Poques, molt poques vegades, les notícies ens porten l’alegria al cos. En aquesta ciutat on la mediocritat s’ha fet forta, costa despertar, costa aixecar-se i moure’s i, com que això representa un esforç suplementari, en la majoria dels casos s’abandona, caient novament en el tedi, en una apatia malaltissa, endèmica. I, com és comprensible i natural, cada cop és més difícil posar-se en marxa i caminar. També és habitual en la nostra col·lectivitat ceballuda trobar espècimens als quals ja els va bé l’estatus establert, mentre gaudeixin de les subvencions pertinents i no els obliguin a barrejar-se amb qui no volen.
Ja saben els meus lectors que vaig insistint cada cert temps en un dels reptes no resolts a Sabadell, la impossibilitat d’arribar a cohesionar-nos, a aconseguir encara que sigui una certa unió entre nosaltres. Malgrat l’obertura de carrers i avingudes, d’una bona xarxa d’autobusos, d’una activitat esportiva molt important, no hem assolit aquell grau d’implicació que ens faci creure que tots anem a una, que Sabadell, tot i estar feta de pedaços, aquests s’han cosit de tal manera que ja forma un tot sense fissures. I continuem veient com gent dels barris “baixa o puja a Sabadell”, referint-se al centre, és clar, i gent del centre ignorant els barris perquè “no són Sabadell”. I, malauradament, entitats culturals “sabadellenques” s’hi neguen a portar les seves activitats als barris perquè no els agrada “sortir” de Sabadell, malgrat tenir instal·lacions i auditoris molt dignes. Potser pensen que allà hi viu gent que no sabrà apreciar un concert o una obra de teatre, però el cas és que no volen ni intentar-ho.
No sé si el Toni Farrés va pensar en el Parc Catalunya com una de les eines cohesionadores, com un espai central no exclusiu dels barris limítrofs. El cas és que d’una manera ràpida i natural va esdevenir una zona on tothom hi tenia cabuda. I persones vingudes de punts més llunyans de la ciutat, en cotxe o caminant, es trobaven allà; ves a saber si en algunes d’aquelles trobades havien sorgit amistats o amors per a tota la vida. Després, el Trenet del Parc va afegir el seu granet de sorra en la construcció d’aquesta fita d’enganxar trossos de ciutat. I abans, segur, el CE Sabadell havia fet aquest paper que encara continua fent, i el CN Sabadell i poques, molt poques entitats més, que preferien tancar-se en elles mateixes sense sortir del cau. Caràcter provincià, li diuen a això…
En l’àmbit cultural, al meu entendre, no hi ha hagut un interès cohesionador des de fa temps. El sectarisme, una visió integradora exclusiva i exclusivista, la por a portar elements que poguessin pertorbar una determinada línia i les poques ganes d’integrar noves generacions, també per la por a ser relegats o per la mateixa deriva mandrosa i indolent, ha donat com a resultat unes entitats mancades d’idees i estructuralment autocràtiques i despòtiques. Tot plegat, anys i anys de mirar-se el melic, incapaços d’aglutinar sinergies, de portar espectacles de categoria i, el que és pitjor, dirigida a un públic molt determinat, deixem-ho aquí.
I no puc més que alegrar-me d’un fet que pot ser, ha de ser, l’inici d’allò que demanàvem alguns des de feia dècades. El Festival Observa conté tots els elements, no sé si per triomfar, però sí per cohesionar. Hi ha més, ja que torna a valorar un espai, l’amfiteatre del Parc Catalunya, oblidat injustament. I aquesta satisfacció inicial, aquest impuls engrescador de la part dels organitzadors no pot quedar en un no res.
L’aposta és clarament unionista, si em permeten el terme, en el sentit que es tenen en compte varietats musicals i artístiques, idiomes i estils. Això és cohesionar. Gens difícil, doncs, no identificar-se amb algunes de les propostes que els promotors ens proposen. I té un sentit molt especial que això succeeixi just quan el Parc celebra el seu trentè aniversari; és com un regal.
Les primeres crítiques venen dels preus que alguns consideren excessius. Segurament tenen raó, en una època d’incerteses econòmiques on la cultura n’és sempre la primera afectada. El Festival Observa neix en un moment complicat, enmig d’una guerra que no sabem ben bé on ens portarà i que ja té conseqüències directes en la butxaca dels consumidors. Malgrat tot, esperem que el cop que ja patim no amargui la il·lusió dels que han encès la guspira d’un canvi que no pretén res més que posicionar Sabadell on es mereix, esperant també exercir una centralitat comarcal que li ha estat vetada des de fa dècades. Si els plantejaments, els artistes i els protagonistes conjuguen rellevància, qualitat i repercussions mediàtiques, a més d’una bona campanya publicitària (on els descomptes haurien de ser presents), tenim un Festival clarament guanyador. Els organitzadors no obliden un fet cabdal, l’amplitud de mires cap a la comarca i cap a la capital de Catalunya. És, clarament, un fet importantíssim. Si l’oblidem, el fracàs pot ser estrepitós.
I potser un dia, el Toni Farrés, amb la mirada fixa en la gran avinguda que ell mateix va concebre, incrustat en el parc que va somiar i va veure créixer, s’hi gira cap a l’amfiteatre ple de gom a gom i somriu com a gest d’aprovació. Segur que ell hauria aplaudit una proposta tan valenta com exitosa. Felicitats per la feina feta i per posar la base d’alguna cosa que serà gran. No ho dubto.
Foto portada: presentació del Festival Observa, fa unes setmanes. Autor: David B.
