Aquelles societats que només es miren el melic, que consideren que ja n’hi ha prou amb fer el que es demana de manera mecànica, gairebé diria que sense ànim ni ànima, estan abocades a la seva pròpia destrucció. No literalment, sinó a una buidor d’esperit que és la benzina d’aquells que es freguen les mans per esperar el seu torn. La deixadesa, la mirada cap a un altre costat, el silenci, la por, el menyspreu per als que pateixen fora de les nostres fronteres acabarà, així ho sento, amb qualsevol escletxa d’humanitat, això ja s’ha perdut; el pitjor, està en camí. Un exèrcit de malànimes disposats a carregar-s’ho tot. Llavors ens penedirem de no haver dedicat un mínim de la nostra vida a ser valents, a denunciar, cadascú des de la nostra posició i segons les nostres possibilitats, les matances, l’extermini, el genocidi.
Sabadell és una ciutat complexa, potser com totes. Malgrat tot, la idiosincràsia nostra es retroalimenta dels nostres propis egos, incapaços de sortir del nostre cau, aplaudint-nos dia rere dia de tot allò que creiem que està ben fet, incapaços també d’esperar que ens ho diguin els altres. Ens omplim la boca de grans paraules, de grans fets, de grans gestes, moltes d’elles solidàries, que, al final, acaben sent pura autopropaganda. Excepte lloables persones i entitats, la majoria van plens de supèrbia i orgull, la qual cosa exacerba la manca d’empatia pels altres.
Un exemple que m’indigna és el menyspreu cap a allò que està passant a Gaza, però que s’amplia a Cisjordània i també ara al Líban. Els qui em coneixen saben que he parlat amb gent diversa mostrant el meu neguit pel silenci sabadellenc davant aquest genocidi. Els he proposat concerts, conferències, actes de tota mena gratuïts. Fins i tot vaig demanar que Gaza esdevingués el vuitè districte de Sabadell, la qual cosa portava implícita l’obligació d’una ajuda permanent. L’ajuntament va aprovar una moció institucional on condemnava el “conflicte”, “exigint un alto el foc a la Franja de Gaza”. També es comprometia a revisar i trencar relacions vinculades a l’estat d’Israel. Tot, absolutament tot, molt políticament correcte, és a dir, un no res que, això sí, també suposava col·locar la bandera palestina a la part del darrere de la plaça Sant Roc, com si fes vergonya posar-la al davant.
Han passat vuit mesos d’aquesta demanda. La bandera palestina ha desaparegut del pal on es trobava, substituïda per altres en ocasions assenyalades. Em consta que alguna formació política ha demanat que es recuperi. Almenys, conservar els símbols, ja que no hi ha gens d’interès a fer res més. Crec que van intentar tapar-nos la boca atorgant uns mísers 8.000 euros a la UNRWA fa dos anys. Després, zero. El silenci és la resposta. La complicitat amb el genocidi, la conseqüència. Si ja no som capaços de reivindicar una bandera que representa les ànsies de reconeixement del poble palestí, llavors ja ho hem perdut tot. De fet, parlant amb gent més o menys compromesa amb la lluita del poble palestí, em confessaven que tot costa molt, que és difícil, que cadascú va a la seva, que fins i tot en aquest tema, hi ha com dues maneres de pensar. Els que volen la pau, així en genèric, i els que aposten per un boicot a Israel. Mentrestant, els nens i nenes moren cada dia una mica més. Israel continua assassinant, tallant els subministraments més bàsics, impedint que arribi l’ajuda humanitària. I, a Sabadell, incapaços de mantenir una bandera enlairada.
El passat 21 de maig, Ràdio Castellar va ser la primera emissora de l’estat Espanyol que va contactar en directe amb Huna Gaza, la primera ràdio que emet a la franja tot i la destrucció. Ni s’imaginen les paraules d’agraïment del director i dels periodistes que es trobaven sota unes tendes de campanya en aquella presó a l’aire lliure. Gràcies a Espanya, a Catalunya, a Castellar del Vallès, al president del govern espanyol, a totes les persones solidàries d’aquest país. I, és clar, no van trigar a agrair el gest de Lamine Yamal, enlairant la bandera palestina pels carrers de Barcelona en la celebració del títol de lliga.
Sento vergonya quan a Sabadell ni em responen quan parlo a la cara de certes persones que, en teoria, se solidaritzen amb aquest patiment inhumà. Sento vergonya quan busquen excuses de tota mena per evitar mullar-s’hi. Sento vergonya que no siguin capaços d’agafar una escala i tornar a posar la bandera palestina allà on els representants municipals van votar que hi aniria. Sento vergonya quan em responen, si és que ho fan, que l’ajuntament ja col·labora amb el Fons Català de Cooperació. Sento vergonya quan em parlen de “prioritat municipal” sense esmentar-ho directament, però acceptant que quedaria malament donar diners “als de fora” quan no n’hi ha massa “pels de dins”.
Jo els torno a posar alguna idea damunt la taula, com poder sufragar els costos d’un mòdul per poder fer classe en un dels camps de refugiats on viuen centenars de milers de palestins. Un de formigó, fix, 20.000 euros; un de portàtil, 10.000. No són molts diners. Podem, fins i tot, agermanar alguna escola sabadellenca amb altra d’allà. Podem fer tantes coses… Tot i que ja no hi confio gaire en aquesta col·lectivitat ceballuda. Ja ho vaig veure amb la proposta del vuitè districte. Mentrestant, admiro la tasca que han fet a la localitat mallorquina d’Inca on han recaptat diners per construir una escola, dotant-la de material i aconseguint l’homologació per part del Ministeri d’Educació Palestí. Una escolarització, la dels nens i nenes de Gaza, que s’ha aconseguit gràcies a les aportacions dels ciutadans i de l’administració. Sento admiració per la solidaritat d’aquesta ciutat de poc més de 36.000 habitants. Sabadell, 228.000 habitants, zero aportació, zero solidaritat.
I quan demano una mica d’empatia, em miren com si estigués boig. Em menyspreen amb la seva mirada. Fins i tot, m’insulten. Molts abaixen el cap i em confessen que potser tot plegat és fruit de la por. Llavors, davant tanta indiferència demano simplement que torni la bandera palestina al seu lloc. Ni d’això són capaços. Malgrat tot, aquí estic a disposició de qui em reclami per a fer alguna cosa. Perquè, si no ho fem, tard o d’hora ho pagarem tots.
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
