Quan el meu amic Antonio Roa em va explicar les seves intencions de fer el recorregut en bicicleta fins a Tarassona per arribar a temps d’estar present en l’últim partit de la temporada del Centre d’Esports Sabadell, vaig pensar que estava una mica boig. En aquell moment, encara no se sabia si aquell encontre seria decisiu per pujar directament a segona divisió, però ell, juntament amb el Julián Casado, ja ho tenien tot programat. Tant se valia el que passés en el partit anterior a casa; la decisió estava presa. Ara, una setmana després, molts arlequinats pensem que hauríem pujat sense ensurts si s’hagués guanyat a l’Antequera. Però aquest no és el tema i, a més, en el futbol, però també en la vida, hem de mirar cap al davant. I el que hi tenim és important. I molt emocionant.
Sempre he pensat que hi ha detalls que mereixen ser recordats per sempre. Especialment, aquells que es fan per una bona causa, perquè les noves generacions no oblidin certs episodis de la història, per qualsevol motiu amb objectius sincers i dignes. La història del CE Sabadell és plena de petits i grans moments que romanen a les ments i els cors de la família arlequinada. Així doncs, des del primer moment que l’Antonio em va enviar la foto a la porta de l’estadi de la Nova Creu Alta al costat del Julián, vaig pensar que ens trobàvem en un d’aquells moments històrics.
El recorregut fins a Tarassona el vaig viure en aquest àlbum de fotos inoblidable on es barrejava també la gastronomia. Parades a Martorell, Jorba, la Panadella, Manresa, Alcarràs, Bujaraloz, Saragossa, Utebo i, finalment, Tarassona. Jo patia especialment per la calor que es trobarien, en una setmana de temperatures excepcionalment altes per aquella zona, en uns Monegros que colpejarien l’esquena dels dos arlequinats que, amb la samarreta del CE Sabadell, serien fruit de les mirades de tothom. Però a ells, amb una èpica que surt de l’ànima, només els importava pedalejar i pedalejar amb l’objectiu clar d’arribar sans i estalvis a Tarassona. Només un petit ensurt podia alterar els plans inicials. Les entrades posades a disposició dels aficionats arlequinats per part de l’equip aragonès, s’havien exhaurit en pocs minuts i els dos herois es resignaven a veure el partit en algun bar o escoltar-lo per la ràdio.
Però hi ha moments en què els astres es posen d’acord i alguna intervenció divina o màgica entén la gesta i ho mou tot amb la intenció que es completi la proesa. I, és clar, l’alegria és immensa, tot i que la humilitat dels dos aficionats fa que no ho considerin un fet remarcable perquè, per a ells, el més important és haver pogut acabar el trajecte.
Tarassona no pot ser més acollidora. “S’ho mereixen tot”, em diu l’Antonio Roa. “Ens han deixat fins i tot dutxar-nos a les instal·lacions del club”, comenta agraït. “Ja soc del Tarazona”, afirma amb una bufanda del club. Poc després, el partit on el club sabadellenc s’hi juga quedar segon en una categoria amb una última jornada esbojarrada, gairebé embogida per la casuística dels resultats. M’imagino a l’Antonio i al Julián amb el cor dividit per aquest sentiment de gratitud cap als directius i col·laboradors de la Sociedad Deportiva Tarazona. I sota un sol abrasador, comença el partit que ens porta al segon lloc en la classificació. El Tarazona, però, baixa de categoria. La resposta dels aficionats arlequinats que s’hi han desplaçat fins al seu estadi no pot ser més honorable. Crits d’ànim unànimes. Hem guanyat el partit i un equip que també romandrà per sempre en els nostres cors.
La gesta ha estat completa. L’Antonio i el Julián poden respirar tranquils; per poc temps, però, ja que s’han de superar dues eliminatòries per tal d’aconseguir el somiat ascens. Ells ja estan contents, però jo no tant. Els meus lectors ja saben que valoro les petites coses com a creadores de felicitat. Moltes vegades els homenatges i els reconeixements ho són de manera automàtica, freda, com obligada. Llavors, l’endemà, ningú no ho recorda. El cas de l’Antonio i el Julián és especial. No només perquè és la primera vegada que algun arlequinat fa una cosa semblant, sinó perquè aquest acompanyament és fruit d’un amor incondicional als colors del club. Un afecte que va més enllà de si es guanya o es perd, un símbol de l’afició del CE Sabadell que, a capa i espasa, recolza al seu club. Espero doncs que l’Antonio i el Julián tinguin el respecte de qui pertoca. El de l’afició, ja el tenen. Com sempre en aquests casos, toca moure fitxa per aquells que han de saber sempre valorar els petits i grans gestos. I aquest, no exagero, ho és. Gràcies, Antonio. Gràcies, Julián. Ens heu fet encara més grans a tota la família arlequinada. Per molts anys!
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
