No voldria que se m’interpretés malament. Ho dic des del principi. Hi ha actituds que, segurament pels anys d’experiència, em fan pensar que hi ha molta hipocresia en institucions, entitats i en moltes persones. I, és clar, una d’aquestes aptituds és la que té a veure amb el voluntariat. És fàcil aplaudir i fins i tot fer costat a tasques que facilitin la tasca d’altres persones. En un món cada vegada més individualista i egocèntric, és important visualitzar maneres que consideren l’humà com el pal de paller de la convivència.
No obstant això, caldria veure si certes administracions no estan empènyer-nos cap a aquest voluntariat amb l’objectiu de deixar de complir les tasques que els pertoquen. Van començar les caixes d’estalvi, reduint els pressupostos per a taller als esplais de gent gran. Fa uns deu anys, van deixar de pagar monitors especialitzats en lectura, informàtica, pintura o altres activitats, amb l’excusa que podien fer-ho “voluntaris” dels mateixos centres. Poden imaginar que això va suposar el tancament de molts d’ells, no perquè no volguessin dinamitzar-los, sinó perquè la majoria de la gent que en formava part, no es veia capacitada per a posar-s’hi al davant.
Consegüentment, molts d’aquests centres llangueixen, esdevenint més un lloc de trobada que un espai on es desenvolupen activitats lúdiques o culturals. La manca de finançament obliga a reduir les activitats o a buscar-ne de més senzilles, de més a l’abast de tothom. És per això que han desaparegut milers de clubs de lectura arreu del territori.
Així doncs, quan ens comminen a ser voluntaris, hauríem d’anar molt amb compte, almenys a parer meu. Com dic, és fàcil menjar-nos el coco dient-nos que hem de ser útils a la societat, que podem diversificar les nostres ocupacions, més si som jubilats, que les relacions humanes, siguin aquestes intergeneracionals o no, afavoreixen el coneixement; tot plegat, ens poden elaborar un llistat de les bonances d’oferir una fracció del nostre temps per dedicar-lo als altres. I, tenint en compte que poden tenir raó, que és cert que hauríem de sortir una mica de la nostra zona de confort, no és menys veritat que els nostres impostos, els que paguen religiosament cada any, han d’anar, també, a aconseguir el mateix objectiu.
És per això que, vistes les maneres de les corporacions bancàries que, majoritàriament, han apartat les obres socials, puc pensar que altres administracions volen copiar aquest mètode per tal de destinar menys recursos a qui més ho necessita. No és creïble que qualsevol persona pugui fer de voluntari de qualsevol feina. Per a certes activitats calen especialistes, gent titulada o amb una experiència prèvia. Si no és així, es corre el risc que l’activitat esdevingui un mer moment d’esbarjo, sense cap conseqüència ni pedagògica ni cultural. Si al capdavant d’un taller de pintura o de lectura posem un voluntari amb moltes ganes, però amb poca idea, la frustració serà doble: per part del voluntari, que s’adonarà de seguida que no està capacitat per a la tasca, i per part del que el rep, que, no només veurà les limitacions del que s’hi troba al capdavant, sinó que caurà en una decepció que trigarà a recuperar.
Em comentava fa uns dies un voluntari que havia respost a la crida feta des de la pàgina web de l’Ajuntament de Sabadell i que hi participava dins una fundació en una activitat solidària, que, efectivament, a vegades tenia la sensació que li prenien el pèl. Corroborava les meves sensacions en el sentit que l’administració volia treure’s el mort de sobre, però, al mateix temps, em confessava que se sentia útil, que trobava aquella sensació dins seu d’acostament a realitats diferents, a la comprensió i a l’empatia. No estava massa segur si la feina la feia bé, però ell s’hi trobava a gust. Pel que fa a les persones que tenia al davant, de fet, li importaven poc, a veure, sense faltar, sense menyspreu, però ell insistia que ho feia per reconfortar la seva ànima. Aquestes van ser les seves paraules.
Ben mirat, potser té raó; no cal mirar si algunes entitats o administracions s’estalvien diners, sinó el guany personal, l’objectiu final de la tasca que s’hi desenvolupa. És com un peix que es mossega la cua. Si no ajudes, podent-ho fer, et culpabilitzes; si ho fas, pots tenir la sensació que t’estan enganyant. Així que cadascú que faci el que cregui oportú, que col·labori com vulgui, però, ho repeteixo, cal estar atents a les formes que tenen alguns de fer veure que podem ser útils, que podem dedicar el nostre temps als altres, mentre s’hi destinen mitjans a abolir tot allò que és públic. El voluntari no pot ser mai un esclau al servei dels interessos propagandístics de les administracions ni un ésser seduït per la benevolència o per la caritat. Qui vulgui ser-ho, que sàpiga bé si l’estan manipulant. Almenys, que sigui conscient de tot plegat. Ara bé, si, com el meu amic, busca el seu benestar emocional sense mirar més enllà, també cal respectar-ho.
