naturalment, he llegit unes quantes vegades, guardo algun objecte relacionat amb les aventures i, de tant en tant fullejo algun exemplar, potser més per nostàlgia del temps passat que recordar les peripècies del personatge creat per Hergé. A vegades s’ha dit que les persones de la nostra generació, o som del Tintín o de l’Astèrix i potser tenen raó, perquè difícilment n’he trobat algú al qual li agradin els dos. És clar que els personatges, les històries i les vicissituds dels protagonistes res no tenen a veure i podrien acontentar-nos els dos; però no, en aquest tema, com en altres, la divisió és molt clara.
Poden imaginar que quan vaig saber que desapareixia el mural del carrer de Sant Llorenç, a conseqüència de la construcció d’un edifici, vaig quedar tocat, emocionalment parlant, i vaig contactar ràpidament amb un amic molt més tintinaire que jo per esbrinar quina solució tenien pensada per compensar aquesta pèrdua irreparable. De fet, jo pensava que tot seria més fàcil i que l’associació tintinaire de Sabadell contactaria amb els promotors i constructors de l’edifici perquè el dibuix tornés a quedar-se en el lloc original o en alguna de les seves parets. No va ser així, i la idea d’un nou emplaçament em va tranquil·litzar una mica. Mesos després, el nou dibuix, amb Tintín, Milú i el Capità Haddock, llueix cofoi al bell mig de la Via Massagué.
Jo no he estat mai partidari de fer les coses per nassos (per no dir una altra paraula més forta). No m’han agradat mai les unilateralitats barrejades amb una juguesca que perpetua allò que es fa i que passa per davant de persones i situacions que sí que creuen en els camins marcats, en l’espera com a norma, en les formulacions potser massa burocràtiques, però que parteixen de la base del respecte. Per això, tot i que en un principi vaig alegrar-me en veure que per fi Sabadell podia presumir d’una plaça dedicada a Tintín, de seguida vaig pensar que les formes no eren les correctes. Si, per una banda, el fet de la col·locació de la placa (per cert, curiosament i sospitosament semblant a les que posa l’Ajuntament) mostra una valentia i un orgull clarament embolicats de dignitat, per una altra banda, denota una manca de tolerància cap a altres entitats o persones individuals que estan esperant que les seves peticions siguin valorades per una comissió del nomenclàtor que fa anys que no es reuneix, sembla que perquè s’ha de redactar un nou protocol, una nova normativa, que no acaba d’engegar.
M’ha fet gràcia l’afirmació del senyor Lluís Matas, dient que ell no trauria la placa. Coneixent la seva trajectòria, aplaudint unilateralitats diverses, no m’estranya. Els dos, ell i jo, estem d’acord que aquest espai ha de portar el nom del Tintín. No obstant això, li demanaria que, per consideració i deferència a altres ciutadans sabadellencs que esperen pacientment una resposta de l’administració municipal, la retirés i seguís la via reglamentària. És més, jo diria que des del seu càrrec, podria fer alguna cosa perquè els responsables del fet que la normativa del nomenclàtor estigui encallada, es posin d’una vegada per totes a treballar i puguem tots i totes gaudir de les nostres demandes.
Potser el senyor Matas ignora que fa més de dos anys que vaig demanar que la plaça que ha nascut a conseqüència de la construcció d’uns edificis al final del carrer Francesc Layret, cantonada amb el de Castellar del Vallès, portés el nom de Martí Trias. El 1979, l’alcalde Farrés va canviar el nom del carrer Martí Trias (que existia des del 1925) pel de Francesc Layret, en una acció també unilateral, sense cap avís ni consens amb els veïns. Com pot imaginar, senyor Matas, vaig investigar en aquell moment qui va ser Martí Trias, imaginant-me que havia estat poc més que un esclavista o un feixista; però no, en Martí Trias i Domènech va ser un sabadellenc molt amic de l’arquitecte, també sabadellenc, Juli Batllevell. Per això, el març de 2020 vaig demanar a l’ajuntament la restitució d’aquesta ferida posant el nom de Martí Trias a la plaça de nova construcció. Estaria d’acord, senyor Matas, que, unilateralment, col·loqués una placa demà mateix i acabés amb l’espera? Me la trauria?
No, no es preocupi; no són les meves maneres. Continuo confiant que tard o d’hora la comissió del nomenclàtor tingui en compte la meva demanda, que és la de molts veïns i veïnes de la Creu Alta que, encara utilitzen el nom de Martí Trias per referir-se al carrer i a la parada de bus. No faré servir accions que puguin menysprear les institucions i, molt menys, les expectatives d’altres persones. Jo soc més de respectar les lleis, de caminar sobre segur, d’aconseguir les fites perquè tenen raó de ser i compten amb els consensos necessaris. I, si per una casualitat, rebutgen la meva petició, ho acceptaré.
En una societat, en una col·lectivitat, i més amb un càrrec públic, cal ponderar les accions que es fan i les decisions que es prenen. Podem estar d’acord que la passió i l’entusiasme per un determinat element, en aquest cas, el Tintín, poden ser bons, inclús, per rellançar turísticament la nostra ciutat. Malgrat tot, els rampells en forma de fets consumats poden tornar-se en contra, poden crear un rebuig que ningú no vol. Les formes, les maneres, són més importants del que pugui semblar. Pensem-ho.
