“El perdó dels delictes comesos pel “procés” no ha de donar carta blanca per cometre’n de nous. Resulta patètic escoltar com encara hi ha qui crida pels carrers de Catalunya “ni oblit ni perdó” quan es reclama l’oblit i el perdó dels delictes propis”
Siscu Baiges, periodista
“Una medida de gracia como la de 1977, que borre los delitos del procés, deslegitimaría la democracia entera y contribuiría a enquistar el problema catalán dando la razón a los delincuentes. Me niego a creer que el presidente Sánchez cometerá semejante desatino”.
Javier Cercas, escritor
Com n’és de capriciosa la política; bé, i la vida en general. Qui ens havia de dir que la governabilitat d’Espanya estaria en mans d’aquells que no creuen en ella, d’aquells que la veuen com un ogre, com una dictadura, com un monstre, de “règim del 78”, quan no oblidem que “seu intent secessionista va ser possible pels drets i llibertats constitucionals, que després els van protegir com a processats i van permetre els indults als condemnats”, firma categòric Jordi Garcia-Petit.
A tot això, cal afegir les generalitzacions interessades i manipulades de l’independentisme que no distingeixen opcions polítiques ni persones. El sac d’Espanya és tot igual per una nissaga de burgesos que, si bé reneguen del concepte, accepten sense embuts rebre sucoses nòmines cada mes, ajudes per trasllats i per lloguer de pis a Madrid. Capitalistes de mena que es neguen a canviar la llei electoral perquè així tenen més diputats dels que els correspondrien en circumstàncies normals. En definitiva, vividors de la política, sense cap mena d’empatia amb ningú.
“S’arriba a la conclusió que per als dirigents de l’independentisme Catalunya és una abstracció, sense catalans. Els importa un cogombre qui governi, potser fins i tot prefereixen que governi la dreta, així podrien revifar el procés, mentre que la diferència entre l’esquerra i la dreta és com la de la nit al dia. Ignoren que el PP i Vox derogarien les lleis que beneficien les dones, els treballadors, els joves, els pensionistes, els vulnerables, els catalans de carn i ossos?”, subratlla el Doctor en Dret Jordi Garcia-Petit.
I no és gens trivial el que ell mateix afirma en l’article La suerte de tener la Constitución: “Catalunya deu a la Constitució un autogovern com abans mai no ho va tenir, probablement és l’autonomia política europea subestatal més plena. Que els governs independentistes no hagin sabut governar no és culpa de la Constitució”. Com a mínim, Pere Aragonès comença a acceptar que la declaració unilateral d’independència no serviria de res.
I tanta crítica que hi ha hagut cap a Bildu, i ves per on, la formació basca ha demostrat més sentit d’estat, més coherència que qualsevol dels dos partits independentistes catalans. Bildu veu un perill clar en l’arribada de l’extrema dreta al poder i, només per això, que no és poc, ni posa bastons a les rodes ni demana impossibles a la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern. Per contra, ERC i Junts, amb estils i maneres diferents, però d’acord en el fons, volen aprofitar les circumstàncies per tornar a posar damunt la taula el fracàs, la punyalada insolidària, la fractura social, el rebuig a més de mitja Catalunya que se sent igualment catalana i espanyola. Una vegada més la confrontació.
I jo em pregunto si se li pot fer un petó a un pròfug de la justícia, a un covard que tira la pedra i se’n va d’amagatotis en el maleter d’un vehicle a un país que sap que no el molestarà, deixant amb el cul enlaire a milions de catalans que es creien el somni. I dubto si aquest petó és igualment d’indigne que el de Rubiales, pel fet d’ignorar tot el que va passar al 2017 d’una manera tan flagrant. Un petó, el de Yolanda Díaz, ja m’han entès, que no acabo d’entendre si vol la reconciliació, els vots per la investidura, si és completament fals i enganyós o si porta implícit alguna cosa que no sabem ni hem de saber.
Sempre he pensat que el diàleg és la solució als problemes; per això vaig ser tan dur en els moments de màxima tensió quan el Parlament de Catalunya va aprovar les lleis de desconnexió i quan va tenir lloc el mal anomenat referèndum de l’1 d’octubre. Tirar pel dret va ser un error gravíssim que encara ara alguns continuen reclamant com la base, com el pal de paller d’allò que ha de venir. Tanmateix, durant tot aquest temps, les declaracions de Puigdemont, de Comín i de la Ponsantí han estat tan greus, tan obertament supremacistes, tan lluny de la realitat catalana, tan properes als postulats dels nacionalismes d’extrema dreta que recorren Europa, que no és gens creïble que així, de cop, canviïn d’opinió. De fet, el mateix Puigdemont, en uns moments prou complicats de negociacions i de possibles enteses, llença un dard que mostra la veritable idiosincràsia del gironí, la no renúncia a la unilateralitat per aconseguir la independència.
Per què no ho oblidem. El referèndum és un autèntic parany. Una argúcia per tal d’acabar amb la convivència entre catalans. Una passa, un moviment cap a la desunió. Sobta i molt, l’absència d’aquesta paraula, convivència, entre el món independentista. Ells, a la seva; els altres, ja s’ho faran. I no, no és així. L’endemà d’un triomf de l’independentisme, Catalunya pot entrar en un forat negre de dimensions insospitades. Per això, la manca d’humilitat de Puigdemont és proporcional a la seva supèrbia, al seu orgull, sense ser conscient que no supera el cinc per cent del vot en les últimes eleccions generals a tot Catalunya. El mirall de Bildu queda lluny. Pedro Sánchez juga amb foc i assegura que tot, absolutament tot el que es faci estarà dins de la Constitució; Yolanda Díaz, ingènua, reparteix petons a dojo, sense adonar-se que les punyalades per l’esquena solen fer-se amb nocturnitat i traïdoria.
Diuen aquests que l’amnistia és l’inici de tot plegat. L’amnistia és, ni més ni menys que el perdó d’uns actes comesos per algú i que no havien d’haver-se produït mai. L’amnistia ha de comportar, precisament, el compromís i l’obligatorietat de posar el comptador a zero, de l’oblit com a ingredient d’una nova estructura on hi capiguem tots i totes. Però, també, el reconeixement per part dels que es van saltar totes les lleis que no ho faran més i que renegaran de fórmules idíl·liques no consensuades ni legals. Si no és així, si no demanen perdó per tot el que van fer, per tot el que van causar, ni amnistia ni res que se li assembli.
Nota de la redacció: l’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
Foto portada: Jaume Asens, Yolanda Díaz, Carles Puigdemont i Toni Comín, al Parlament Europeu, fa uns dies. Autor: ACN.
