Qui ens havia de dir fa tres anys que el Centre d’Esports Sabadell estaria el dia d’avui situat en la segona categoria del futbol espanyol? La baixada als inferns de la segona federació va ser un pal molt dur, un pou del qual no és fàcil sortir i que no feia justícia a la trajectòria històrica de l’equip de la ciutat. Molt probablement, tampoc els aficionats del Sabadell no esperàvem aquesta pujada tan ràpida, en dues temporades, a Segona Divisió. És cert que l’equip ha treballat durant tota la temporada i s’ha situat en llocs preferents; també és veritat que els ànims van baixar una mica quan es van quedar només a un punt de l’ascens directe. Però aquest any, alguna cosa bona havia de passar, perquè malgrat l’esperit una mica negatiu dels seguidors del Sabadell, una bafarada d’optimisme ho ha inundat tot i el resultat no podia haver estat millor.
En aquests moments crec que el més sensat i més adient és agrair a tothom l’esforç, l’empatia, la força, l’empeny i el suport de principi a fi per tal d’aconseguir aquest ascens. Seria impossible anomenar aquí totes les persones que ho han fet possible. Els primers, és clar, els jugadors, que s’han deixat la pell partit rere partit en els terrenys de joc. Després, tota una sèrie de subjectes que han creat una simbiosi gairebé perfecta amb els aficionats, el cos tècnic, periodistes, massatgistes, què sé jo, tothom, no voldria pas oblidar-me de ningú.
No obstant això, sí que voldria destacar a un grup i a una persona. Els primers, aquells aficionats que s’han desplaçat amb l’equip a diferents estadis, per molt lluny que aquests fossin. El suport del grup d’arlequinats, fos aquest petit o més nombrós, ha fet que els jugadors se sentissin sempre acompanyats, i això no és cap ximpleria. Impossible oblidar la gesta d’Antonio Roa i Julián Casado anant en bicicleta i amb la samarreta del Sabadell a Tarassona. El segon, el president del club. Pau Morilla-Giner ha estat per a mi la persona que ha sabut amb humilitat unir a afició i directiva, una cosa que era com impossible al Centre d’Esports Sabadell, acostumats a una distància enorme entre tots dos i on la llotja era poc més que un mausoleu, un lloc gairebé inaccessible per als socis. Aquesta volta al terreny de joc de la Nova Creu Alta en acabar el partit que Pau Morilla-Giner efectua aplaudint el públic assistent, no és tan sols una imatge agradable, sinó la constatació que algunes coses van canviant, que l’afició és cabdal per aconseguir fites importants i no només un mer pagador.
No només això, perquè hi ha dues accions del Pau que mereixen ser recordades per sempre. La primera, quan encara era un directiu més, en el partit contra el Barça B on no van deixar entrar els aficionats del Sabadell amb samarretes arlequinades en un estadi pràcticament buit i on havien donat molt poques entrades. Ell s’hi trobava allà també amb la seva família i es va partir les banyes perquè tothom hi pogués entrar, amb una gestió ràpida i vàlida del conflicte creat per la directiva blaugrana. La segona, potser encara més lloable, després del 0-4 contra el Sant Andreu, on va donar la cara al Gol Nord davant desenes d’aficionats que li demanaven explicacions i accions, com ara fer fora l’entrenador i el director tècnic. Sort que no ho va fer. La imatge del Pau, parlant amb els seguidors arlequinats s’hauria d’emmarcar en la memòria del club per sempre.
Per circumstàncies que no venen al cas, no vaig poder gaudir del partidàs amb el Real Madrid. El vaig viure en la solitud d’una pantalla de l’ordinador, però, sortosament, acompanyat per la locució dels companys de Ràdio Sabadell i de les trucades des de la Nova Creu Alta que em feia el meu fill. Com era d’esperar, vaig plorar d’emoció. La casualitat va voler que visqués l’ascens de l’Àguilas F.C. a Primera Federació a aquella localitat murciana, participant dels actes programats. La gent em deia que la temporada que ve jugaríem en el mateix grup, però jo els responia convençuts que no, que nosaltres pujaríem a segona divisió i que no seria possible aquest duel. Sorprenentment, deien que tant de bo, que el Sabadell es mereixia estar a segona, que era la seva categoria natural. De fet, no és cap misteri que el Centre d’Esports Sabadell és un equip que cau bé arreu. Això ens ho poden explicar més bé aquells que han viatjat a diferents camps de la geografia espanyola, però especialment aquests dos últims llocs, a Tarassona i a Zamora, on les seves aficions, a més de comportar-se de manera extraordinària, han mostrat un respecte absolut cap a tots nosaltres.
La sinceritat de Diego Fuoli no ens pot fer oblidar la gesta del Sabadell, tot el que hem viscut i el que viurem. La seva patinada deliberadament intencionada ha de ser, al meu entendre, sancionada amb contundència, i no només amb comunicats obligats i mancats de força. L’afició demana un càstig, una multa, a la seva manca de responsabilitat, no ja iniciant un càntic covard on no va tenir el valor d’acabar, sinó mostrant una manca de respecte total al lloc on es trobava, a l’alcaldessa que li havia obert les portes de la Casa Gran, a un equip que l’ha tractat molt bé i a una afició que ha fet el mateix. Com deia algú uns dies després, ha caigut un mite, un porter que ens ha salvat en moltíssimes ocasions. Molts demanen ja que marxi, que aquesta taca no podrà rentar-se mai si no és amb la seva sortida del nostre club.
Cal girar full, però no és fàcil oblidar el mal que Diego Fuoli ha fet a Sabadell. Una vegada més, la ciutat és coneguda arreu per alguna cosa que no és bona. Per això, cal aprofitar aquesta temporada a Segona per rellançar els aspectes més rics de la nostra idiosincràsia. A Sabadell, prou que ho sabem, cadascú va per ell, però el futbol sempre ha estat aglutinador de persones diverses, cohesionador de cultures i pensaments. El poc o molt que tenim hem de posar-ho a disposició de les aficions i els clubs que vindran. Gastronomia i cultura poden ser rellançats i consolidats.
Per acabar, dues peticions. La primera, més global i la segona, més personal, si m’ho permeten. Totes dues, dirigides al president del club. Pau, no canviïs, si et plau. Continua amb aquest tarannà, que va més enllà de l’àmbit futbolístic. En un món fortament amenaçat per un capitalisme brutal on, com veiem al Mundial, les pauses d’hidratació són una mentida per tal de guanyar diners en publicitat, és essencial que recuperem la força dels equips de ciutats. Aquesta comunió que has aconseguit entre tots és, al meu entendre, la base de l’èxit, del que tu també has estat en gran part partícip.
La segona petició, com deia, més personal, també va dirigida a tu. Com bé saps, al novembre vaig guanyar el II Concurs de Relats Curts organitzat pel Centre d’Esports Sabadell. Encara estic esperant el meu premi. No passa res, Pau. Entenc perfectament l’estrès i tot el que ha envoltat al club aquesta temporada. Potser el premi ha estat, això segur, pujar a segona divisió. Què més podria desitjar? Doncs vull agrair-t’ho personalment. En viu i en directe. A veure si és possible. Gràcies a tothom. Ha estat una temporada increïble.
