Encara recordo que, quan sortíem de viatge amb els meus pares i trobàvem un parc infantil, el primer que fèiem era mirar la inscripció de ferro amb el nom de l’empresa. I ens afalagava adonar-nos que aquella estructura freda, molt freda, portava el nom de Sabadell. No és que ara vulgui ser poeta, però aquell descobriment feia que tobogans, gronxadors, ponts i barres diverses, esdevinguessin alguna cosa més que un metall. De fet, ens oblidàvem de la frigidesa que portaven implícita i l’abraçàvem com si es tractés d’un osset de peluix.
I així sempre. Devíem tenir entre deu i catorze anys, la meva germana i jo. I quan arribàvem a qualsevol punt d’Espanya, buscàvem un parc. I Sabadell era present a Toledo i a Madrid, a Lleó i a València. Fins i tot, quan ja érem més grans, continuàvem buscant Sabadell en un racó d’un gronxador o d’un tobogan. I els confesso que és una activitat que encara faig sovint. I no s’imaginen l’alegria que tinc en veure que la meva ciutat deixa una petita empremta arreu, per fer feliços els més petits.
I és que no era l’única marca sabadellenca que s’escampava per Espanya. N’hi havia una altra de reixes i tapes de clavegueram molt important que també buscàvem, aquestes per pur orgull de ciutat, està ben clar, però que complien fidelment com l’empresa de parcs infantils amb la finalitat d’escampar el nom de la nostra ciutat pel món. De fet, tot i que encara molta gent de fora identifica Sabadell amb el tèxtil, l’estiu passat, a Almeria, un cambrer d’una certa edat em va dir els noms de les dues empreses a les quals faig referència, identificant-les com a símbols de Sabadell. Vaig quedar parat en adonar-me que aquell friqui com jo mirava la procedència de certs elements urbans.
I bé, no cal dir que, a Sabadell era completament normal trobar aquestes construccions metàl·liques. Només hauria faltat que aquí, haguéssim tingut parcs infantils de fora. Seria ben estrany, no? M’imagino que les ciutats, els països, miren de donar feina als de casa, especialment si és un producte de qualitat, especialment també si coneixen la idiosincràsia de la gent que ha d’utilitzar-los, o perquè els preus estan ajustats, o què sé jo, per pur orgull personal. Així funciona en la majoria de les ciutats. O no?
El cas és que havia perdut una mica el costum de parar-me en una d’aquelles conformacions dures i resistents per mirar on eren fetes. S’han convertit en un espai massa tancat i limitat; ja no estan a l’abast del vianant corrent. Així que fa unes setmanes vaig dedicar tot un dia a recórrer desenes de parcs infantils situats a diferents punts de la ciutat. La meva sorpresa va ser descobrir que tots, absolutament tots els elements, eren fets per la mateixa empresa, però aquesta ja no era sabadellenca, sinó danesa. Quin desengany! Encara en trobava de Sabadell a moltes ciutats catalanes, també espanyoles, però a la meva ciutat n’era una d’estrangera la que havia envaït les nostres places.
I fent una recerca ràpida, vaig poder saber que feia gairebé 30 anys que això era així, que continuaven envaint-nos amb estructures que venen de lluny, tot existint empreses sabadellenques, catalanes i espanyoles que fan els mateixos models. Algú m’explica que tot això va començar perquè l’empresa va convidar els responsables de l’Àrea de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Sabadell a un viatge a Dinamarca a veure les seves instal·lacions, naturalment, amb totes les despeses pagades. La resta, ja s’ho poden imaginar. No m’ho puc creure.
Dies després de l’ensurt, ja més calmat, analitzo la situació i ho entenc tot. Quina empatia han tingut els nostres representants polítics amb la ciutat, amb la gent, amb els artistes, amb els edificis? De fet, tot forma part de la manca de projecte, de la manca d’un pla estratègic consensuat amb la ciutadania (quantes vegades hauré escrit aquesta frase?). Pagar tres milions i mig d’euros a una empresa aliena a Sabadell i menysprear els edificis propis que cauen a pedaços (Castell de Can Feu, el Molí d’En Mornau, el Vapor Pissit, i una llista, malauradament, llarguíssima) és un símptoma de cap a on va la nostra ciutat, enlloc. Urbanitzar barris sencers sense que hi hagi cap nom d’un sabadellenc o sabadellenca al nomenclàtor diu molt de les persones que tenen la responsabilitat de fer-nos sentir orgullosos de la nostra història. I no ho han tingut en compte, ni a Can Llong ni a Can Gambús. Què passa? No hi ha hagut músics, pintors, ballarins o ballarines, escriptors, periodistes, cantants o, què sé jo, cuiners o professors dignes de donar nom a un carrer a la seva, a la nostra ciutat en els últims dos-cents anys? No n’hi ha que encara són vius i potser mereixerien un reconeixement?
Ciutats del nostre entorn, molt properes, ho tenen molt clar, i carrers i places porten noms de ciutadans que les han enaltit amb la seva feina. I les escultures que s’instal·len, per exemple a places i rotondes, ho són d’artistes d’aquell indret, com ho és la “Dona acollidora” de la castellarenca M. Mar Hernández a la seva vila. Però que podem esperar d’una ciutat, la nostra, que podent col·locar una estructura al nou Passeig de la Plaça Major que pugui esdevenir algun dia un símbol, una icona, d’un artista sabadellenc, prefereix plantar una “cortina d’aigua” extreta d’un catàleg d’una empresa? Ni empatia ni sensibilitat.
Em sap greu, però tot plegat és un exemple més de la manca d’afinitat amb la ciutadania, també de desconeixement, de creure’s per sobre del bé i del mal en arribar a certs llocs de responsabilitat política, esdevenint sistemes amb molt poca base democràtica, on les entitats, també les persones, estan al servei del poder, gràcies als seus silencis. Un autoritarisme tan clar com perjudicial per als interessos de les persones, però també de la història comuna que, malauradament, es perd, es va perdent per sempre.
Sé que en el fons soc un romàntic. Sé que quan surti de Sabadell, continuaré endinsant-me en espais infantils o d’esbarjo per veure i tocar aquella peça única que porta el nom de la meva ciutat. De fet, aquest estiu, en una visita llampec que vaig fer a Cartagena, vaig descobrir que Sabadell hi era present mitjançant una gran àrea d’activitat de calistènia. No eren les velles estructures de la meva infantesa. Com havia canviat tot plegat! Ja no hi havia ni gronxadors ni tobogans, però romania, cofoi, el nom de la meva ciutat. I ploraré quan porti els meus nets a un d’aquí i vegi el nom d’una empresa estrangera que no em diu res. I ploraré encara més en adonar-me que els diners estan per sobre de qualsevol sentiment, com són capaços de corcar el cervell dels responsables polítics que acaben per acceptar la mort de la nostra memòria. Per què plores, iaio? Sabeu? Fa molt de temps, tots els gronxadors de Sabadell eren fets a Sabadell. I els explicaré la història.
