Ser soci del Centre d’Esports Sabadell comporta l’acceptació del patiment com a pal de paller de la personalitat. Abnegats, acostumats a poquíssims dies de glòria, a la incertesa en tots els àmbits que envolten el club, al canvi d’entrenadors, de jugadors, a esperances i desil·lusions variades, a tardes de paciència, de tortures, de mirades constants a la classificació, a veure qui ens toca la setmana que ve, a veure les jornades que ens queden, play-off, descens… De fet, res diferent del que puguin patir altres clubs de categories superiors o inferiors. Malgrat tot, a Sabadell, les coses canvien una mica.

Encara amb el dolor de la derrota de diumenge passat davant la UE Sant Andreu, escric aquestes línies com a arlequinat, però també com a antena a tot allò que vaig sentir d’uns aficionats que es desesperen i ja no creuen en aquella remuntada tan necessària. La humiliació rebuda al camp no té massa explicacions. Un bon partit del contrincant davant la desorientació dels arlequinats i errades personals imperdonables. Podem pensar que el penal en contra els va descol·locar; també que l’actuació de l’àrbitre ens va perjudicar. Fins i tot podem anar més enllà i pensar que aquest desastre és a conseqüència d’un magnífic partit de la UE Sant Andreu i d’un mal partit del CE Sabadell i que això és fruit d’un dia, que no estem rodolant per un penya-segat que acaba a la Tercera Federació.

A mi m’agradaria destacar uns aspectes que s’han anat enquistant al voltant del CE Sabadell i que sembla que no tenen solució. En primer lloc, molts aficionats no vam entendre la reubicació de socis al gol nord. Molt probablement, la caixa que es va fer és important, però, de veritat que el premi és dues entrades de regal pel pròxim partit? No sé a qui donar-les, ningú no les vol. Em consta que diverses penyes es mouen per tot Sabadell a la recerca de nous aficionats, de suports necessaris, de tornar a omplir una mica un estadi del qual ens sentim orgullosos. Es troben més sols que l’una.

Fa temps que en l’àmbit institucional no hi ha aquella adhesió, aquella simpatia cap al club. De qui és la culpa? A més, a l’afició del Sabadell, crítica fins a límits a vegades obsessius, li costa animar, li costa donar el suport a uns jugadors que sembla que estiguin sols al camp. El silenci de les grades és tan patent com dolorós. Ens ho hauríem de fer mirar tots plegats.

Per això, una de les primeres coses que vaig sentir en entrar al camp va ser el perquè no havíem aprofitat un dels partits amb més assistència per fer un mosaic. Només calia arreplegar cartolines, només això. A la grada Lino, mosaic i desplegament d’una enorme pancarta amb l’escut de la UE Sant Andreu, amb la moreneta com a figura central, la qual cosa no acabo d’entendre, però no és problema meu. Nosaltres, quatre globus mal comptats i bufandes enlaire com sempre. Després, el silenci.

Posteriorment, van arribar els insults per part de l’afició quadribarrada. Fins a dues vegades ens van cridar “Puta Sabadell”, davant la passivitat dels arlequinats, potser la millor decisió que hi va haver diumenge a la Nova Creu Alta. També llançament d’objectes. I una pregunta. De veritat hem d’acceptar que ens insultin perquè aquella gent va deixar una bona quantitat d’euros a les arques de l’entitat? No s’haurien de demanar excuses a la directiva del Sant Andreu? No és veritat que la mateixa setmana es van lamentar i condemnar les pintades aparegudes a les parets de l’estadi contra el Terrassa? Faran el mateix els del Sant Andreu condemnant els improperis de la seva afició?

La cosa no acaba aquí. Des de fa anys, els aficionats de tot el camp ens sentim menyspreats quan, en finalitzar el partit, els jugadors es dirigeixen només cap a un sector del camp, com si els altres, que som majoria i entre els quals m’incloc, no hi haguéssim assistit, com si no haguéssim fet tot el que està a les nostres mans, als nostres cors i a les nostres veus per empènyer l’equip cap al millor dels resultats.

Els comentaris són constants en aquest sentit, cada dia de partit. Què hem fet els socis i aficionats d’altres indrets de les grades per ser ignorats durant tant de temps? No seria millor que l’equip saludés tothom des del mig del camp? Entenc perfectament que això passi en un desplaçament, però al Temple? Rectificar és de savis. Ho veurem? Diumenge passat, encara va ser pitjor, ja que molts jugadors van preferir marxar als vestuaris i no donar la cara, cosa que sí que van fer l’entrenador i el president, barrejant-se entre els aficionats i assumint la derrota.

Durant aquests dies he sentit moltes opinions; la majoria, que anem cap al desastre total, perquè, cal parlar clar, no hi ha projecte, no hi ha una percepció per part dels aficionats ni d’una estructura, ni d’una seriositat ni de mesures que puguin posar fre a una desfeta prou evident. Sembla que tot es fa a correcuita, sense control, a batzegades.

Jo vull pensar que hi ha esperança, que cal més calma i prudència que mai, que calen reunions a tots els nivells, amb institucions, amb les penyes, amb patrocinadors; que cal, potser el més important, donar una imatge de sensatesa que ara no es percep per part de ningú. Els jugadors ho han de donar tot sobre la gespa, això és més que evident, però la directiva ha de buscar la manera d’empatitzar amb una afició que, si aconseguim quedar-nos a la Segona Federació la temporada que ve, ja no tindrà miraments i deixarà de renovar el carnet.

Honor no pot ser només una paraula. Honor al Sabadell no pot ser només una frase.

Foto portada: l’entrenador del Sabadell, David Movilla, després de la desfeta contra el Sant Andreu (0-4). Autora: Dihor.